Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:
93. S´escriu S simple:
1. En principi de paraula; si ho demana l´etimologia: soci, saliva, sense, silenci, sucrera.
2. En mig de paraula darrere de consonant: cansar, sacso, pensar, etc...
3. Davant de consonant: pasta, llesca, estufa, esmerar-se.
4. Darrere dels prefixos llatins i grecs acabats en vocal, com ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc...: bisilap, parasol, (pero tricicle).
5. En posicio intervocalica representant el so sonor: casa, rosa, posa.
6. En final de paraula, si l´etimologia no reclama una cedeta (Ç). Si acaba en S, al derivar continua en una S si es sonorisa, i en dos, si continua el so sort: glorios/gloriosa; pas/passos.
7. En les terminacions en -ES, -ESA: marques/marquesa, alcaldesa, baronesa.
La S va desapareixer, ya en els classics, en els noms abstractes en -ESA: vellea, bellea, tristea, no bellesa, vellesa, tristesa.
94. S´escriu en SS:
1. En posicio intervocalica, per a representar el so de S sorda (excepte quan es dega posar Ç o C, per raons etimologiques): possessio, passador.
2. En les terminacions en -ISSIM, -ISSIMA: ilustrissim.
3. En els plurals en -assos, -essos, -issos, -ossos, i ussos, excepte quan es dega usar cedeta. En els femenins de les mateixes paraules: espessos/espessa, russos/russa.
4. No es troba mai en final de paraula.
L´us de S, SS, C o Ç es el mes dificil de reglamentar en l´ortografia, per imposibilitat de donar regles generals; en cas de dubte, es deura consultar el diccionari.
5. Darrere dels prefixos DES- i DIS-, seguits de paraules que comencen en S: dessecar, dessucar, dissentir, dissertacio.
95. La X.
Descarregada la X del valor de CH castellana o valenciana, encara li queden dos representacions grafiques: la del digraf KS (exclamar) o GS (examen) i la de la consonant, tan tipica del valencia com es la palatal fricativa sorda (la Xe de baix i Xativa).
S´escriu X en valor de KS (apenes existix en valencia el GS) en els casos següents:
1. En les paraules compostes de la preposicio llatina EX: exterior, extraure, extorsio, expugnar.
2. Quan s´origina d´atres paraules llatines que la posseixen: maxim, flexio, experiment.
3. En paraules derivades d´atres grecollatines: Sintaxis, lexic, axioma, ortodoxia.
4. En posicio final: index, perplex, prefix. Este grup sol pronunciar-se GS quan va seguit de vocal E, I: exent, exit.
S´ha d´anar en precaucio per a no convertir EX en ES, vici molt freqüent en valencia com en castella: expert no espert, excusar no escusar, etc... i pel contrari, no escriure EX per ES, esplendor, espontaneitat, estranger, no explendor, expontaneitat, extranger.
96. S´escriu X en valor de XE, prepalatal fricativa sorda:
1. En principi de paraula, nomes en un numero llimitat d´elles, com: xabec, xalma, xaloc, xara, xarop, xavega, xeixa, Xabia, Xalo, Xativa, Xeraco, Xerexa, Xixona i Xuquer, etc...
2. Darrere dels diftoncs AI, EI, OI, UI: baixar, mereixer, coixo, afluixar.
3. Darrere de I: pixar, pixca.
4. En els increments incoatius de la tercera conjugacio (-ixc, -ixqu): assistixca, assistixques.
5. Al final de paraula: exigix, ix, vestix. Fora del principi de paraula, la X va sempre, en valencià, precedida de la vocal I.
Es vicios en valencia no posar la I davant de la X en valor de XE, (eixemple, eixercir, no exemple, exercir). Com tampoc es valencia posar una E davant de l´increment dels verps de la tercera conjugacio: ix, invertix, seguix, assistix, no eix, inverteix, segueix, assisteix, etc... Igualment es viciosa la E anteposta a la X en algunes paraules, i que ningu pronuncia: quixal, xixanta, no queixal o seixanta.
Igualment pareix que no està en us la forma incoactiva ISC, ISCA sino IXC, IXCA; patixc, patixca, no patisc, patisca o patesca; creixc, creixca, creixquen, no cresc, cresca, cresquen, etc...
No cal repetir que la I es pronuncia fent diftonc ab la vocal anterior (AI, EI, etc...) davant de la palatal, cai-xa, rei-xa.
97. La Y consonant
No hi ha que confondre la I llatina en la Y grega: la primera es vocal, o forma part d´un diftonc; la segona, es consonant, a saber, una consonant migpalatal sonora fricativa o africada.
El signe grafic Y, a mes d´entrar en composicio en el digraf NY (canya), s´usa en els casos següents:
1. En posicio inicial de paraula, davant de vocal, formant silaba ab ella: yuxtaposicio, yo, ya, yodo, yuca.
2. Entre vocals: epopeya, apoyar, gayata, bayeta.
3. Davant de -ECCE, -ECT, quan sona com Y: inyeccio, abyeccio, proyecte (S´exceptua quan el so no es de Y: objecte, subjecte, objeccio, objectiu).
4. En final de paraula, en els noms de pobles i llinages que han vingut escrivint-se tradicionalment en dita lletra: Alcoy, Montroy, Blay, Llombay.
En les demes paraules no s´escriura Y sino I, perque en dita situacio la I no es consonant, sino que forma diftonc ab la vocal precedent: rei, llei, mai, i no rey, lley, may.
La conjuncio copulativa s´escriura en vocal I, i no en consonant, degut a son orige de la conjuncio llatina ET.
Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.
* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.
 |
| En Josep Mª Guinot i Galan |