200- Cites i Resenyes

 "La afirmación de que el valenciano no es una lengua independiente, sino un dialecto del catalán, de momento envuelve las siguientes consecuencias: los valencianos podemos hablar en valenciano en la vida privada, en la cocina, en la calle, entre los amigos, pero al escribir debemos hacerlo en el catalán más puro, porque siendo el valenciano un dialecto del catalán, debe ajustarse a la codificación lingüística de éste, renunciar a su nombre de "lengua" y a tener una codificación lingüística propia (¡fuera gramáticas y diccionarios!), no debe ser cultivado a nivel literario, ni usado en la Universidad y en los centros de enseñanza primaria y secundaria, ni en la administración ni en los medios sociales de comunicación, ahora tan importantes. De este modo el valenciano, privado de todo soporte cultural, poco a poco irá desapareciendo del mapa, reemplazado por el catalán de Barcelona."

Font: 'Fonética valenciana y catalana comparadas' (1983) per D. Josep Mª Guinot.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galan

103- Notes Històriques

Hemeroteca

El periòdic 'El Mundo' publicà el dumenge (8.9.2013) un suplement titulat 'Crónica' a on parla sobre Pròsper Bofarull, antic archiver del ACA (Archiu de la Corona d´Aragó) de sèu en la ciutat de Barcelona. L´artícul és molt interessant, trau a la llum pública la manipulació que feu d'un dels principals documents històrics valencians.

'El archivero que manipuló el mito catalán.

La exaltación del nacionalismo catalanista la comenzó Próspero de Bofarull en 1847, el día que eliminó de un libro medieval apellidos aragoneses, navarros y castellanos en la conquista del reino de Valencia.

[...]

Don Próspero TACHÓ nombres aragoneses para que los catalanes no fueran minoría.

[...]

El libro de hechos de armas de Cataluña es otro engaño. Se dató en 1420 pero es de dos siglos después... Su autor, Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691), ejecutó un engaño extraordinario al asegurar que la obra, en realidad escrita por él en el siglo XVII, era una copia de un incunable de 1420 firmado por Bernard Boadas. El apócrifo ha sido usado como fuente para narrar la historia de la patria catalana durante siglos, hasta que en 1948 el medievalista y lingüista Miquel Coll y Alentorn descubrió el timo.

[...]

El primer testamento del Rey Jaime I, que sólo consideraba a Cataluña condado feudal, desapareció... A las adulteraciones de Próspero de Bofarull se uniría la conveniente desaparición del testamento de Jaime I -legajo 758, según la antigua numeración- que establecía los límites de los reinos de Aragón, Valencia y Mallorca y del Condado de Barcelona.
[...]

Tras descubrir la manipulación de Bofarull, el historiador Ubieto y sus hijos fueron amenazados.
[...]

Otro mito es el de la Senyera: En realidad era el emblema medieval de la Casa de la Corona de Aragón.'

Com podeu comprovar no te cap desperdici. Cosa que molts ya sabiem pero és important que es publique l´engany i la manipulació a nivell nacional. La nostra enhorabona al seu autor, Julio Martín Alarcón.

199- Cites i Resenyes

 "Hay un hecho que salta a la vista. Cuando las huestes del Rey D. Jaime llegan a Valencia, se nota un fenómeno que sorprende algo: una gran parte de los nombres geográficos de los poblados de la huerta de Valencia son latinos, mejor dicho, romances...' (Julià Ribera).

También los musulmanes valencianos emplearon en su vida familiar la lengua romance, antes de la conquista del rey D. Jaime. Una de las disposiciones del inmortal Jaume I dice así: 'Els jutges -dice este Rey- diguen en romanç les sentencies que donaran, i donen aquelles sentencies a les parts que les demanaran'.

Si los catalanes aún no nos habían enseñado a 'hablar', ¿Cómo es posible que el propio Rey pida nada más conquistarnos que las sentencias se dicten en romanç?"

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Julià Ribera i Tarragó (Carcaixent, 1858-Madrit, 1934). Filòlec, arabiste i musicòlec. Catedràtic de llengua i lliteratura àrap en les Universitats de Saragossa i Madrit. Director de la Biblioteca Àrap Hispana. Publicà varies obres. Se li reconeix el descobridor del romanç mossarap.

En Julià Ribera

197- Cites i Resenyes

 "Se presenta a los Almorávides como los causantes de la pérdida de la 'lengua romance' en Valencia en el siglo XII y como los impulsores del dominio de la lengua árabe. Es tan burda esta interpretación que no resiste el menor intento de crítica. Los primitivos almorávides hablaban bereber y desconocían por completo el árabe. Difícilmente podían propiciar la lengua árabe...."

'Los almorávides, el idioma romance y los valencianos' Antonio Ubieto Arteta (Temas valencianos, 29; págs. 7, 11 y 14. Año 1978).

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Antonio Ubieto Arteta (Saragossa, 1923-Valéncia, 1990). Historiador migevalista. Catedràtic d´Història. Doctor en Filosofia i Lletres.

D. Antonio Ubieto Arteta

198- Cites i Resenyes

 "¿Cómo se transforma el bajo latín traído por los soldados romanos en lo que hoy conocemos como valenciano? Según el erudito P. Fullana ‘el proceso de transformación se fue efectuando por medio de una evolución morfológica regida por las leyes: "d´acurtament, del menor esforç, d´eufonia i de distincio".

En virtud de la 'llei d´acurtament' las palabras latinas perdieron la terminación en su paso al valenciano: de virutem se formó virtut; de gloriosum, gloriós, etc... Y si hecho 'l´acurtament' quedaba al final la nasal n, desaparecía ésta por repugnar a nuestra lengua la nasalidad al final de dicción, así de 'vinum', 'panem', 'granum', se derivaron 'vi', 'pa', 'gra'.

Por la 'llei del menor esforç' cayeron muchas letras y aún sílabas enteras, en medio de dicción, de 'solidatum', se formó 'soldat'; de 'matutinum', 'mati'; de 'mensuram', 'mesura'.

La 'llei d´eufonia' hizo suavizar las palabras, cambiando unas letras en otras de más fácil pronunciación, tanto en principio como en medio y final de dicción. De esta manera se derivó 'oli' de 'oleum', 'manega' de 'manicam'. Efecto de esta misma ley es la vocalización, o sea el cambio de consonantes en vocales, como en 'paraula' que viene de 'parabolam'; 'pau' de 'pacem'.

Por la 'llei de distinció' se admitieron algunas vocales, dichas por eso mismo, letras distintivas. Así por la introducción de la 'a' se distinguieron el masculino del femenino, de 'valentem', se formó 'valent' y 'valenta'; de 'dulcem', 'dolç' y 'dolça'.

Una misma palabra latina dio origen a varias valencianas, sirviéndose de diferentes procedimientos, a fin de establecer distinción entre ellas. Así de 'tegulam' se derivan 'teula', 'tecla' y 'tella'."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Lluis Fullana i Mira (Benimarfull, 1871-Madrit, 1948). Catedràtic de Llengua i Lliteratura valencianes. Professor de francés. Estudià filosofia i teologia. Investigador històric i filològic. Sabia llatí, grec, francés, italià, anglés... Fon acadèmic de la RAE en representació de la Llengua Valenciana i publicà moltes obres sobre la nostra llengua, la Llengua Valenciana.

En Lluís Fullana i Mira

"Fàtima".val (1883), per En Vicente Blasco Ibáñez

Fa unes publicacions arrere comentaren que En Vicente Blasco Ibáñez havia escrit poc (¿?) en Valencià i publicarem una obreta En la porta del cel, (conte de l'horta), el qual se publicava en el nº 3 del Cuento de Dumenche el 23 d'agost de 1908 i com l'únic escrit d'ell en Llengua Valenciana, ací comprovem que ans d'esta escrigué en Llemosí en 1.883 i baix l'influència d'En Constantí Llombart. En el pas del temps hem comprovat que deixà el Llemosí per a escriure en Valencià, encara que no tingam casi res d'ell escrit en la nostra llengua.

La redacció de "El Cuento de Dumenche" agraïx als admiradors d'En Vicente per fer-los aplegar Fàtima i poder-la publicar. Al estar escrita en Llemosí l'equip de "El Cuento de Dumenche" la traduiren al Valencià.

Fàtima, la llegenda àrap fon escrita quan En Vicente, més o manco, tenia entre 15 i 16 anys. Fon dedicada a En Constantí Llombart. 

En Vicente Blasco Ibáñez als 15 anys
Font: http://elargonautavalenciano.blogspot.com/2017/03/el-horoscopo-de-blasco-ibanez.html

Ací vos deixem l'original de l'obra en Llemosí publicada per Lo Rat Penat en el Calendari Llemosí corresponent a l'any 1884:

Traducció al Valencià pel Cuento de Dumenge:

Part 1ª:

Part 2º: 

 

Font: bivaldi.gva.es 

102- Notes Històriques

 Tirem mà de l´hemeroteca:

'Las Cortes tienen paralizada una ley que otorga a la RACV la autoridad normativa sobre el valenciano'.

'Lo cierto es que esta proposición de ley fue presentada por el diputado de Iniciativa de Progreso, Rafael Ferraro, el 23 de mayo de 1997 y de eso, dentro de unos días, hará ya un año.'

'Sin embargo, a pesar de todo, esta propuesta legislativa ha permanecido inactiva durante mucho tiempo. Para eso, se ha incumplido el Reglamento de las Cortes que obligaba a incluirla hace meses en el orden del día de un pleno de las Cortes.'

'No obstante, Ferraro ha señalado que no quiere entorpecer los trabajos que está realizando en la actualidad el Consejo Valenciano de Cultura, para dictaminar sobre la lengua valenciana.'

Be, ya sabem tots lo que va passar a partir de l´any 1998.

* Rafael Ferraro i Sebastià (Valéncia, 1942). Agent Comercial i Polític. Fon un dels fundadors d´Unió Valenciana l´any 1982 i Tesorer del partit fins a l´any 1995. L´any 1997 fundà Iniciativa de Progrés de la Comunitat Valenciana (IPCV). L´any 1999 ingressà en el Partit Popular. Fon elegit diputat per la província de Valéncia en les eleccions a les Corts Valencianes de 1991 i 1995 per Unió Valenciana i en les de 1999, 2003, 2007 i 2011 pel Partit Popular (PPCV).

101- Notes Històriques

 La figura de l´Home Bo.

Una de les figures més importants en la nostra història i cultura valencianes és la figura de l´Home Bo. L'Home Bo, era aquella persona que davant la comunitat actuava i era considerada com a una persona imparcial, justa i sense cap partidisme; una persona honrada.

Quan s'havia de lliurar alguna solució a qualsevol conflicte entre les persones, be familiar o no, se cridava a un Home Bo, que decidia i donava la justa solució al problema, podriem dir com un Juge de Pau.

El calificatiu d´Home Bo s´ha amprat pel poble valencià, durant el temps, per a diferents motius, tenim el cas del joc tradicional valencià de pilota valenciana, l´Home Bo és aquell que no pren part per cap dels jugadors, no aposta i decidix el punt quan n´hi ha baralles, la seua decisió és inapelable, com els membres del Tribunal de les Aigües. Els Síndics del Tribunal de les Aigües són considerats “Homens bons”. També ha segut costum cridar a un Home Bo quan s´ha tingut que solventar el repartiment d´una herència entre els hereus quan no arribaven a cap acort. Hui en dia, existix la fòrmula “compañado de hombre bueno” en els actes jurídics, que corre a càrrec d´advocats, normalment.

Tribunal de les Aigües

En Vicente Blasco Ibáñez en Portugal

    El 20 de maig de 1909 la revista "Nuevo Mundo" (revista d'informació general en l'àmbit de Madrit, la qual fa la primera publicació el 03-01-1895 i l'última el 28-12-1933), se fa resó de l'arrivada d'En Vicente Blasco Ibáñez a Lisboa (Portugal) per motiu del viaje el qual va a mampendre a Amèrica del Sur. Aplegà el 14 de maig de 1909 i va acompanyat de l'ilustre republicà En Magalhães Lima

    La revista "Nuevo Mundo" fon fundada en 1894 per José del Perojo, que fon colaborador assidu de “La Ilustración española y americana”. Pronte alcançà una tirada de 5.000 eixemplars que aumenta sense cessar i alcança una sifra récort de 266.000 eixemplars en 1909 per un reportage fotogràfic sobre el Barranc del Llop. Representa, junt a “Blanco i negro” o “La Esfera”, un nou tipo de revista d'actualitat que recorre a mijos com els reporters gràfics i la fotografia, de major impacte que els gravats utilisats anteriorment i que representava “La Ilustración española y americana”, i que perseguix l'entreteniment front al contingut més erudit de les numeroses “ilustracions”. Entre els seus colaboradors se conten Unamuno i Maeztu. A la mort de Perojo, el seu colaborador Mariano Zavala alçarà “Mundo gráfico”, que acabarà per comprar “Nuevo Mundo” en 1913.

Text a peu de pàgina-Valencià

    L'ilustre noveliste valencià, ans d'absentar-se per a l'Amèrica del Sur, a on ha segut cridat pels elements intelectuals per a donar conferències en les principals ciutats de vàries repúbliques, ha fet un viage a Portugal, en el regne del qual també hi havia grans desijos de fer un homenage a la persona del lliterat les obres del qual són allí molt populars. El dia 11 aplegà Blasco Ibáñez a Lisboa i fon rebut en grans manifestacions d'entusiasme per les societats de lliterats i de periodistes i pel públic en general. En el seu honor s'organisà un gran programa de festejos el qual ha durat fins al dia de hui, en el qual el noveliste deu embarcar-se en Lisboa.

Font: Biblioteca Nacional de España BNE (http://www.bne.es/)

Vides trencaes

 "Vides trencaes" és una obra original de N'Estanislao Alberola i N'Alfredo Sendín Galiana. Se tracta d'una comèdia de la vida real, en dos actes i en vers. Esta comèdia fon estrenada en el "Teatro Moderno" de Valéncia el 9 de març de 1928.

N'Estanislao Alberola i Serra
Foto presa en la seua época de major esplendor lliterari.

N'Alfredo Sendín Galiana

196- Cites i Resenyes

 "Cuando se insiste en la pérdida de la 'lengua romance' hablada en Valencia a mediados del siglo XII no estará de más recordar la caracterización del famoso rey Lobo. Según Dozy, el rey Lobo (Ibn Mardanis) no desmentía su origen cristiano, antes al contrario gustaba de vestir como los cristianos, sus vecinos; usaba las mismas armas, aparejaba los caballos del mismo modo y gustaba hablar su lengua...., fue nombrado en 1147 rey de Valencia."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Reinhart Pieter Dozy (Leiden, Paisos Baixos, 1820-Alexandria, Egipte, 1883). Arabiste holandés, Professor d´Història i Filòlec. Estudià els assentaments àraps en Occident. Escrigué diverses obres, destaquem 'Historia de los musulmanes de España' (1861).

Foto: Casa del Libro.

4- Escritors àraps-valencians els quals floriren durant la dominació sarracena en el Regne de Valéncia

 

SIGLE XIII

MOHAMAD BEN IOSEPH BEN ABDALLA, conegut com EBN AIAD

Naixqué en Llíria en l'any 1149, fira 5, dia 27 del més Schaval. Muigué en sa pàtria en 1206. Publicà: Bibliothecam Valentinam.

Casiri, tom 2, pàg. 124.

MOHAMAD BEN MOHAMAD BEN KHALAPH ALANSARI, conegut com EBN MOCASIR

Valencià, jurisconsult insigne. Ensenyà en Valéncia la retòrica i jurisprudència. Muigué en Xerez, sent Prefecto, en l'any 1206, fira 2, dia 10 del més Ramdan.

Casiri, tom 2, pàg. 124, col. 2.

ABULHASSAN ALI BEN AHMAD BEN ABI COVAT ALZADI

Natural de Dénia. Muigué en l'any 1211. Té poesies en el còdex 354, nº 66.

Casiri, tom 1, pàg. 99.

ABU ABDALLA MOHAMAD BEN MOHAMAS BEN SOLIMAN ALANSARI EBN ABI ALBACA

Valencià, originari de Saragossa. Muigué en l'any 1213. Hi ha poesies seues en el còdex 354, al nº 70.

Casiri, tom 1, pàg. 100.

MOHAMAD BEN ABDELRAHMAN ALGIBI

Ilicitanus o d'Elig. Varó molt distinguit per sa pietat, doctrina i escrits. Publicà:

• Hispaniae Annales.
• Una Historia de los literatos de España más difusa y otra más compendiada.

Muigué en la Ciutat de Tremezen en l'any 1213.

Casiri, tom 2, pàg. 125, col. 1.

ABDALLA BEN ABRAHIM, per sobrenom BEN MONTEL

Natural de Murviedro. Vixqué en Valéncia, a on se distinguí en les ciències com en l'història de la lliteratura. Muigué en 1214, dia 15 del més Rageb.

Casiri, tom 2, pàg. 129, col. 1.

ABDALLA BEN SOLIMAN ABU MOHAMAD ALANSARI, conegut com BEN HAUTH-ALLA

Naixqué de clara estirp en Onda, en l'any 1154, fira 4, dia 4 del més Rageb, encara que Casiri juja que en el més Schaval. És autor de:

• Bibliotheca Hispana: Obra erudita
• Anales Valencianos.

Eixercí el càrrec de Pretor o Governador en Córdoba, Sevilla, Múrcia i atres ciutats. Muigué en Granada en 1215, fira 5, dia 4 del més Rabi primer.

Casiri, tom 2, pàg. 129, col. 1, i el Dr. D. Juan Lozano, en su Batistania, disertació VII, tom 1, pàg. 244.

MOHAMAD BEN SOLIMAN BEN ABDELAZIZ ALSALAMI

Natural de Xàtiva. Aritmètic i geometra distinguit, i Prefecto d'Elig, a on muigué, dia 23 del més Rageb, en 1215,

Casiri, tom 2, pàg. 125, col. 1.

MOHAMAD BEN ABDELAZIZ BEN SAADA ABU ABDALLA

Naixqué en Xàtiva. Fon molt pèrit abdos drets, se dintinguí per l'integretat de les seues costums. Muigué en sa pàtria, als 100 anys en 1217, fira 2, dia 9 del més Shaval.

Ibidem, tom2, pàg. 125, col. 1.

ABULCASSEM MOHAMAD BEN MOHAMAD BEN NUH ALGAPHEKI

Natural de Valéncia, a on fon juge i muigué en 1217. Hi ha poesies seues en el còdex 354, al nº 74.

Casiri, tom 1, pàg. 100.

MOHAMAD BEN BAKER ALPHAHRI ABU ABDALLA

Valencià. Mege i cronògraf insigne. Muigué en Purchena en 1221, fira 4, dia 15 del més Muharram.

Ibidem, tom 2, pàg. 125, col. 2.

ABDALLA BEN ABI BAKER ALCODHAI

Pare de Abu Abdalla Ben Abi Baker Alcodhai Ebn Alabari, autor del còdex 1670, que porta Casiri, pàg. 121 del tom 2.

Naixqué en Onda en 1175. Des de chiquet anà a Valéncia a estudiar i es guanyà mot de crèdit, tant per su instrucció com per les seues costums. Faltà en 1222 a migdia de la fira 2 del dia 5 del més Rabi primer.

Casiri, tom 2, pàg. 129, col. 2.

195-Cites i Resenyes

 "Aclarando problemas básicos, como lo son el de la raza y el de la lengua hablada por los musulmanes españoles, cuestiones cuya oscuridad había sido germen de graves errores: El de que los musulmanes españoles, inmediatamente después de la conquista, hablaran el árabe. Como las historias de ese tiempo están escritas en árabe, se forja la idea errónea de que los musulmanes españoles hablaban todos en árabe...'. 'Se tiene la seguridad de que el pueblo musulmán español, hablaba en romance muchos siglos después de la invasión árabe."

J. Ribera i Tarragó: "De Historia Arábigo-Valenciana". 1925.

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Julià Ribera i Tarragó (Carcaixent, 1858-Madrit, 1934). Filòlec, arabiste i musicòlec. Catedràtic de llengua i lliteratura àrap en les Universitats de Saragossa i Madrit. Director de la Biblioteca Àrap Hispana. Publicà varies obres. Se li reconeix el descobridor del romanç mossàrap.

En Julià Ribera i Tarragó

194- Cites i Resenyes

 "Els que neguen la personalitat de la Llengua Valenciana, si no es perque no arriben a una cultura mijana, és perque tenen ganes de fastidiar, perque la llengua que nos han ensenyat els nostres pares -i ells ho saben- va ser, és i serà sempre la dolça Llengua Valenciana.'

Font: Josep Mª Guinot i Galàn, març 1993, parlament al premi “Ana Sierra de la Orden” pel seu llibre “Morfologia historica de la Llengua Valenciana'.

* D. Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüistica.

En D. Josep Mª Guinot i Galan

193-Cites i Resenyes

 "Se ha hecho alusión a la variedad de lenguas empleadas en Al-Andalus (711 al 1301), en consonancia con la heterogeneidad de su población... En las relaciones oficiales se exigía el uso del árabe, pero, a pesar del celo de los árabes por la pureza y elegancia del lenguaje, el corriente en la España musulmana se apartó mucho del árabe escrito.... Los mozárabes emplearon el latín en sus libros y escritos; pero en el uso diario hablaban una lengua romance, que no se escribía, pero que era de uso general en los siglos IX y X, al menos, no sólo entre mozárabes y judíos, sino entre musulmanes de todas las clases sociales...'. (P. Aguado Bleye: Manual de la Historia de España. Tomo I, pag. 456, año 1954)."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Pedro Aguado Bleye (Palencia, 1884-Bilbao, 1954). Historiador, Doctor en Filosofía y Letras, Catedrático de Geografía e Historia. Escribió diversas obras sobre historia, como el 'Curso de Historia para la segunda enseñanza' (Espasa Calpe, 1936) y la 'Historia de España' (Espasa Calpe, 1958), entre otras.

Foto: Wikipedia.

 D. Pedro Aguado Bleye

Carta inèdita de Vicente Blasco Ibáñez

    Nos fem resó de la notícia publicada per "Las Provincias" el 26 de setembre de 2020, en la qual li dona llum a l'última fulla de una carta firmada per En Vicente Blasco Ibáñez, a on escriu que ya no es dedicarà més a la política i que l'homenage que volen fer-li siga d'índole cultural per a que puga aplegar a tots els valencians, pensen com pensen políticament.

    Ací tenim l'essència de l'ànima del nostre Vicent.

    Foto cedida per Na Marga Preda

Última fulla de la carta

   

     Enllaç de la notícia de "Las Provincias"

    https://www.lasprovincias.es/culturas/carta-blasco-ibanez-20200926134920-nt.html#vca=eng-rrss&vcm=amp&vso=lasprovincias&vli=wh

    Ací vos deixem la notícia en .pdf per a qui vullga alçar-se-la

191- Cites i Resenyes

 "De manera que, durante la dominación árabe, continuaban hablando 'lo romanç' lo mismo los cristianos libres que los mozárabes y los muladíes, o sea, los cristianos renegados, como romanç se hablaba en Francia, Italia, Tirol, Rumanía, etc... Pero era muy natural que en cada una de estas regiones fuese aclimatándose la lengua, cogiendo diferentes aspectos..., y de ahí las diferencias dialectales, cada día más marcadas, hasta la perfecta distincion de lengua de todas esas regiones.

A este respecto, Simonet dice: "Veamos ya que parte tuvieron los mozárabes en la formación de los romances o dialectos hablados actualmente en España. Ya hemos notado que el lenguaje hablado por nuestros mozárabes y que en el siglo XIII conservaba todavía, según lo testifica IBN ALBAITHAR, el nombre de su lengua madre, no podía ser un latín puro, elegante y clásico, sino una jerga formada de la descomposición de este idioma y de su mezcla con otros. Examinados con diligencia los monumentos lingüísticos y memorias que nos quedan de aquellos naturales, nosotros creemos que el lenguaje usado por ellos contribuyó en gran manera al desarrollo de nuestros principales romances, castellano, gallego y portugués, y aún del catalán y valenciano". (F. Javier Simonet. Glosario de las voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes, etc... Cap. IV, pag. XCIX, año 1888)."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Francisco Javier Simonet y Baca (Málaga, 1829-Madrid, 1897). Historiador, arabiste i lexicògraf. Catedràtic d´Arap. Destaquen els seus treballs sobre els mossaraps en Al-Andalus: 'Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes' (1888) i 'Historia de los mozárabes de España' (1897-1903). L´Acadèmia de l´Història li premià l´obra 'Historia de los mozárabes españoles' (1867).

190- Cites i Resenyes

 "La formación de las lenguas románicas o romançs se remarca durante la época de la dominación árabe en España. Es aquí donde los catalanistas se basan para decir que la lengua romana antigua, esto es, el romancium o romanç había desaparecido para hacernos creer que en todas las tierras bajo la dominación árabe, los conquistadores impusieron su lengua y dan como cierta, la falacia de que los cristianos se habían extinguido. Es de todo punto imposible, que un pueblo como el árabe, que respetó iglesias y tradiciones como demuestra que creasen sus mezquitas sin derruir las románicas construcciones, fuese capaz de exterminar las creencias de sus ocupados. Son los mismos autores árabes los que desmienten esa hipótesis. El célebre naturista árabe Ibu-Albathar, por ejemplo, dice claramente y sin ningún empacho que los mozárabes, o sea los cristianos viejos, conservan su lengua sin interrupción alguna.

Y de la misma manera se expresan los demás escritores árabes. Por otra parte, hay aún hoy muchos códices, escritos en romanç, de los siglos IX, X, XI y XII que hablan de contratos, ventas, etc... efectuadas entre cristianos y entre moros y los mismos cristianos, y nos recuerdan también la permanencia de templos cristianos o mozárabes, de obispos y sacerdotes encargados del culto católico. Y sobre todo hay constancia de la correspondencia de los cristianos que vivían bajo el poder musulmán, sujetos a sus leyes y los cristianos libres del norte de España y de la Galia gótica, "i que la llengua parlada pels moçarabes era coneguda per lo nom de Al-Romía o llengua romana."

Font: 'Breu història sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

Mossaraps

"La lligacama", per En Carlos Aubért

"La lligacama" és una novela la qual tracta el tema del voler una miqueta pujadeta de to (per a l'época del moment). És, tal volta, l'única noveleta traduïda del francés al valencià.

Fon publicada en el Cuento de Dumenche nº 19 el 12 de decembre de 1908. L'autor és En Carlos Aubért (a pesar nostre no hem pogut trobar res d'ell, aixina que no sabem si és l'autor de la novela o és el que la traduí).

Resaltem dos poesies incloses dins de la publicació:

Ací vos deixem la novela traduïda del francés al valencià. Esperem que vos agrade.

Font: bivaldi.gva.es

3-Escritors àraps-valencians els quals floriren durant la dominació sarracena en el Regne de Valéncia

SIGLE XII

MAHOMAD BEN ABI BAKER BEN ALI ALSCHATEBI
Naiqué en Xàtiva, i florí en el sigle XII.

Escrigué: Auxilium pro rei veritate, en 25 capítuls.

Tracta del bon govern de la Monarquia, de les virtuts dels Reis, y de les dots dels Ministres.

Casiri, tom 1, pàg. 230. És el còdex 771

ABULCASSEM ABDALLA BEN MOHAMAD BEN NAKIA

Doctor valencià. Florí en el sible XII.

Escrigué: Liber Margaritarum.

És un comentari de l'Alcorà, i està en el còdex 1371. Casiri, tom 1, pàg. 502.

ABU MAHAMAD ALCASSEM BEN MAHAMAD ALDAIMURTI

Filòlec valencià. Florí en el sigle XII. Fon un escritor molt conegut per la següent obra: De elequentiae Arubicae regulis.

Este obra està en el còdex 1597, nº 2. Casiri, tom 1, pàg 538.

MOHAMAD BEN MASSUD BEN KHALASAT ABA ABDALLA BEN ABILKHASSAL

Natural de Xuquer, Alzira. Estigué en Córdoba i en Granada: Varó excelent en tot el género de ciències; fon gran poeta i retòric, filòsof, teòlec, jurisconsult e historiador consumat. Menciona este autor Mohamad Ben Abdalla Ebn Alkastib, de Granada, en sa Biblioteca Aràbic-Hispà: Granatensis Encyclica, en la qual porta algus frangments, els quals publicà en l'any 1361 i afig que no especificava en ses obres per estar en mans de tots. Naixquè en l'any 1072, fon mort pels Almoràvits en Córdoba en 1145.

Casiri, tom 2, pàg. 75, col. I, i foli 71, còdex 1668

THONA, anomenada HABIBA

Valenciana molt pèrita en la gramàtica i jurisprudència. Escrigué llibes d'abdos facultats. Muigué en l'any 1112.

Casiri, tom 2, pàg. 150, col I.

MOHAMAD BEN KHALAPH BEN MARZUC

Jurisconsult i tradicionista célebre. Naixqué en Onda en 1115 i faltà en 1202, feria 6, Divendres 12 del més de Schaban.

Casiri, tom 2, pàg. 124, col. I.

ABU ABDALLA MOHAMAD ABDELRAHMAN ALLAKHAMI

Valencià. Florí en l'any 1125. Estudià en Murcia i muigué en Dénia. Fon poeta i s'han trobat poesies seues en el còdex 354, en el qual se troba l'història dels poetes més insignes d'Espanya, titulada: Munus hospitii d'Abadalla Ben Abdelrehaman Ebn Alabar Alcodhai, valencià i escritor d'este sigle.

Tom I, pàg. 95 de Casiri.

MOHAMAD BEN KHALAPH BEN SOLIMAN BEN PHATHUM

Natural d'Oriola, célebre juriscosult: no volgué admitir la Pretura de Dénia per a dedicar-se al cent per cent a les lletres. Escrigué entre atres obres la De contractibus forensibus.

No la volgué concloure perque le manifestaren sos amics que s'abocaria a molts pleits i estragallarien als juges. Muigué en 1125. 

Està en la biblioteca Aràbic-Hispà: Viri cupidi res expetita de Ahmed Ben Iahia Ben Ahmad Ben Amira Aldhobide de Córdoba.

Còdec 1671. Casiri, tom 2, pàg. 133.

ABDELVAHAB BEN ISAC ABU MOHAMAD ALPHARI, conegut com EBN ALHAMRI

Natural d'Alhamra, lloc de la jurisdicció de Xàtiva. Cultivà en molt de crèdit la poesia. Muigué en 1130.

Casiri, tom 2, pàg. 133.

MOHAMAD BEN SOLIMAN BEN MARVAN, conegut com ALBONETI

Valencià. Historiador i jurisconsult. Muigué en Almeria en 1141 en la vespra de la fira segon del dia 11 de Saphar.

Ibidem, tom 2, pàg, 147, col. 2.

ABU ABDELMALEK MERVAN BEN ABDALLA BEN ABDELALIZ

Naixqué en Valéncia en 1111. Fon célebre per la noblea de son llinage, pel seu gran valor i per la seua eminent doctrina. Tot açò contribuí a que en l'any 1143 fora elegit Rei de Valéncia, a on era Pretor.

Casiri, tom 2, pàg. 53, parla en extensió de tots els seus successos.

MOHAMAD BEN ABDALLA BEN SOPHIAN ALTAGIBI

Naiqué en Xàtiva. Fon varó d'exquisita erudició.

Publicà: Epitomen Historicam de viris Hispanis qui scribendo claruere.

Muigué en 1162.

Casiri, tom 2, pàg. 127.

MOHAMAD BEN ISMAIL BEN ALGIONIII

Natural de Concentaina  En la jurisdicció de Dénia resplandí en lletres y noblea. Fon juge de Valéncia, a on muigué en 1148. Les seues obres se troben en el Còdex 1170.

Casiri, tom 2, pàg. 121.

MOHAMAD BEN IAHIA BEN MOHAMAD BEN ALASI

Naixqué en Llíria en 1077. Estudià en Valéncia i quan fon presa pels Cristians en 1095, s'anà a Jaen d'a on tornà a Valéncia, la qual els moros havien recuperat dels cristians en 1101 i ensenyà Jurisprudència (segons Antonio Conde). Fon Almoeri o llector en la mesquita major. Escrigué sobre les variables de l'Alcoran una obra molt crítica. Més tart se retirà a son pàtria Llíria, a on faltà al trenc d'alba, Dumenge dia 6 del més Schaval, en 1152 i fon soterrat en la makbura de Benizcuun d'aquella població.

Conde, tom 2, pàg. 186, parla d'este escritor variant un poco el nom, perque l'anomena Muhamad ben Bakrben Aari Alanzari.

Casiri, tom 2, pàg 121, comprén ad este escritor en la Biblioteca Àrabic Hispà del valencià Abu Abdalla ben Alí Baker Alcodai, i diu que muigué en Llíria, fira 7, dia 6 del més de Shaval.

MOHAMAD BEN IAHIA BEN KHALIPHA, conegut com BEN JANEC

Natural de Xàtiva, varó eloqüent i pèrit en la llengua àrap, filosofia, matemàtiques i medicina. Escrigué: Historia de los Reyes de España.

Naixqué en 1089 i muigué en 1152.

Casiri, tom 2, pàg. 122, col. I.

ABDALLA BEN IOSEPH BEN AYUB ALCARSCHI ALPHARI

Natural de Rogat, prop de Xàtiva. Naixqué en 1078. Ensenyà jurisprudència en Dénia, a on muigué en 1153, dia 14 del més Schaval.

Ibidem, tom 2, pàg. 128, col. I.

ABU GIAPHAR AHMAD BEN ABRAHIM BEN SALAM ALMO APHERI

Natural de Xàtiva. Muigué en  1155. Té poesies en el còdex 354 al nº 20.

Casiri, tom 1, pàg. 96.

ABU MOHAMAD ABDALLA BEN OVAID ALROHMAN BEN HIGIAPH ALMOAPHERI

Valencià. Poeta mort en 1156. Hi ha poesies d'ell en el còdex referit 354, nº 21,

Casiri, tom 1, pàg. 96.

MOHAMAD BEN GIAPHAR ABU AMER, conegut com SCHARAVIA

Varó ric i erudit. Predicador i Chantre en la Mesquita major de Valéncia, d'a on era natural. Muigué en esta ciutat en l'any 1152, fira 1, dia 6 del més Dilcadat. Fon soterrat fora de la porta Baitala en el cementeri dels presidents, assolat pels cristians quan s'apodedaren per segon volta de la Ciutat en 123, dia 17 del més Saphar.

Casiri. tom 2, pàg. 122, col. 1.

MOHAMAD BEN MONKHOL BEN RAIAN

Fon natural de la Península de Xúquer, Alzira. Resplandí en la jurisprudència, aritmètica i geometria. Muigué en sa pàtria en 1156.

Ibidem, tom 2, pàg. 122, col. 1.

MOHAMAD BEN MOHAMAD ABU AMER, conegut com ALMONCARRAL

Natural de Xàtiva. Fon escritor diligent de les coses d'Espanya, i fon el primer que instruí en sa pàtria una acadèmia d'història. Muigué allí mateixa als 70 anys (1146).

Casiri, tom 2, pàg. 121.

ABU ABDALLA MOHAMAD BEN GALEB ALRAPHA ALRASIPHI EX RASIPH, conegut com ARRADIFE. Rusafa.

Valencià i veí de Màlaga. Muigué en 1176. Hi ha poesies seues en el còdex 354, nº 31.

Carisi, tom 1, pàg. 97.

MOHAMAD BEN GALEB ARISIPHI ABA ABDALLA

Valencià. Estudià i vixqué en Granada. Fon el millor poeta del seu temps. Escrigué entre atres: Tres poemas y dos epigramas. Se troben en el còdex 1668 que cita Carisi, tom 2, pàg. 71. En el quals la elegància de la dicció competix en la lluentor de les sentències. Muigué en Màlaga dia 19 del més Ramdam en 1176. Son sepulcre era visitat per molts.

Casiri, Ibidem, pàg. 77 i pàg. 122, col. 2.

AHMAD BEN MOHAMAD ALMAKHZUMI ABU BAKER

Natural de la Península de Xúquer, Alzira. Fon un varó clarificat en noblea, pietat i doctrina. Hi ha molts i elegants versos en el còdex 1646. Asonsellà la subjecció de Valéncia als Almohades i sent Pretor la defengué durant tres mesos del lloc que li ficà el Capità Abulhagiag Bensaden l'any 1170.

Casiri, tom 2, pàg. 58.

ABU HASSAN ALI BEN ABRAIM BEN SAAD ALKHAIR

Poeta insigne, natural de Valéncia. Muigué en Sevilla en 1175. Hi ha poesies d'ell en el códex 354, al nº 28.

Casiri, tom 1, pàg. 97.

MOHAMAD BEN IOSEPH BEN ABI SCHAKER ALANSARI

Natural de Scion o Xion, tal volta Xixona, pertanyent a Valéncia. Naixqué en l'any 1116. Fon un pèrit en les antiguetats àraps i en la cronologia. Muigué en Murviedro en l'any 1178, fira 5, dia 25 del més Gemadi segon.

Casiri, tom 2, pàg. 122, col. 2.

ABU MOHAMAD ABDALLA BEN IAHIA ALHADHRAMI

Naixqué en Dénia i vixqué en Xàtiva. Muigué en Valéncia en 1182. Fon poeta i té poesies en el còdex 354, al nº 37.

Casiri, tom 1, pàg. 97.

ABDALLA BEN IAHIA ALHADHRAMI, conegut com BEN SAHEB ALSALAH

Naixqué en Palma, senyorio de Dénia, de llinage noble, filòlec i historiador molt célebre. Publicà: Biblioteca Arábico-Hispana.

Fon en Valéncia, Mestre de Arts Lliberals en el Real Colege. Muigué en l'any 1182, en la vespr de la fira 7, dia 1 del més Rageb.

Casiri, tom 2, pàg. 128, col. 2.

ABDALLA BEN ABDELRAHMAN BEN ALABAR ALCODAI

Valencià. Escritor ilustre del sigle XII. Publicà: Historia de los Poetas insignes Españoles, insertant en ella les seues poesies més selectes, la titulà: Munnus Hospitii, i està inclosa en el còdex 354 que diu Casiri, tom 1, pàg. 93.

MOHAMAD BEN OMAR BEN VAGEB ALCAISI

Valencià. Fon molt instruït en dret i en lliteratura. Eixercí el càrrec de Pretor en moltes ciutats del Regne. Naixqué en 1123, fira 3, dia 6 del més Gemadi i muigué en 1187, fira 1, dia 1 del més Rabi primer.

Casiri, tom 2, pàg. 123, col 1.

MOHAMAD BEN ABI BAKER ALGAPHEKI, conegut com BEN APHIUN

Naixquè en Xàtiva. Fon insigne filòlec i jurisconsult. Muigué en 1188. Publicà les següents obres: 

• De maris rebus admirandis.
• Monachorun Vita.
• Muchos versos.

Ibidem, tom2, pàg. 123, col. 1.

MAHOMAD BEN GIAPHAR BEN KHALAPH BEN HAMID, conegut com ABU MOHAMAD ALCORTHOBI

Naixqué en Valéncia en 1119. Varó molt sabi, insigne teòlec i célebre intérpret de l'Alcoran. Tingué molts discípuls i molt inteligents. A soles queda d'este autor:

• Dos Comentarios a la Gramática del Dr. vulgo Alpharesi.
• Tratado de praepositionibus Alzagiagi.

Muigué en Múrcia en 1190 en la vespra de la fira 7, dia 17 del més Gemadi primer.

Ibidem, tom 2, pàg. 82, col. 2.

MOHAMAD BEN GIAPHAR BEN HAMAID BEN MAIMON ALAMAVI

Naixqué en un lloc nomenat Basila, no molt llunt de Valéncia, en 1119. Estudià en Sevilla i adquirí tanta fama que li donaren el càrrec de Presidente de la Cúria Valentina. Muigué en Múrcia en 1190 en la vespra de la fira 7, açò és, la 6ª del dia 17 del més Gemadi primer.

Casiri, tom 2, pàg. 123, col. 1.

MAHOMAD BEN SAIED RAI ABDELUAHAB ABU BAKER

Valencià. Clarificat per son llinage, doctrina, valor i fortalea que heretà de son pare i continuà com ell el partit dels Almoràvits contra els Almohades, a quins sitià de manera que foren més els que muigueren per la fam que per l'espasa. Lluità dos vegades en fortuna contra els cristians, prop del castell Alphath, qui els guanuyà en l'any 1191, en el més Gemadi primer, despuix de haver-li posseït 32 anys. Referix esta batalla en una poesia, principi que es troba en el còdex 1649.

Casiri, tom 2, pàg. 30. I hi ha afegits uns versos, en els qual li felicita per ella sa muller, hàbil poetesa. Casiri, tom 2, pàg. 59.

ABULHAGIAG IOSEPH BEN ABDALLA BEN AIUB ALFAHARI

Natural de Dénia, veí de Valéncia. Muigué en l'any 1195. Fon poeta i es troben poesies seues en el còdex 354, al nº 45.

Casiri, tom 1, pàg. 98.

MOHAMAD BEN AHMAD BEN HOZAIL ABDARITA

Natural de Abescha o Abesa, en els confins de Valéncia. Gramàtic insigne. Muigué en Sevilla en 1196.

Casiri, tom 2, pàg. 123, col. 2.

ABDALLA BEN MARVAN ALTAGIBI ABULAHASSEN

Jurisconsult valencià, Prefecte de Sobrob, Segorbe. Varó prudent i just. Naixqué en 1144 i muigué en 1196, fira 7, en la vespra del dia 15 del més Schaval.

Ibidem, tom 2, pàg. 129, col. 1.

MOHAMAD BEN SAID GEHUR ALCODHAI

Natural de Bairan, en la juridicció de Dénia, escritor diligent dels Anales de Valencia. Muigué en 1200.

Casiri, tom 2, pàg. 123, col. 2.

_______________________

Bibliografía:

"Biblioteca Valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días". Tomo I. Autor: Justo Pastor Fuster. (1827)
"Historia bibliográfica de la Medicina Española. Tomo I. Autor: D. Antonio Fernández Morejón (1842)

"En la porta del cel", per En Vicente Blasco Ibáñez

En Vicente Blasco Ibáñez

 

En la porta del cel, es un conte de l'horta del nostre gran prohom En Vicente Blasco Ibáñez, publicat en el nº 3 del Cuento de Dumenche el 23 d'agost de 1908. Fon publicat com l'únic escrit d'ell en Llengua Valenciana. Hem estat dubtant en publicar segons la data de creació o la de publicació, hen decidit per la de publicació, per a no llevar-li a qui el publicà en son moment eixe instant gloriós del que gojava pensant que era la primera i única volta que En Vicente escrivia en Valencià i ell ho feya en primícia.

Cert és, que hui a soles tenim d'ell contes, escrits, cartes, noveles, etc... en castellà, pero pensem que hi ha una possibilitat de que lo escrit en Valencià (molt o poc) s'haja perdut (en el millor dels casos...) perque una ment creativa com la d'ell i defensor d'esta terra per allà a on anava, per allà a on els seus peus chafaven, no és llògic pensar que a soles ho fera en castellà, perque tampoc és compresible que escriguera unes quantes coses i ya no fera més. En fi, cada u que pense lo que més crega convenient, per la nostra part tot allò que d'ell aplegue a les nostres mans, no vos càpien dubtes, lo publicarem.

Ací podreu llegir el conte i inclús descarregar-lo. Fruïu d'ell. Original:

Font: bivaldi.gva.es

Archiu en .pdf:

Alberola, el poeta popular valencià ... que no sabé llegir ni escriure fins als 28 anys

El 29 d'octubre de 1932, el periodiste Enrique Malboysson entrevista a N'Estanislao Alberola per a la revista gràfica madrilenya "La Estampa".

L'infància del poeta

- Pero ¿És possible, don Estanislao?

- Lo que li dic, fill meu.

- ¿No serà una genialitat de poeta?

- Res d'això: és una cosa ben certa. Ací a on me veu, fon analfabet fins als vintihuit anys.

- Puix, ¿No ha dit vosté repetides voltes que la majoria dels seus famosos cantars els escrigué en l'adolescència?

- Aixina és.

- Llavors, ¿Cóm quedem? ¿Sabia o no sabia vosté escriure?

- Li repetixc que no. Pero escolte'm, si no li avorrixc.

- Diga, mestre.

- Yo naixquí en Quatretonda, bell poblet del districte d'Albaida. Mons pares, que eren uns llauradors acomodats, volgueren que em dedicara, com ells, al cultiu de la nostra facenda. A penes apuntava el dia, el meu bon pare em despertava: "Chiquet", a "trevallar".
En seguideta, al front de les mules de llaurança, m'encaminava al mont a cuidar les vinyes.
Res menys que cent mil ceps tenia que podar a soletes -agregá-. I d'esta manera tan primitiva i bucòlica transcorria ma vida. Als dihuit anys me casí i als vintidós quedava viudo. Estiguí en lo poble fins als trentadós i als vintihuit deprenguí a llegir i escriure.

El gran poeta Llombart fon enquadernador

- Yo coneixia molt a l'insigne poeta Constantí Llombart, el fundador de Lo Rat Penat. Encara que s'ha desmentit, Llombart havia segut enquadernador, i al treballar d'este ofici anava en freqüència al meu poble, en el que tenia un gran amic, també poeta excelent, del mestre D. Andrés Codoñer, natural de Massanassa. Per a demostrar que yo tinc raó, pot vosté dir que els llibres del faristol de l'iglésia de Quatretonda els encuadernà Llombart.
Yo, que també volia ser poeta -afig Alberola, fiu lo possible per a intimar en D. Constantí. En este exclusiu objecte fixí la meua residència en Valéncia, i fon un inseparable de Llombart, que em feu soci de Lo Rat Penat i m'inicià en les memorables tertúlies lliteràries, a les que acodien Teodoro Llorente, Sanmartín i Aguirre, Aguirre Matiol, Espien Bellveser, Palanca i Roca, Palanca i Hueso, Cabrelles, etc. Allí parlàvem de tot; d'art, de poesia, de política, de religió i armàvem unes trifulques èpiques. Ara be; en lo que tots coincidíem era quan d'exaltar a la "terreta" es tractava. Aquelles reunions es verificaven en el carrer Pelayo, en un pis chicotet que adquirí en els seus aforros Constantí Llombart i que llegà en morir a un atre poeta, al seu fidel discípul Ramón Cabrelles.

- ¿Blasco Ibáñez volgué també ser poeta?

- Sí, senyor. Vicente solia acodir alguna volta, i nos llegia versos. Recorde d'una composició seua molt inspirada, que es publicá en un almanac de "Las Provincias"; pero desistí de les rimes, tal volta perque Llombart li digué un dia:

- Mira, Blasquet. Tu seràs un maravillós noveliste; pero et falta afició pa ser poeta"...

Mil i un cantares "escrits" per un analfabet

- Mentrimentres yo llaurava les vinyes i podava les cent mil ceps -afig Alberola- "escrivia" coples i més coples que almagasenava en el meu cervell. Quan aplegava la nit i els mules quedaven estajades en la quadra, m'anava a buscar al mestre i li dia, invariablement: "Don Andrés: ¿vol copiar-me les coples?". El bon home accedia, complagut, i, a mida que yo li repetia els versos que havia inventat durant la jornada, els anava anotant en un quadern. D'esta manera apleguí a reunir, quan ya sabí llegir, més de mil cantars. ¡Ahí té vosté explicat cóm un analfabet pogué al mateix temps ser escritor! -afig gojós, Estanislao Alberola.

"¿Per qué no edites els cantars?" -continua-. Açò m'ho preguntaven molts que els coneixien. Dubtí, pero al fi, me dicidí.

El "Placet" de Rodríguez Marín

- Estava ya resolt. ¡A Madrit! I un dia, en el quadern de cantars en la bojaca, me presentí en casa de Don Francisco Rodríguez Marín. ¿Cóm me rebria?¿Quin efecte li produirien els versos del pobre mosso illetrat d'antany? Don Francisco, com yo temia, m'acollí en manifest recel, i en mal talant me preguntà: "¿Quants dies va a estar vosté en Madrit? Diga'm les seues senyes i ya li avisaré". I es quedà en el quadern dels cantars.

- Quedaria vosté decepcionat -li dic.

- Com no pot imaginar-se. Tant, que eixquí del domicili de Rodríguez Marín plorant com un chiquet. Pero quina seria la meua sorpresa al vore que em cridà al següent dia. Correguí, *pressurós, a sa casa, i, a penes me veu entrar, m'estrenygué entre els seus braços i em digué:

"Perdone'm, Alberola, perdone'm. Creguí que era vosté un dels tants impertinents atacats de mania lliterària, que m'aguaitaven a totes hores. Vosté és un poeta, i el seu llibre de cantars, una maravella. He dit repetides voltes en l'Acadèmia que el llibre de cantars espanyols està per fer, perque ha de sorgir d'un home del poble. Tal volta eixe llibre siga el seu.

- ¿Quina impressió li produïren les paraules de Rodríguez Marín? -li preguntí a Alberola.

- Creguí morir de dita. "Yo vullc -afif Rodríguez Marín- posar-li el pròlec, i, ademés, he  convocat a uns lliterats amics per a donar-ho a conéixer". En efecte; aquella mateixa vesprada es celebrà la reunió. Don Mario Méndez Bejarano li digué a Ortega Morejón: "Òbriga el quadern a l'encert". Aixina ho va fer i donà llectura ad esta copla.:

Corazón que sufre y llora
es el que siente mejor;
pino que crece en la umbría
sube más buscando el sol.

"Molt be, molt be" -exclamaren tots. Atre cantar:

En las casas de mi pueblo

hay un atraso tan grande,

que las cunas de los niños

son los brazos de sus madres.

I aixina llegiren vàries coples més. Moltes. Un centenar. Més tart, Rodríguez Marín complia la seua promesa d'escriure el pròlec, i s'edità l'obra "Mil y un cantares", que alcançà un resonant èxit; tant, que es quedà l'Estat en l'edició per a escoles i biblioteques. Més tart, i en vista del gran èxit obtingut, publiquí un atre llibre, que titulava: "Mil y un cantares más", al que també li posà el pròlec Rodríguez Marín.

Mil y un cantares

  

Alberola, comediógraf de llengua vernàcula

Despuix -proseguix Alberola- me dediquí a escriure per al teatre. La primera obra que estrení, en l'antiga Princesa, fon la sarsuela en música del mestre Tomás. "La pau del poble", que alcançà, tant en Valéncia com en Catalunya, grandíssima popularitat. He estrenat trenta comèdies dramàtiques, escrites totes en Llengua Valenciana, i la meua predilecta és "Terres secanes". També estic satisfet del meu llibre "Refraner valencià", a on es recopilen tots els refrans, pero cap d'ells traduït del castellà.

Quatretonda, poble d'intelectuals

- Estic orgullós de ser valencià -diu el vell poeta- i d'haver naixcut en Quatretonda. I ¿sap vosté per qué? Perque Quatretonda, eminentment agrícola i famós per la seua belles pedreres de jaspi, és un poble d'intelectuals. ¿Vosté creu -afig- que pot haver un atre en Espanya a on el dèu per cent dels seus veïns posseïxca títuls acadèmics? Puix açò ocorre en Quatretonda, a pesar de que la majoria dels meges, farmacèutics, mestres, etc... que d'allí han eixit conseguira la seua carrera a força de grans sacrificis, guanyant-li-la. ¿No és admirable? Per això, una de les majors emocions de ma vida la vaig experimentar quan els meus paisans rotularen l'antic carrer Major en el nom de "Poeta Estanislao Alberola". ¡Qué cumplidament pagaren l'amor que pel meu poble sent!

- ¿Quants anys té vosté, Don Estanislao? -inquirixc.

- Setantau.

Aixina acaba la charrada.

N'Estanislao Alberola i Serra

Cal amparar al vell poeta per a l'alcalde de Valéncia

Estanislao Alberola, el bon cantor de l'ànima de "nostra terra" incomparable, precisament per ser poeta, a arribar a la seua gloriosa vellea, es troba pobre i sol. Valéncia, que en els seus dies de taina i de dolor, es va vore assistida sempre per la musa entendrida d'este home modest i bo, està obligada a tendir-li la seua mà fraternal. En el negociat corresponent de l'Ajuntament dorm una instància, en la que es demana per al poeta N'Estanislao Alberola un covil en la fronda burocràtica que faça lo més grat possible el terme d'una existència romàntica.

¡Senyor alcalde! Vosté, Don Vicente Lambiés, tan ràpit sempre a intervindre en totes les creuades que exalten la prestància senyorial del nostre poble, s'afanyarà, sense dubte, a que el poeta Alberola es veja lliure de la dorolosa incertitut en la qual es troba.

................................................

Ací vos deixem l'original de l'entrevista en .pdf.