2-Escritors àraps-valencians els quals floriren durant la dominació sarracena en el Regne de Valéncia

SIGLE XI

ISAC BEN SALAMA ISACI, FILIUS ALCAINI

Valencià. Fon un escritor erudit del sigle V de l’Hégira. Publicà: “Annales hispaniae”, a on se parla dels Pretors, Cónsuls, Jurisconsultors i Poetes célebres, com també de guerres y fortificacions.

SOLIMAN BEN GIOLGIOL

Naixqué en Valéncia. Mege el qual florí en el sigle XI. Escrigué: “Historia Medicorum Hispanorum”. S'ignona a on morí. Se li deu considerar com el primer biógraf mèdic espanyol.

ALI BEN BALBAN

Valencià. Se creu que florí en el sigle XI. Escrigué: “Codex Orthodoxorum Propositorum de traditionibus Divinis”

ALI BEN MOHAMAD ABU ALHASSAN

Valencià, orador i poeta célebre i autor de l’obra: “De similitudinibus”, que solien utilizar en els seus versos els poetes espanyols. Muigué en l’any 1047.

OTHMAN BEN SAID ABU AMRU

Natural de Dénia. Gran Jurisconsultor i filòlec. Escrigué: “Mas de cien tomos de varia literatura”. Muigué en l’any 1052.

ABULMONDER HESCHAM BEN MOHAMAD ALKALBI

Valencià. Escrigué: “Equorum genealogía et historia”. Obra historia-genealògica dels cavalls els quals tingueren entre els àraps més fama i renom. Obra escrita en l’any 1058.

ABDELAZIZ BEN TABET BEN SUAR

Natural de Belala o Volalat, en espanyol i valencià natural del poble de Vallada. Fon un escritor en prou de crèdit. Vixqué en l’any 1061.

ABDELRAHMAN BEN ABDALLA ABU ZAID

Valencià. Despuntà en les matemàtiques i publicà el: “Tratado de arithmetica y algebra”, el qual anava en mans de tots. Muigué en l’any 1063.

ABDALLA BEN MUSA BEN SAID ALANSARI

Se nomenava Alscharaci. Naixqué en Scharaca, és dir, Xérica. Fon un Varó distinguit, aixina per les seues costums com per sa literatura. Muigué en l’any 1063.

AHMAD BEN MOHAMAD BEN HEZBALLA ABULHASSEN

Valencià. Jurisconsult i Pretor de Toledo. Muigué en l’any 1061. Se menciona en la Biblioteca Arabico Hispana, intitulada: Munnus Chronologicum Hispanum de Abulcassen vulgo Ben Paskual de Córdoba.

ABDALLA BEN HAIAN ALRUSCHI

Valencià. Jurisconsult erudit, qui segons Ebn Alcama en “Los Anales de España” fon posseïdor d’una Biblioteca tan sumament gran, que en els seus llibres ompliren els seus hereus 140 sacs. Muigué en l’any 1091.

AHMAD BEN ABDELVALI ABU GUIAPHAR ALBATI

Naixqué en Bata, lloc del Regne de Valéncia. Fon un poeta elegant i erudit. Muigué cremat en l’any 1095 per orde del Rey dels Cristians nomenat “El Emperador” (D. Alfonso de Castilla).

Bibliografía:

• "Biblioteca Valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días". Tomo I. Autor: Justo Pastor Fuster. (1827)
• "Historia bibliográfica de la Medicina Española. Tomo I. Autor: D. Antonio Fernández Morejón (1842)

69-Notes històriques

"Puedo afirmar, por conocimiento propio, que desde el mismo día de la liberación de Valencia por las fuerzas del general Aranda (29 de marzo de 1939), ondeó en el balcón del ayuntamiento valenciano (y en todas partes) la senyera regional y se siguió hablando en lengua vernácula y se continuaron editando en ella libros y revistas. Todas las manifestaciones populares (las fallas, las fogueres, las gayatas, los milacres de Sant Visent) utilizaron como siempre el idioma valenciano sin limitación. Los Jocs Florals continuaron premiando poesías en vernáculo. Y en vernáculo se siguió cantando el himno a la Mare de Deu, ese que comienza diciendo: La terra valenciana s´ampara baix ton mant... 

Los premios literarios de la Diputación de Valencia, instituidos en 1949, se ofrecían a trabajos en castellano y valenciano. La poesía asimismo bilingüe presentaba, desde los años 40, nombres tan preclaros como Xavier Casp, Vicente Andrés Estellés, María Beneyto, José María Bayarri, Jacinto M. Mustieles, Francisco Almela y Vives escribía La columna i les roses y otras muchas obras, también en los dos idiomas, indistintamente, y Martín Domínguez. Y Manuel González Martí (Contes del plá i la muntanya, 1947). y Carles Salvador (El fang i l´esperit, 1952). Y Sanchis Guarner. Y Eduardo López-Chávarri y Bernat Artola (Llantia viva, 1947). Y Maximiliano Thous.

El sainete valenciano conocía los éxitos populares de La cotorra del mercat (1946), de Paco Barchino; El tío estraperlo (1948), de Jesús Morante Borrás; L'hort embruixat, de Sendin Galiana (1951). Se reeditó L'agüelo pollastre, de Bernat i Baldoví. Joan Fuster publicaba (naturalmente en Barcelona) su obra Nosaltres, els valencians (1962), dando comienzo a la gran polémica sobre la identidad de la cultura valenciana, que actualmente ha alcanzado lamentables excesos, propiciando un enfrentamiento por demás violento entre Cataluña y Valencia. 

Los organismos culturales más tradicionales (Lo Rat Penat y El Micalet) desarrollaron sus actividades con normalidad, reforzados más tarde por la institución Alfonso el Magnánimo. 

En definitiva, el valenciano se hablaba y se desarrollaba sin ningún problema, en todas partes y como siempre. Sólo que entonces no estaba de moda (como ahora) que la gente bien acudiera a tomar clases de vernáculo..."

* Fernando Vizcaíno Casas (Valéncia, 1926-Madrit, 2003). Advocat, escritor i periodiste.

D. Fernando Vizcaíno Casas

138-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"La llengua no depén ni dels llingüistes ni dels polítics, sino de la gent que l´utilisa. Que els polítics i llingüistes es llimiten a arreplegar la realitat llingüística de cada societat. La diferència entre llengua i dialecte està en que darrere d´una llengua hi ha un eixèrcit i darrere d´un dialecte no hi ha res.' 

Font: '¿Llengua valenciana o dialecte barceloní? (Neocatalà)'. La suplantació d´una llengua. Segles XIX i XX. Separata de les conferencies impartides en l´Universitat de Valencia. 2005, per Mª Teresa Puerto Ferre. 

* Noam Chomsky (Filadelfia, EE.UU., 1928). Llingüiste i Filòsof.

Noam Chomsky 

137-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"No debemos confundir el bajo latín con el latín vulgar que, mal escrito, deriva en un latín clásico. Aquel, el bajo latín hablado, en cada territorio va asumiendo una forma condicionada por la historia cultural de sus hablantes. A este bajo latín hablado se unen el sustrato lingüístico de cada área y el superestrato de las aportaciones de inmigrantes de lenguas extranjeras o de contactos con otros usos hablantes." 

Font: 'Reflexiones sobre el Pueblo, Cultura y Lengua de Valencia', per Julián San Valero, 1977.

* Julià San Valero Aparisi (Valéncia, 1913-1998). Historiador i escritor. Doctor en Història. Llicenciat en Dret, Filosofia i Lletres. Catedràtic i professor d´Història Antiga de l´Universitat de Valéncia. Decà-president de la RACV. Publicà diverses obres.

En Julià San Valero Aparisi

68-Notes històriques

La Moixaranga. 

L´orige es remonta a molt antic, es possible que començara en l´época mora. El document més antic a on es fa referència a la Moixaranga es de l´any 1724, una provessó en honor a la Mare de Deu de la Salut d´Algemesí (7 i 8 de setembre). De totes maneres, els primers testimonis els trobem durant el sigle d´Or valencià (s. XV), fent les seues representacions en els teatres per a entretindre al públic durant el descans. La representació comença en un ball acompanyat per la dolçaina i el tabal i acabant els dançants en un torre humana. En el sigle XVIII, en les comarques tarragonines començaren a fer també torres humanes que les anomenaven 'ball de valencians', convertint-se despuix en els 'castellers' com a signe identitari de Catalunya.

La Moixaranga ha segut declarada Patrimoni de la Humanitat.

La  Moixaranga

67-Notes històriques

Hemeroteca. Interessant artícul, titulat 'En defensa de la Lengua Valenciana', per Carmen Soriano (ABC, 10.10.1980).