Mostrando entradas con la etiqueta Ortografia Llengua Valenciana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ortografia Llengua Valenciana. Mostrar todas las entradas

jueves, 6 de agosto de 2020

191 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

98 L´accent grafic.

L´accent ortografic es una ralleta (´ `) obliqua que es posa en certs casos damunt de la vocal de la silaba accentuada, es dir, a on carrega la pronunciacio.

Les paraules, per rao de l´accent, son agudes, planes i esdruixoles segons recaiga l´accent respectivament sobre l´ultima, la penultima o l´antepenultima silaba (pallus, camina, Africa).

L´accent grafic pot ser de dos classes: agut (´) i greu (`). El primer va sempre sobre vocal tancada, i el segon, sobre vocal oberta. L´agut s´escriu de dreta a esquerra, i el greu, d´esquerra a dreta.

En la normativa actual han desaparegut els accents ortografics. Per excepcio, i en caracter optatiu, queden els accents diacritics, o siga, que servixen per a distinguir dos paraules igualment escrites, pero de distinta significacio: esta i està; son i sòn; tambe per a donar enfasis a l´exclamacio o interrogacio: ¿qué dius?, ¡quí ha vengut!.

En cas d´usar-se l´accent diacritic, la preferencia està en l´ultima silaba sobre la penultima, i la penultima sobre l´antepenultima.

a) Entre ultima i penultima: esta i està

b) Entre penultima i antepenultima: ultima i ultíma.

99 La DIERESIS

La dieresis es un signe ortografic (¨) que s´escriu damunt de les vocals I, U, per a que es pronuncien degudament en els casos següents:

1. La U que va darrere de G, Q (GÜ, QÜ) precedint a una E o I: qüestio, llingüistica.

2. La I i la U, darrere de vocals, per a que no formen diftonc ab elles: veïnat, heroïna, aürtar.

Excepcions:

No s´escriu la dieresis en els casos següents:

1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en -AIR, -EIR, -OIR, -UIR, si la I de la terminacio es tonica (i per consegüent no forma diftonc): a- gra-i-ri-a, con-du-i-ri-en.

2. Darrere dels prefixos CO, RE, CONTRA, AUTO: co-inci-dir; re-in-ser-tar; contra-indicat, auto-ilusionar-se.

3. En la I (tonica) dels sufixos -ISME, -ISTE, -ISTA, -IBLE: altru-isme, altru-iste, altru-ista, condu-ible.

4. En la I dels sufixos en -ISAR, -ISANT- ISAT: europeisar, europeisant, europeisat.

5. En les terminacions verbals en -INT, o -IR: succeir, beneint.

101 Finals de renglo

Quan al final de renglo s´ha de tallar la paraula, perque no cap tota sancera, deu fer-se sempre per silabes sanceres (Cfr. la divisio de silabes en el num. 69).

Observacions:

1. Es poden separar els dos elements del digraf IX: rei-xa, conei-xer.

2. No es poden separar els dos elements dels digrafs RR, CH, LL i NY, perque les lletres R, C, L i N separades de l´atre element del digraf, canvien de so.

3. No poden separar-se les lletres que componen el grup QU o GU, ya la U tinga dieresis o no.

4. No es poden disoldre els grups formats per oclusiva mes liquida, (BL, BR, CL, CR, etc...). Les vocals que precedixen ad estos grups formen part de la silaba precedent: con-tin-dre, ti-gre.

5. Deuen anar juntes totes les lletres dels sufixos AN, DES, EN, TRANS, SUB, EX, IN: an-algesic, des-interes, en-amorar, trans-atlantic, sub-normal, ex-hibir, in-expert.

Tambe se separen els dos composts de nos-atres i vos-atres.

No se sol deixar una vocal sola al final de renglo; ni tampoc l´apostrof sens alguna lletra darrere. No escriurem a-mistat, ni l´-home.

L´ELISIO GRAFICA.- L´APOSTROF.

102. L´apostrof es un signe ortografic que indica l´elisio d´una vocal en fi de paraula, quan la següent comença per vocal (l´home, l´aigua). L´us de l´apostrof es convencional. Exposarém l´estat actual de les regles:

No sempre que en la pronunciacio hi ha elisio de vocals es prescindix d´elles en l´escritura, posant l´apostrof. No mes s´efectua en l´articul definit, en pronoms debils o atons i en la preposicio DE.

Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

1. Els pronoms debils ME, TE, SE. LO , NOS , LOS , NE.

-Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´n.

-Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.

-En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, te se´ls menja. (Veja´s en l´apendix la taula de combinacions dels pronoms).

2. Els articuls determinats EL i LA, davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industrial, l´electriciste.

S´exceptuen:

a) LA davant de les paraules host, ira i una (hora).

b) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la A, la E, la erre, etc...

c) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat.

Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL, formen les contraccions AL, DEL, PEL, davant de consonant.

3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui, de huit en huit.

Quan caben dos solucions, es preferible l´elisio directa a l´inversa. Direm ella l´odia, i no ella´l odia.

Tambe es preferible l´elisio a la contraccio: parlar de l´amor i no parlar del amor.

EL GUIO

103. Es un signe ortografic (-) que se coloca a la fi de renglo quan est acaba en part d´una paraula, que es trenca per no cabre sancera, i es continua en el renglo següent. A mes d´est us, te els següents:

1. Per a unir els pronoms que van darrere del verp, ( enclitics).

a) quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.

b) quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, prengau-ne.

c) quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho.

2. Per a unir les dos parts d´alguna paraula composta que encara no te els dos elements ben integrats: historic-critic, critico-bibliografic.

3. Uns guions, un poc mes llarcs, s´usen per a separar les oracions incidentals, i per a indicar en els dialecs quan parla cada locutor. Tambe te aplicacio per a suplir a principi de renglo una paraula en la que comença la ralla anterior (en index i escrits pareguts).

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.



190 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

93. S´escriu S simple:

1. En principi de paraula; si ho demana l´etimologia: soci, saliva, sense, silenci, sucrera.

2. En mig de paraula darrere de consonant: cansar, sacso, pensar, etc...

3. Davant de consonant: pasta, llesca, estufa, esmerar-se.

4. Darrere dels prefixos llatins i grecs acabats en vocal, com ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc...: bisilap, parasol, (pero tricicle).

5. En posicio intervocalica representant el so sonor: casa, rosa, posa.

6. En final de paraula, si l´etimologia no reclama una cedeta (Ç). Si acaba en S, al derivar continua en una S si es sonorisa, i en dos, si continua el so sort: glorios/gloriosa; pas/passos.

7. En les terminacions en -ES, -ESA: marques/marquesa, alcaldesa, baronesa.

La S va desapareixer, ya en els classics, en els noms abstractes en -ESA: vellea, bellea, tristea, no bellesa, vellesa, tristesa.

94. S´escriu en SS:

1. En posicio intervocalica, per a representar el so de S sorda (excepte quan es dega posar Ç o C, per raons etimologiques): possessio, passador.

2. En les terminacions en -ISSIM, -ISSIMA: ilustrissim.

3. En els plurals en -assos, -essos, -issos, -ossos, i ussos, excepte quan es dega usar cedeta. En els femenins de les mateixes paraules: espessos/espessa, russos/russa.

4. No es troba mai en final de paraula.

L´us de S, SS, C o Ç es el mes dificil de reglamentar en l´ortografia, per imposibilitat de donar regles generals; en cas de dubte, es deura consultar el diccionari.

5. Darrere dels prefixos DES- i DIS-, seguits de paraules que comencen en S: dessecar, dessucar, dissentir, dissertacio.

95. La X.

Descarregada la X del valor de CH castellana o valenciana, encara li queden dos representacions grafiques: la del digraf KS (exclamar) o GS (examen) i la de la consonant, tan tipica del valencia com es la palatal fricativa sorda (la Xe de baix i Xativa).

S´escriu X en valor de KS (apenes existix en valencia el GS) en els casos següents:

1. En les paraules compostes de la preposicio llatina EX: exterior, extraure, extorsio, expugnar.

2. Quan s´origina d´atres paraules llatines que la posseixen: maxim, flexio, experiment.

3. En paraules derivades d´atres grecollatines: Sintaxis, lexic, axioma, ortodoxia.

4. En posicio final: index, perplex, prefix. Este grup sol pronunciar-se GS quan va seguit de vocal E, I: exent, exit.

S´ha d´anar en precaucio per a no convertir EX en ES, vici molt freqüent en valencia com en castella: expert no espert, excusar no escusar, etc... i pel contrari, no escriure EX per ES, esplendor, espontaneitat, estranger, no explendor, expontaneitat, extranger.

96. S´escriu X en valor de XE, prepalatal fricativa sorda:

1. En principi de paraula, nomes en un numero llimitat d´elles, com: xabec, xalma, xaloc, xara, xarop, xavega, xeixa, Xabia, Xalo, Xativa, Xeraco, Xerexa, Xixona i Xuquer, etc...

2. Darrere dels diftoncs AI, EI, OI, UI: baixar, mereixer, coixo, afluixar.

3. Darrere de I: pixar, pixca.

4. En els increments incoatius de la tercera conjugacio (-ixc, -ixqu): assistixca, assistixques.

5. Al final de paraula: exigix, ix, vestix. Fora del principi de paraula, la X va sempre, en valencià, precedida de la vocal I.

Es vicios en valencia no posar la I davant de la X en valor de XE, (eixemple, eixercir, no exemple, exercir). Com tampoc es valencia posar una E davant de l´increment dels verps de la tercera conjugacio: ix, invertix, seguix, assistix, no eix, inverteix, segueix, assisteix, etc... Igualment es viciosa la E anteposta a la X en algunes paraules, i que ningu pronuncia: quixal, xixanta, no queixal o seixanta.

Igualment pareix que no està en us la forma incoactiva ISC, ISCA sino IXC, IXCA; patixc, patixca, no patisc, patisca o patesca; creixc, creixca, creixquen, no cresc, cresca, cresquen, etc...

No cal repetir que la I es pronuncia fent diftonc ab la vocal anterior (AI, EI, etc...) davant de la palatal, cai-xa, rei-xa.

97. La Y consonant

No hi ha que confondre la I llatina en la Y grega: la primera es vocal, o forma part d´un diftonc; la segona, es consonant, a saber, una consonant migpalatal sonora fricativa o africada.

El signe grafic Y, a mes d´entrar en composicio en el digraf NY (canya), s´usa en els casos següents:

1. En posicio inicial de paraula, davant de vocal, formant silaba ab ella: yuxtaposicio, yo, ya, yodo, yuca.

2. Entre vocals: epopeya, apoyar, gayata, bayeta.

3. Davant de -ECCE, -ECT, quan sona com Y: inyeccio, abyeccio, proyecte (S´exceptua quan el so no es de Y: objecte, subjecte, objeccio, objectiu).

4. En final de paraula, en els noms de pobles i llinages que han vingut escrivint-se tradicionalment en dita lletra: Alcoy, Montroy, Blay, Llombay.

En les demes paraules no s´escriura Y sino I, perque en dita situacio la I no es consonant, sino que forma diftonc ab la vocal precedent: rei, llei, mai, i no rey, lley, may.

La conjuncio copulativa s´escriura en vocal I, i no en consonant, degut a son orige de la conjuncio llatina ET.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En  Josep Mª Guinot i Galan 

187 Ortografia Llengua Valenciana


Un poquet d'ortografia de nostra Llengua Valenciana: 

84. La L i la LL.

No hi ha confusió fonètica entre estos dos sons. La grafia seguix a la fonètica.

S´escriu L:

1. Sempre que sone com a tal, en principi, en mig i en final de paraula: lacònic, legació, alegar, caravela, caragol, local.

2. En els grups consonàntics CL, BL, PL, FL, GL: claror, blanc, planicie, flor, gloriós.

Al principi de paraula hi ha una corrent imparable en valencià que tendix a convertir en LL la major part de les L. Eixa palatalisació es llegítima, i deu portar-se a l´escrit sempre que l´us ho haja justificat.

En canvi en valencià no te ningun sentit la L.L doble perque en esta llengua la L no es gemina en la pronunciació: bèlic, imbecilitat, ilustre, metàlic, etc... i no col.locar, bel.lic, imbecil.litat, il.lustre, metal.lic, etc...

85. S´escriura LL:

1. Sempre que sone com a tal, o siga palatalisada, tant en principi com en mig o en final de paraula: llanda, llet, amollar, cordell.

2. En principi de paraula en termens cults i en paraules procedents de I llatina que la fonètica actual valenciana pronuncia en LL: llegislar, llegat, llegítim, llepra, lliberal, llicit, llingüistic, etc...

86. La M i la N:

La M i la N tenen un so paregut, i pot passar-se d´un a l´atre fàcilment, pero en realitat són sons diferents, perque la M es bilabial, i la N, alveolar. S´han de distinguir en l´escritura.

S´escriu M, en general, quan sona com a tal, a saber:

1. En principi i en l´interior de paraula: mar, mestre, mina, morro, murta, flama, dimecres, amor.

2. Davant de les labials, P, B, M: sempre, tambe, immortal.

3. En el prefix circum: circumvalacio.

4. Davant de N s´escriu M o N, segons la pronunciacio: solemne, innovacio.

Davant de les atres consonants no esmentades, la M per regla general cedix els seus drets a la N: tancat, rendit, conquerir, pensar, interior.

No s´escriu mai M davant de V ni de F: enveja, enfrontar.

No s´escriu la M de l´antic grup MP, més que quan sonen en la pronunciació els dos sons: atentar, pronte, redentor, contar, no atemptar, prompte, redemptor, comptar, igualment direm i escriurem assunció, assunt, consunció, exent, perentori, presunció, redenció, síntoma, suntuós i no assumpcio, assumpte, consumpcio, exempt, peremptori, presumpcio, redempcio, simptoma, sumptuos, etc... Per excepcio es permet escriure cotompel i comte (per al castella conde); cuenta i cuento, castellans, s´escriuran conte.

Tampoc s´escriurà el grup TM per a representar la doble MM, geminació molt rara en valencià: semana, no setmana, sometre i no sotmetre)

87. S´escriu, N en general, sempre que sona dit so:

1. En principi, en mig i a la fi de paraula: nau, nuvol, Anita, mon, ton.

2. Davant F en els prefixos EN-, IN-, CON-: enfadar, infundir, conferir.

S´exceptuen certs cultismes i els composts dels prefix grec AMFI-: emfisema, emfiteusis; amfibi, amfibologia, amfora, amficos (i derivats d´ells).

3. Davant de consonant que no siga B, P, M: endivia, content, constar, contradir, espant.

4. Per excepció, davant de M, en paraules compostes, en que la primera part acaba en N i la segona comença per M: enmig, granment.

88. La NY.

El dígraf consonàntic NY, s´usa per a representar el so migpalatal nasal sonor, corresponent a la Ñ castellana i a la NY catalana.

Esta lletra correspon sempre al referit so, sense excepció, tant al principi, com en mig i al final de paraula: nyespla, canya, estany.

89. La C, la K i la Q (la C en valor de consonant velar sorda K).

S´escriu K, en paraules estrangeres o tècniques: Kant, kilo, kabila, kirie, kraussisme.

S´escriu C, en valor velar, en els casos ya enunmerats en el num. 75. III

S´escriu Q, formant el dígraf QU, davant del sons vocàlics E, I, quedant la U muda. Per a que sone ha d´haver una dieresis damunt de la U, de lo contrari la U es muda: que, qui, alqueria. No mai a la fi de paraula.

1. En principi o en mig de paraula formant els diftoncs qua, quo, qüe, qüi: quatre, quorum, qüestio, ubiqüitat. Si no hi ha diftonc, s´escriu C: evacuar, acuitat, innocuo, promiscuitat (cuiro, cuina, ipecacuana, per excepcio).

Nota: Algunes paraules tendixen actualment a ometre la pronunciació de la U davant de A i de O, com es pot comprovar en la llengua parlada i en els diccionaris: quasi i casi, quantitat i cantitat, qualitat i calitat, quasicontracte i casicontracte, quocient i cocient, quotidia i cotidia.

90. La R i la RR.

El so alveolar vibrant simple es representa sempre en una sola R. Pero la R simple pot representar el so vibrant compost o multiple. La RR doble representa sempre el seu so vibrant, multiple.

S´escriu R simple:

1. En principi i al final de paraula: redo, rabo, anar, llar.

2. En mig de paraula en posicio intervocalica: pare, caritat.

3. En mig de paraula davant de consonant: porta, barco.

4. En els grups consonàntics formats per una consonant oclusiva i la R (BR, CR, GR, TR, DR, PR): bramar, crema, traducció, drama, prou.

5. En mig de paraula darrere de consonant, pero en valor de RR doble: somriure, enredra, Israel.

91. S´escriu RR doble solament en posició intervocàlica: carro, ferrer.

Per excepció, en posició intervocàlica, el so de R vibrant doble es representa en una R, quan un prefix acaba en vocal i seguix el segon element del compost començant per R, si es translluix la composició.

Per eixemple: en els prefixos BI, CONTRA, SUPRA, TRI, MONO, ANTI: birem, contrareforma, suprarenal, trirem, monorim, antireligios.

92. S, SS, Z.

El so alveolar fricatiu sort pot estar representat per les lletres C, Ç, S i SS. Per a les lletres C i Ç veja´s el num. 75.

La SS doble sempre representa so sort.

El so fricatiu sort pot ser representat per S o per Z (esta última es sempre sonora)

S´escriura Z:

1. En principi de paraula: zona, zenit, zodiac, zirconi

2. En mig de paraula darrere de consonant: Adzaneta, onze, colze.

3. En les paraules començades per ZOO- o acabades en -ZOARI, -ZOIC: zoofagia, zoològic; protozoari, benzoic.

4. En posició intervocàlica sols es troba en paraules derivades del grec (bizanti, rizotonic) o del hebreu (Ezequiel).

5. No es deu usar la Z en les derivacions del greco-llati -IZAR o -ITZAR. En valencia es pronuncien i s´escriuen ab S intervocalica: normalisar, no normalitzar, organisar, no organitzar.

Font: 'Gramàtica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

185 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

79. La F.

Esta consonant labio-dental es pot usar en principi, en mig i al final de paraula, sempre que sone com tal: i en composició en la L o la R (FL, FR): fanc, fege, ficha, fugir, foguer, sofrir, buf, baf, serf, frau, flan.

Al final de paraula es posa F i no V, encara que al derivar (en el plural se conserva) se transforme en V: serf (encara que servir).

80. G i J (So africat sonor)

El so africat sonor palatal, es representa per estes lletres baix esta regla: G, davant de E, I; J, davant de A, O, U: jagant, gepa, gitar-se, joc, jugar. (El signe G te a mes a mes una atra accepció, per a representar el so G velar sonor, el de gat).

El so africat sonor prepalatal.

S´escriu en G, en els següents casos:

1. En posició inicial de paraula i en l´interior, davant de E, I: gema, genoll, mege, giner.

2. En el grup IG en mig de paraula, seguit d´una atra G (formes en GIR, finals de verps): afigga, rigga, frigga.

3. No s´escriura mai TG per a representar este so: viage, no viatge; juge, no jutge; llenguage, no llenguatge; etc... La T no fa falta perque en moltes paraules no es etimologica, i en valencia no es menester per a que la G siga africada: ho es sempre.

81. S´escriu J, en els casos següents:

1. En principi i en l´interior de paraula: jagant, jonec, pujar, rajolar, ajuntar.

2. Davant de -ECC, -ECT: objecte, objeccio, si no sona com Y (Cfr. 97.3)

3. Davant de E, per excepció, en alguns noms, com majestat, Jesús i sos derivats, aixina com en algunes paraules d´orige grec o hebreu: Jeroni, Jeremies, Jerusalem, Jeconies i algunes poquets mes, com jerarquia, jeroglific. Darrere del prefix AD-: adjectiu.

4. No s´escriurà mai TJ, sino J: plaja, no platja; pijor, no pitjor; desijos, no desitjos.

82. La G (en valor sonor)

El so velar sonor (la G de got i guerra) es representa en valencia per la lletra G, quan va seguida de A, O, U, i per GU (ab la lletra U muda) davant de E o I.

Les regles per a l´us de la G velar, son les mateixes que en castellà i en català, a saber:

1. En principi i en mig de paraula davant de A, O, U: gabia, gorra, gust; i seguida d´una U davant de E, I: aguila, reguer.

2. En els grups consonantics GR, GL: glop, gràcies, agranar, aglomerar.

3. Davant de D, M, N: magdalena, insignificant, fragmentar.

S´exceptuen certs cultismes: acné, dracma, estricnina, tècnic, sinecdoque, i els seus derivats.

4. No s´usarà mai la G en final de paraula (a on el so es sort), encara que al derivar es presente una G: amic, amarc, pròlec, rec, etc..., encara que deriven en amigable, amargor, prologació, regar, etc...

5. Per a que es pronuncie la U del grup GUE GUI, es posa una dieresis damunt de la U: aigües, llingüistic.

La representació del grup GS o GZ, es fa per mig de la consonant doble X: examen, exportació.

83. La H.

Esta lletra no representa ningun so: te sols valor etimologic i nomes s´escriu davant de vocal, no mai a la fi de paraula.

S´escriurà ab H:

1. Les paraules que la tenen en so orige i s´han conservat per l´us: home, de homine; haver de habere, etc...

2. Els derivats o composts que porten H en la paraula primitiva: deshonor, deshabitat.

3. Les d´orige grec que comencen per:

Hemi, hemo: hemicicle, hemisferic, hemorragia, hemostasia
Hepta: heptaedro, heptametro
Hetero: heterodox, heteroclit.
Hexa: hexametro, hexagon
Hidr: hidrat, hidrogen.
Higr: higrometro, higrometria.
Himen: himeneu, himenograf.
Hiper: hiperdulia, hipertrofia.
Hipo: hipocrif, hipocrita.
Hipn: hipnologia, hipnotic.
Hist: historia, histrionic.
Homo: homofonia, homologacio.
Holo: holograf, holometria.

4. S´escriuen sens haig les paraules que encara que la tinguen en son orige llatí, l´us l´ha suprimida des del principi, com avorrir, ert, erta, ertor, ara, encara, Espanya, oroneta, orfe, orchata, os, eura (hedra) oval, ovoide, orfandat.

5. S´escriuen en haig per tradició, hui, huit, huitanta, huitava, ahir, hivern.

Sobre moltes paraules no es poden donar regles segures, per lo que en cas de dubte, s´ha de consultar el vocabulari.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan