El 29 d'octubre de 1932, el periodiste Enrique Malboysson entrevista a N'Estanislao Alberola per a la revista gràfica madrilenya "La Estampa".
L'infància del poeta
- Pero ¿És possible, don Estanislao?
- Lo que li dic, fill meu.
- ¿No serà una genialitat de poeta?
- Res d'això: és una cosa ben certa. Ací a on me veu, fon analfabet fins als vintihuit anys.
- Puix, ¿No ha dit vosté repetides voltes que la majoria dels seus famosos cantars els escrigué en l'adolescència?
- Aixina és.
- Llavors, ¿Cóm quedem? ¿Sabia o no sabia vosté escriure?
- Li repetixc que no. Pero escolte'm, si no li avorrixc.
- Diga, mestre.
- Yo naixquí en Quatretonda, bell poblet del districte d'Albaida. Mons pares, que eren uns llauradors acomodats, volgueren que em dedicara, com ells, al cultiu de la nostra facenda. A penes apuntava el dia, el meu bon pare em despertava: "Chiquet", a "trevallar".
En seguideta, al front de les mules de llaurança, m'encaminava al mont a cuidar les vinyes.
Res menys que cent mil ceps tenia que podar a soletes -agregá-. I d'esta manera tan primitiva i bucòlica transcorria ma vida. Als dihuit anys me casí i als vintidós quedava viudo. Estiguí en lo poble fins als trentadós i als vintihuit deprenguí a llegir i escriure.
El gran poeta Llombart fon enquadernador
- Yo coneixia molt a l'insigne poeta Constantí Llombart, el fundador de Lo Rat Penat. Encara que s'ha desmentit, Llombart havia segut enquadernador, i al treballar d'este ofici anava en freqüència al meu poble, en el que tenia un gran amic, també poeta excelent, del mestre D. Andrés Codoñer, natural de Massanassa. Per a demostrar que yo tinc raó, pot vosté dir que els llibres del faristol de l'iglésia de Quatretonda els encuadernà Llombart.
Yo, que també volia ser poeta -afig Alberola, fiu lo possible per a intimar en D. Constantí. En este exclusiu objecte fixí la meua residència en Valéncia, i fon un inseparable de Llombart, que em feu soci de Lo Rat Penat i m'inicià en les memorables tertúlies lliteràries, a les que acodien Teodoro Llorente, Sanmartín i Aguirre, Aguirre Matiol, Espien Bellveser, Palanca i Roca, Palanca i Hueso, Cabrelles, etc. Allí parlàvem de tot; d'art, de poesia, de política, de religió i armàvem unes trifulques èpiques. Ara be; en lo que tots coincidíem era quan d'exaltar a la "terreta" es tractava. Aquelles reunions es verificaven en el carrer Pelayo, en un pis chicotet que adquirí en els seus aforros Constantí Llombart i que llegà en morir a un atre poeta, al seu fidel discípul Ramón Cabrelles.
- ¿Blasco Ibáñez volgué també ser poeta?
- Sí, senyor. Vicente solia acodir alguna volta, i nos llegia versos. Recorde d'una composició seua molt inspirada, que es publicá en un almanac de "Las Provincias"; pero desistí de les rimes, tal volta perque Llombart li digué un dia:
- Mira, Blasquet. Tu seràs un maravillós noveliste; pero et falta afició pa ser poeta"...
Mil i un cantares "escrits" per un analfabet
- Mentrimentres yo llaurava les vinyes i podava les cent mil ceps -afig Alberola- "escrivia" coples i més coples que almagasenava en el meu cervell. Quan aplegava la nit i els mules quedaven estajades en la quadra, m'anava a buscar al mestre i li dia, invariablement: "Don Andrés: ¿vol copiar-me les coples?". El bon home accedia, complagut, i, a mida que yo li repetia els versos que havia inventat durant la jornada, els anava anotant en un quadern. D'esta manera apleguí a reunir, quan ya sabí llegir, més de mil cantars. ¡Ahí té vosté explicat cóm un analfabet pogué al mateix temps ser escritor! -afig gojós, Estanislao Alberola.
"¿Per qué no edites els cantars?" -continua-. Açò m'ho preguntaven molts que els coneixien. Dubtí, pero al fi, me dicidí.
El "Placet" de Rodríguez Marín
- Estava ya resolt. ¡A Madrit! I un dia, en el quadern de cantars en la bojaca, me presentí en casa de Don Francisco Rodríguez Marín. ¿Cóm me rebria?¿Quin efecte li produirien els versos del pobre mosso illetrat d'antany? Don Francisco, com yo temia, m'acollí en manifest recel, i en mal talant me preguntà: "¿Quants dies va a estar vosté en Madrit? Diga'm les seues senyes i ya li avisaré". I es quedà en el quadern dels cantars.
- Quedaria vosté decepcionat -li dic.
- Com no pot imaginar-se. Tant, que eixquí del domicili de Rodríguez Marín plorant com un chiquet. Pero quina seria la meua sorpresa al vore que em cridà al següent dia. Correguí, *pressurós, a sa casa, i, a penes me veu entrar, m'estrenygué entre els seus braços i em digué:
"Perdone'm, Alberola, perdone'm. Creguí que era vosté un dels tants impertinents atacats de mania lliterària, que m'aguaitaven a totes hores. Vosté és un poeta, i el seu llibre de cantars, una maravella. He dit repetides voltes en l'Acadèmia que el llibre de cantars espanyols està per fer, perque ha de sorgir d'un home del poble. Tal volta eixe llibre siga el seu.
- ¿Quina impressió li produïren les paraules de Rodríguez Marín? -li preguntí a Alberola.
- Creguí morir de dita. "Yo vullc -afif Rodríguez Marín- posar-li el pròlec, i, ademés, he convocat a uns lliterats amics per a donar-ho a conéixer". En efecte; aquella mateixa vesprada es celebrà la reunió. Don Mario Méndez Bejarano li digué a Ortega Morejón: "Òbriga el quadern a l'encert". Aixina ho va fer i donà llectura ad esta copla.:
Corazón que sufre y llora
es el que siente mejor;
pino que crece en la umbría
sube más buscando el sol.
Mil y un cantares |
Alberola, comediógraf de llengua vernàcula
Quatretonda, poble d'intelectuals
N'Estanislao Alberola i Serra |