sábado, 31 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula FORCA?

Forca deriva del llatí, de la paraula “fŭrca”.

Els diferents significats de “ fŭrca” en llatí:
La forca per a agarberar les messes, alçar la palla, regirar la parva, forca. Instrument que posaven en el coll als serfs per a castigar els seus delictes. Instrument que posaven al reu al coll o estacat en terra servia per a aforcar-li. El ganchet o forqueta per a afiançar o assegurar alguna cosa o sostindre-la com les que es posen als arbres, emparrats.
(Diccionari Universal Llatí-Espanyol de Manuel de Valbuena)

Definicions de forca i les seues derivacions en Llengua Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana)

Forca:
- Ferramenta feta de fusta en diverses punches o forcons que poden ser de ferro, pareguda a una fitora o un trident, que servix per a treballar en la palla, l’herba, etc.
- Forca clara, aquella que només té dos o tres forcons.
- Forca espessa, aquella que té més de tres forcons.
- Pal o bastó acabat en dos puntes que s’utilisa per a subjectar alguna cosa com les rames dels arbres, el fil a on s’estén la roba per a que esta no toque terra...
- Instrument en dos puntes que s’utilisa per a penjar i despenjar objectes o coses dels llocs alts a on normalment és difícil aplegar.
- Pena capital i instrument per a acabar en la vida dels condenats a mort, que consistix en una estructura que subjecta una corda, en un nuc corrediç que se li posava al condenat al coll, el qual, penjat d’ella, acabava morint per ofegament.
- Forca d’alls, forca en forma d’ansa a on es nuguen alls.
- Eixir en les forques al coll, loc. Eixir malament d’una empresa o negoci.

Forca espessa en forcons de ferro per al fem
(Agromuseu de Vera. Valéncia)
Autor: Voro López

Forca

























Paraules derivades de Forca:

Forc (format damunt de forca per masculinisació); Paraula usada antigament que volia dir:
- Eixem, mida equivalent a la distància entre dos dits, el polze i l’índex d’una mà separats al màxim.
- Rastre d’alls o de cebes compost de dos cames unides per un extrem.

Rastre d'alls
Cites de forc:
    "¡Un forc d'alls, quí els arremata!" (BNM, Ms. Palanca, F.: En lo mercat, 1870) 
    "sa corona de forcs d'alls tindría pronte" (Balader y Escalante: L' agüelo Cuc, 1877) 
    "forch d'alls: horca de ajos, ristra de los tallos de ajos que..." (Escrig: Dicc. 1887) 

Forcacet:
- Espècie de collar de fusta que es posa a les cavalleries per a llaurar o tirar del carro, format per dos peces unides per una atra superior en forma de U invertida, en unes anelles per a on passen els francalets.
- Peça de fusta en forma de V per a ficar en el seu àngul una rella.

Forcacet

Forcó:
- Forca de dos puntes.
- Cada una de les puntes que té una forca.
- Soport que hi ha en un torn o taulell del forn de pa que servix per a deixar els mànecs de les pales.

Forcó

Forcaçó:
- Forcó, punta de forca.

Forcada:
- Colp de forca.

Forcadet:
- La part de fusta forcada de la collera o colleró de les cavalleries.

Forcadet


Forcadura:
- Punt a on un cos es bifurca en dos, com ara la part d’un arbre a on les branques principals i el tronc s’unixen.
- Forcall.

Forcall:
- Lloc a on un camí o riu es dividix en dos, bifurcació, forcadura.
- Punt a on es creuen dos camins.
- Jouet o forcat de fusta que es posa en el coll de les cavalleries per a llaurar.

Cites de forcall:
   1ª doc. "transversat per forcallum" (DECLLC, en text valencià de 1250)

Forcat:
- Forca de fusta que es posa en el bascoll de les cavalleries per a llaurar.
- Aladre.

Cites de forcat:
    "forcat" (Pou: Thesaurus, 1575) 
    "aladre de forcat" (Escrig: Dicc. 1851) 

Forma que hui en dia ya no s'utilisa per ser una forma arcaica:
Enforcar:
- Trenar i reunir formant forc.
- Penjar en una forca.

La forma correcta és:
Aforcar (ad+forca):
- Matar a una persona o animal posant-li una corda al coll, en un nuc corrediç, i penjant-lo per a que pel pes del cos el nuc es tanque i l’estrangule, penjar: En la plaça del Mercat de Valéncia aforcaven als lladres.
- Penjar-se per a suïcidar-se.

jueves, 29 de octubre de 2015

15-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'A Francisco Eiximenis le debemos los valencianos la claridad en su referencia a la lengua valenciana, valedero para todos los tiempos pasados y actuales: "De todas las hablas que han pasado por estas tierras la lengua valenciana se ha quedado con lo mejor de cada una de ellas".'

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Francisco Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

Foto: Portada del llibre 'Regiment de la Cosa Pública' (Cristofol Cofman. Valencia, 1499). A la dreta podem vore a Francesc Eiximenis (Girona, 1340-1409). Frare franciscà, que oferix als jurats de Valéncia el seu llibre. A l´esquerra podem vore a l´àngel custodi de la Ciutat i Regne de Valéncia. Els sis Jurats de Valéncia permaneixen agenollats davant la porta gòtica de Serrans de l´antiga muralla de Valéncia.

Portada del llibre
"Regiment de la Cosa Pública"

martes, 27 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula CHIC?

Estiu (1904)
Joaquin Sorolla i Bastida

La paraula Chic deriva del llatí, de l'expressió “ciccum”. El seu significat és: res, insignificant, de poca valia, de fet fa referència a la pelleta que envolta la llavor i que la separa del frut. Com a nota direm que en algunes zones a on se cultivava arrós (i no fa massa temps, fins mitat del sigle passat) li deyen "chic" a eixa pelleta que envolta al gra.

Chic de l'arrós

N'hi ha una expressió llatina “Ciccum non interduim” que podríem traduir-la com: “No m'importa res”, "Això són bufes de pato" (Diccionari Universal Llatí-Espanyol de Manuel de Valbuena)

La fonètica de la paraula “Ciccum” és: [ ʧ i k u n ], es dir, “chicun”, els mossàraps (711-1238) ya ho pronunciaven aixina, aplegant al dia de hui com la coneixem.

De fet el símbol fonètic de la CH és [ ʧ ]

Té la seua llògica, ya que com als chiquets (diminutiu de chic) solem donar-los poca importància a lo que diuen o fan, pot ser que començaren a nomenar-los d'esta manera, com també a eixa pelleta que en aquella época no tenia importància. En la Llengua Valenciana trobem la paraula "chic" com una forma antiga de nomenar ad alguna cosa menuda, chicoteta, de poca importància.

Definicions de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Chic: Chicon, jove, persona de no massa edat.
Chiquet: Persona de poca edat, encara en edat infantil. 
Chicon: (derivat de chic): Persona jove. El més jove dels germans. Nóvio. 

Trobem referències d'esta paraula des de 1460 (Diccionari Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya):
  • "lo chic potret... cuquet chic, del forment" (Roig: Espill, 1460)
  • "chic de cos" (Esteve: Liber elegantiarum, 1472)
  • "peix de mar si sen trobará chic" (Alcanyis, Lloys: Regiment, Valencia, 1490)
  • "del chich fins al Rey" (Fenollar: Lo procés de les olives, 1497)
  • "sobre l'asquena... d'un chic" (Sant Johan, Ausias de: Obres a llaor de St. Cristófol, 1498)
  • "de chic te volgut be" (Amiguetum, Hieronimun: Sinonima... in valentinum, 1502)
  • "un colomí novell... que sia chic" (En el valenciá Animals de caçar, c. 1510)
  • "lo mostren als chics" (Llull: Blanquerna, traducció al valenciá, 1521, f. CII)
  • "era molt chich" (Beuter, Pere: Hist. de Valencia, c. XX, 1538)
  • "un branquinyo chich de or" (A. Patriarca. R. 3250, Prot. Not. Miquel Eiximeno, 1558)
  • "per tan chich sant tan gran festa" (Fernandez de Heredia, J.: Obras, Valencia, 1562)
  • "chic de mamella. Puer lactens" (Pou: Thesaurus, Valencia 1575)
  • "tot en un espay molt chich y breu" (Aguilar, Gaspar: Sonet a Nofre Ginart, 1608, v. 8)
  • "de chics exposits" (Exulve: Praeclarae, Valencia, 1643)
  • "este chic" (BNM, Ms. 3746, Matheu y Sanç: Romanç, 1643, v. 7)
  • "eres tu chic de mamella" (BSM, Ms. 6781, Mulet: Gayferos y Melisenda, c. 1660)
  • "y un chic del veinat" (BUB, Ms. Ayerdi, J.: Noticies de Valencia, agost 1661)
  • "chic... rode la bola" (Valda: Fiestas Inmaculada, 1663, p. 498)
  • "aplegá el temps de desmamar lo chic" (Ballester, J. Batiste: Ramellet, 1667, p. 14)
  • "este gran chic" (Ballester, J. B.: Ramellet del bateig, 1667, p. 6)
  • "gran gabia pera tan chic pardal" (Dolz, E.: Oración fúnebre a Gregorio Riudaura, 1706, p. 13)
  • "chichs y grans" (BUV. Coloqui de les campanes, 1729, v. 57)
  • "los chichs van com a mosques" (Ros: Romans dels pobres festechans, 1733, p. 1)
  • "chics y chiques" (Constitucions Real Casa de Orfens, Valencia, 1748, p. 5)
  • "ha parit un chic" (Bib. Nic. Primitiu, Coloqui de Llaudomia, s. XVIII)
  • "els chics quant ixen de casa" (Coloqui dels serenos, c. 1780)
  • "amanollar y manollar el chic" (Mayans: Voc. valenciá, 1787)
  • "si, chic, que tú ..." (León, Carlos: Arenga crítica, 1789, p. 3)
  • "tots arreu hasta els chics" (En obsequi dels Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 7)
  • "ningún chic per los carrers" (El Chorlit, 13 de febrer de 1841)
  • "ha enfitat a més d'un chic en barretes d'alfanic" (Liern: La mona de Pascua, 1862, p. 30)
  • "es un chic com un espill" (Badía y Adell, J.: La Matiná de Sen Roc, 1864, f. 13)
  • "deixar als chics" (BNM, Ms. 14458, Merelo, J.: Novio mut es més volgut, 1868, f. 8)
  • "com dos chics" (Torromé, Leandro: Les choyes de Roseta, 1874, p. 12)
  • "no hiá atre chic de més talent" (Colom: El benefisi de Mora, 1881, p. 11)
  • "¡... este chic!" (Pastor, Vicent: Un meche per afisió, Alacant, 1905, p. 3)
  • "es un chic ric" (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 18)
  • "ya tenim un chic" (Martínez Ruiz, A.: Canyisaes, Monóver, 1911, p. 174)
  • "de lo dels chics" (Peris, J.: La matansa del serdo, Castelló, 1911, p. 20)
  • "este chic..." (Breva, Vicent: Ilusions d'un soldat, Castelló, 1916, p. 2)
  • "Nelet es bon chic" (Peris Igual: El banquet de l'alquería, Castelló, 1928, p. 7)
  • "un chic en un carretó" (Llibret Foguera Benalúa, Alacant, 1928, p. 4)
  • "cuant el meu chic torne" (Alcaraz, J.: Vullc besarte, 1931, p. 17)
  • "al chic estem esperant" (Valls: La verbena, Alcoy, 1935, p. 4)
  • "¡Será estudiós el chic!" (Román, A.: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937, p. 20)
  • "els chics de la Comisió" (Llibret Foguera Pérez Galdós, Alacant, 1944)
  • "¡Te pegaría una bascollá! Deixa al chic" (Llibret Foguera Ayuntamiento, Alacant, 1952)

domingo, 25 de octubre de 2015

14-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

I això ho diu un filòlec català. 

'L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.' 

Font: 'La llengua valenciana en perill', per Francesc de Borja Cremades Marco (Valencia, 1982, GAV). 

* Manuel de Montoliu i de Togores (Barcelona, 1877-1961). Filòlec, llingüíste, historiador i professor. Catedràtic de Lliteratura. Treballà en l´Institut d´Estudis Catalans (IEC). Ha publicat diversos llibres

Manuel de Montoliu i de Togores

sábado, 24 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula FRAULA?

Fraula deriva del llatí, concretament del diminutiu de la paraula "fraga" que és "fragula"

"Fragula" fa referència al frut de la varietat "Fragaria vesca" que és chicotet. Esta varietat és salvage i fon abundosa en els nostres boscs. Fon molt apreciada des de l'antiguetat en tota Europa. A partir del sigle XIV se mamprengué a cultivar fins que fon relegada per varietats híbrides americanes en els fruts més grans.

Fraula

Els fruts d'estes varietats americanes reben el nom de fraulot, -ts, que és l'aumentatiu de la paraula fraula. 

Fraulot

Hui en dia i per el pas del temps i de les noves varietats que han anat apareixent se li nomena fraula al frut de tamany normal i als més grans fraulots.

Definicions tretes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Fraula: Frut comestible, saborós i de color roig propi de la fraulera (Fragaria vesca).
Fraulot: Frut d’una fraulera americana que fa una espècie de fraules grans i més àcides que la fraula.
Fraulera: Planta de la família de les rosàcees, perenne (Fragaria vesca), en fulles trifoliades, velloses, en flors blanques i frut casi redó comestible que és la fraula.

Afegirem algunes propietats de les fraules: diürètiques, antioxidants, desintoxicants, protectores de les parets dels vasos sanguíneus, antibiòtic natural, etc...

viernes, 23 de octubre de 2015

13-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'De entrada hay que comenzar diciendo que el valenciano nunca fue catalán. Cuando las huestes aragonesas de Jaime el Conquistador recuperaron Valencia de manos de los invasores islámicos –una labor en que les había precedido efímeramente el Cid castellano– encontraron a una población que hablaba en una lengua romance que podían entender sin mucha dificultad, pero que no era, ni mucho menos, el catalán. El «Llibre del Repartiment» –estudiado entre otros por Huici, Cabanes y Ubieto– deja claramente de manifiesto que la lengua valenciana no llegó con las tropas del rey conquistador, primero, porque en su mayoría esas fuerzas procedían de Aragón y no de Cataluña, y, segundo, porque los pocos catalanes que vinieron no se asentaron en las áreas valenciano parlantes.'

Font: 'En defensa del valenciano', per César Vidal (La Razón, 19.9.2004). 

* César Vidal Manzanares (Madrid, 1958). Doctor en Història, Teologia i Filosofia. Llicenciat en Dret. Escritor i periodiste. Domina varios idiomes i ha escrit més de 100 llibres.


lunes, 19 de octubre de 2015

12-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Hay unanimidad en los autores valencianos de los siglos XIV, XV y XVI en llamar valenciana a su lengua.'

* Vicent Lluis Simó Santonja (Alcoy, 1932-Valéncia, 2014). Doctor en Dret, Catedràtic, investigador, escritor i articuliste. Fon Decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Ha publicat mes de 80 llibres, 30 d´ells sobre temàtica valenciana.


jueves, 15 de octubre de 2015

11-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'L´espirit valencià que, amagant-se com el foc baix la cendra, es mante en el fondo del nostre poble, es vertaderament una promesa de triumf. Un dia u atre Valencia, de cara a la seua vida, tindra que incorporar-se a les modernes corrents nacionalistes del mon per a dignificar-se i ennoblir-se davant de tota l´humanitat.' Josep Mª. Bayarri Hurtado. Any 1931.

* Josep Mª. Bayarri i Hurtado (Valéncia, 1886-1970). Escultor, escritor i poeta. Fundà diverses publicacions de poesia i d´art. Escrigué una 'Història de l´art valencià' (1957). Ha publicat més de xixanta llibres, podem destacar 'Els cavallers de Vinatea' (1928) i 'El perill català' (1931). Fon un estudiós de l´Idioma Valencià i un apassionat defensor de la cultura i de les lletres en general.


lunes, 12 de octubre de 2015

10-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Desde 1238 a 1395, es decir, desde la conquista de la ciudad de Valencia por Jaime I hasta el final del reinado de Juan I, los textos jurídicos, notariales, administrativos, sólo registran los términos 'romanç', 'romantio', 'nostre llatí', 'romanç pla', 'lengua vulgar', 'lengua materna', etc... para referirse a la lengua vernácula de las tierras valencianas.'

'Desde 1395 a 1474, es decir, desde el reinado de Martín el Humano, pasando por el Compromiso de Caspe, Fernando I, Alfonso V el Magnánimo y Juan II (1458-1479), es el periodo de implantación bastante generalizado de la peculiar denominación de 'Lengua Valenciana'.'

* Jose Vte. Gómez Bayarri (Valencia, 1948). Doctor en Història, Catedràtic en l´Institut 'Lluís Vives' de Valéncia, professor, escritor, articuliste i conferenciant. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).


domingo, 11 de octubre de 2015

9-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'La resistencia que el pueblo valenciano opone al proceso de catalanización a que está sometido, es prueba incontrovertible de su condición de lengua, si no lo fuera, no opondría resistencia. Esto debería hacer pensar un poco a los “científicos” que de ello se ocupan. Es la única lengua en Europa que desde la etapa Hitleriana y su secuela yugoslava está sometida a un proceso de absorción que tiene además muy definidas tonalidades de uso externo. Me refiero claro está a la identificación lengua-cultura y sus implicaciones políticas... La literatura valenciana la crean unos hombres arraigados en su tierra y con plena consciencia de su valencianidad; y la crean con su propio idioma, con el que hablan en sus relaciones mercantiles y amorosas, en el diario bregar o en la vida entrañable de la familia y en la oficial con sus autoridades... Es una literatura que sale del vivir y del sentir inalienable de los valencianos y es, por tanto, se especule cuanto se quiera, incontrovertible y clamorosamente valenciana.'

* José Angeles Castelló (Valéncia, 1930-2011). Doctor de l´Universitat de Valéncia. Fon 18 anys professor en diverses universitats dels Estats Units, Cap del departament d´Estudis Hispànics de l´Universitat de Florida (EE.UU.). Autor del llibre: 'Fundamentación metodológica de la Lengua Valenciana'.


viernes, 9 de octubre de 2015

8-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Que no s´exigixca que aci tinguerem que tindre normes d´escritura aliena a la valenciana i, per supost, res d´intromissions de l´Institut d´Estudis Catalans ni en la llengua, ni en la lliteratura, ni en la vida de les gents que hem naixcut en el Regne de Valencia. Mai se´ls votà per a facultar-los a canviar la nostra personalitat, la nostra cultura, la nostra raça o la nostra llengua valenciana.'

* Vicent Giner Boira (Valencia, 1910-1997). Llicenciat en Dret, escritor i articuliste. Lletrat assessor del Tribunal de les Aigües de la Vega de Valencia quasi mig sigle i del Sindicat de Regulacio de les Aigües del Turia. Fundador de l´Associacio Internacional del Dret de les Aigües. Academic de numero de la RACV.


martes, 6 de octubre de 2015

7-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'En la revista catalana 'L’Avenç' del 31 de març de 1891, els famosos Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó digueren que una mateixa ortografia per al català, el valencià i el mallorquí es “impossible perque es contra natura”. Clar que aço ultim ho han ofegat en el maremagnum dels anys.'

Font: Pròlec del llibre 'Biografia de Lluïs Fullana i Mira' (Valéncia, 1998), per Xavier Casp.

* Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet, 1915-Valéncia, 2004). Escritor i poeta. Fundà junt a Miquel Adlert l´editorial Torre. Membre de Lo Rat Penat i del CVC. President de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i impulsor de les Normes d´El Puig. Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana, 1994. Publicà diverses obres.


lunes, 5 de octubre de 2015

6-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Pel seu interés reproduïm ací part de l´entrevista (en castellà) que el periodiste P. Gosalvez li feu al professor Lleopolt Peñarroja en motiu de la doble tesis doctoral -filològica i històrica- que havia acabat de presentar:

"- El habla románica anterior a la conquista de Valencia coincide fundamentalmente con el valenciano posterior... el profesor Sanchis Guarner llegó a tesis erróneas porque siguió fuentes equivocadas... las raíces del valenciano están en los dialectos romances que pervivieron a la invasión islámica...

- Más de 1.000 folios, varios miles de fichas, un glosario léxico y etimológico de 4.000 voces, la consulta sistemática de más de 25 archivos, la transcripción y análisis de pergaminos, códices y cartularios inéditos y varios años de investigación avalan esta importante y revolucionaria tesis, cuya publicación conmoverá los mismos cimientos de la lingüística valenciana.

- El romance que hablaban los mozárabes valencianos tenía todos los rasgos fundamentales del primer valenciano literario.

- El romance (o 'mozárabe' para la terminología filológica usual) anterior a la Reconquista no es solamente 'el romance de los mozárabes', sino usado indistíntamente entre musulmanes, cristianos (mozárabes) y judíos de Valencia.

- En el caso concreto del valenciano, del romance de los mozárabes, mantiene su vitalidad e independencia hasta el momento mismo de la reconquista."

Font: Del llibre 'Antes y después de la reconquista de Valencia' (Valencia, 1991), Francisco Lliso Genovés.

* Lleopolt Peñarroja i Torrejón (Vall d´Uxó, 1954), es llicenciat en Filosofia i Lletres, Doctor en Història, Catedràtic de Llengua i Lliteratura Espanyola i Acadèmic de la RACV. Es membre de la Societat Espanyola de Llingüistica. Exmembre del Consell Valencià de Cultura (CVC).


domingo, 4 de octubre de 2015

Refranys valencians (Octubre de 2015)






























5-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana.

'Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre. Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... de la griega... de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.'

'Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana' (1574) per Rafael Martí de Viciana, publicat en el sigle XVI i reeditat l´any 1877.

* Rafael Martí de Viciana (Burriana, 1502-Burriana, 1582). Croniste, notari i historiador. Les seues obres mes importants son la 'Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana' i la 'Crónica de la Ínclita y Coronada Ciudad y Reino de Valencia'.