Mostrando entradas con la etiqueta Poesia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Poesia. Mostrar todas las entradas

viernes, 4 de junio de 2021

Poesia


Cant a la Senyera

 "Ser valencià es ser… fills d´esta terra
Ser valencià es… sentir la seua veu
Ser valencià es… agrair a Deu
la nostra arrel que en Valencia es soterra.

Ser valencià es… orgull intim i net
Ser valencià es… cantar-ho a tot arreu.
Ser valencià es… agrair a Deu
la sort d´haver naixcut a este trocet.

I tot bon valencià… son cor recull
en el simbol primer de la nostra terra.
Eixe que´s toc de pau en mig la guerra
i que mirant-lo exalta nostre orgull.

Ella, que solemnial nos dona espenta…
Ella, que manifesta el nostre ser…
Ella, que es veu de Patria i voler…
La Patria Valenciana representa.

Ella, es el bolqueret quan som menuts…
Ella, es pendo que dur en la joventut…
Ella, es el mant de nostra senectut…
I el llenç quan nostre cor es quede mut.

Ella es veu de la Patria sancera…
I baix ella tornem i alli es trobem…
I ya sabeu, germans, de qui parlem…
Parlem i defenem NOSTRA SENYERA."

Autor: Pep Monforte.

viernes, 19 de marzo de 2021

Poesia

 En el regne de Valéncia
du tres colors la Senyera:
El blau del color del cel,
el roig de centmil roselles
i el groc de l´arròs en pell.

Esta es la cosa primera
que tots tenim que saber.

Els colors blau, roig i groc
devem sempre recordar
representen a Valéncia a Castelló i Alacant
i demostren la presencia
de lo que som: ¡Valencians!

Josep Mª Hervàs



viernes, 28 de febrero de 2020

"Màscara" poesia d'En Bernat Artola.

Un poquet de poesia del poeta de Castelló, Bernat Artola, un gran mestre.

Màscara

La filla del carboner
diu que festeja a un soldat
i és veritat,
puix n´he vist un pel carrer
tot mascarat.
Es veu que això del carbó
dóna prou per fer-se ric
i tenta el xic
aprofitar l´ocassió
per a un pessic.
Mes, com qui molt vol guanyar
fa sempre negoci brut,
s´ha convençut
de que s´ha de mascarar
o està perdut.
Puix mai no podrà l´Amor
fer negoci clar i net.
Com és xiquet
millor va per la brutor
si va nuet.

Font: 'A l´ombra del Campanar' poemes populars per Bernat Artola (Castelló, 1945).

* Bernat Artola i Tomàs (Castelló, 1904-Madrit, 1958), mestre, dibuixant, escritor i poeta.

Nota: Artola utilisa la Xe en xic i xiquet per les 'Bases ortografiques del 32' que eliminaren l'autèntica CH valenciana.

En Bernat Artola i Tomàs

viernes, 9 de agosto de 2019

Bernat Artola i Tomàs

Poesia

Un poquet de poesia del poeta de Castelló, Bernat Artola, un gran mestre.

Màscara

La filla del carboner
diu que festeja a un soldat
i és veritat,
puix n´he vist un pel carrer
tot mascarat.
Es veu que això del carbó 
dóna prou per fer-se ric
i tenta el xic
aprofitar l´ocassió
per a un pessic.
Mes, com qui molt vol guanyar
fa sempre negoci brut, 
s´ha convençut
de que s´ha de mascarar
o està perdut.
Puix mai no podrà l´Amor 
fer negoci clar i net.
Com és xiquet
millor va per la brutor
si va nuet. 

Font: 'A l´ombra del Campanar' poemes populars per Bernat Artola (Castelló, 1945).

* Bernat Artola i Tomàs (Castelló, 1904-Madrit, 1958), mestre, dibuixant, escritor i poeta.

Nota: Artola utilisa la Xe en xic i xiquet per les 'Bases ortografiques del 32' que eliminaren l´autèntica CH valenciana.

Bernat Artola i Tomàs

domingo, 19 de marzo de 2017

Amor de Filla, per Mª Luisa Camilleri

Hui dia del pare compartim en tots vosatros un poema de Mª Luisa Camilleri titulat "Amor de Filla" dedicat als pares.

Mª Luisa Camilleri
De Na Mª Luisa Camilleri es sap que fon una escritora del Sigle XX i possiblement naixcuda en Valéncia, ya que escrigué obres les quals foren estrenades en el Cap i Casal i foren escrites en Llengua Valenciana.
  • El repatriat: entremés en prosa, sainet, dramàtic, no està clara la data de l'estren de l'obra pero si saben que fon impressa dins de la colecció de Teatre Valencià (nº 4, 1925).
  • Els viveros: sainet dramàtic estrenat en 1925 del qual no hi ha res impres. Pareix ser que describia l'ambient dels Vivers de Valéncia.
  • Modernismes: estrenada en Valéncia el 17 de novembre de 1925 (no s'ha trobat encara eixemplar imprés).
  • Un ratet de pronòstic: estrenada en Valéncia el 31 de decembre de 1925 (no s'ha trobat encara eixemplar imprés).
Mª Luisa també escrigué atra obra junt a Amichatis i Miñana:
  • Furtanines: farsa grotesca i sentimental en un acte, dividit en tres quadros (1925)

Publicat en la Revista Semanal Literaria "Teatro Valensiá" en el "Almanach 1926".
Imprés en Valéncia el 31 de decembre de 1925

miércoles, 3 de febrero de 2016

En Maximilià Thous.

Maximilià Thous
Gran poeta. Naixqué per casualitat en Muros de Nalón, Astúries (1875) i muigué en Valéncia (1947). Son família provenia de Benidorm (Alacant) pero ya de menut vixqueren en Valéncia. Fon periodiste i escritor.

Fundà les revistes: "El Gladiador", "El Guante Blanco" i "El Sobaquillo".
Treballà en "El Criterio", "El Palleter" i "El Correo Valenciano".
Dirigí "La Correspondencia de Valencia".
Milità en Unió Valencianista Regional.
Obtingué en 1901 la flor natural als Jocs Florals de Valéncia.

En l'any 1909 compongué en el músic En Josep Serrano Simeón, l'Himne Valencià de l'Exposició Regional Valenciana del mateix any.

Fon pioner en territori valencià del cine, rodant en la dictadura de Primo de Rivera les películes: "La bruja", "La Dolores", "La alegría del batallón", i Nit d'albaes.

Quan acabà la Guerra Civil li llevaren els drets d'autor del nostre Himne i a partir d'eixe moment sols escrigué llibrets de falla. Lo Rat Penat li va dedicar un homenage pòstum.

Escrigué diferents obres entre sarsueles, sainets i comèdies:
  • De Carcaixent i dolces (1896)
  • Portfolio de Valéncia (1898)
  • Moros i cristians
  • L'escala de Jacob
  • A la vora del riu, mare (1920)
  • Ama, ¿hi ha foc? (1920)
  • Foc en l'era (1916)
  • L'últim lleó (1921)
  • El dragó del Patriarca (1931)
  • El rei dels auques (1931)
  • La cua de la rabosa (1931)

També escrigué obres en castellà:

  • "La casa blanca" (1904)
  • "La taza de té" (1906)
  • "La banda nueva" (1907)
  • "La feliz pareja" (1907)
  • "Episodios nacionales" (1908)
  • "El pecado venial" (1908)
  • "La herencia roja" (1909)

En 1923 li dedicà una poesia a la Real Senyera:

BANDERA DEL MEU AMOR

Tinc una bella Bandera
que te tots els meus amors.
La tela es de seda fina,
or, roig i blau els colors.

Simbol de la meua terra
anyorant i redemptor
es la seua vera image:
sobre'l camp de blat de l'or
quatre roselles esclaten
baix el blau cel llumenos.

Entre els seus plecs quan la eleve
porta la meua ilusio.
Quan l'or i el grana s'ajunten
al revolar baix el sol
son com vivissima flama
que dona llum al meu cor.


En Maximilià Thous en l'any 1911 i en Llengua Valenciana li dedicà estos poemes al seu amic En Manuel Salvador en la publicació de poemes de L'escala florida.


L'Escala Florida
Poema
Títul: L'Escala Florida
Autor: Maximilià Thous
Any: 1911
Imprés: Imp. de Antonio López y C.ª


































miércoles, 6 de enero de 2016

N'Anfós Ramon i Garcia

Ofici de Paraules. Simfonia en gris obert (I)


Soc un simple caminant
que va perdut pel bosc
a on la mitat dels arbres son oblit
i l'atra mitat, recort.
Tinc en les mans l'instant d'una rosa
que fon capoll ahir
i espera el seu dema per a ser fem.
El sol, se transparenta de miseries
i crema els pardalets que anhelen llum.
Pronte comprenc lo patetic d'un viure
discret o canviant com un camalleo.
Comprenc que l'estrela no caiga
en el fanc apegalos que fruix el renoc.
Les tentacions, se van amontonant
com les garbes de palla en el meu ser.
Els amics me conviden
a la mort de les lletres que he sabut
no valen per a res entre la roba.
Es inutil parlar
quan no hi ha qui t'escolte en el carrer.
No es gens facil entendre lo que dic
quan hi ha un immens tumult
de veus desganyitant-se dins del mon.
I seguixc caminant
entre els arbres del bosc que no conec
i no se fan recort ni son oblit.
De repent, el futur
que estava recolzat davall d'un om,
me diu: seguix avant
per mes que desconegues el cami.
I en arribar al fi, besa la terra.


Editat per Lo Rat Penat en 1995

N'Anfós Ramon i Garcia

miércoles, 11 de noviembre de 2015

A la memòria de Xavier Casp i Verger

Xavier Casp i Verger
En el dia de hui volem rendir-li homenage a la memòria de Xavier Casp per l'aniversari de la seua mort.

Xavier Casp naixquè en Carlet el 7 d'octubre de l'any 1915 i nos deixà un 11 de novembre de 2004, fa ya 11 anys. Hui havera complit 100 anys.

Fon decà de la Real Acadèmia deCultura Valenciana, President d'Honor de Lo Rat Penat i membre del Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Impulsor de les Normes d´El Puig.

Xavier Casp sigué un gran escritor de reconegut prestigi en la lliteratura pàtria. Poeta i narrador, rebé entre atres els premis de:
  • Poesia de Castelló i de la Diputació de Valéncia
  • Jocs Florals de Benimaclet (1933)
  • Jocs Florals de Paterna (1987)
  • Jocs Florals de Valéncia (1983 i 1989)
  • Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana (1994, otorgat en la primera edició).
  • Premi Ausiàs March de poesia de Gandia en l'any 1995.
Escrigué dos óperes:
  • Vinatea (estrenada en 1974)
  • Maror.
Sons poemes foren traduïts a l'anglés, portugués, flamenc, italià, castellà i ucranià.

Publicà els seus primers poemes en la revista "El Vers Valencià" (publicacions poètiques que es feyen cada 15 dies en la ciutat de Valéncia. Esta revista va vore la llum en la seua primera publicació el 15 de juny de l'any 1934 i deixà de publicar l'u de juny de 1936)

En l'any 1943 fundà la revista lliterària "Esclat", de la qual era el director. Eixia trimestralment.

Fundà junt a Miquel Adlert l´editorial "Torre" en 1944.

Entre els anys xixanta i setanta, fon readmés en Lo Rat Penat, ya que l'havien expulsat per ser republicà.

Entre giner de 1989 fins a juny de 2002 sigué diputat en les Corts Valencianes per Unió Valenciana.

En juny del 2001 accepta entrar, despuix de moltes reticències, en la AVL, lo que li supongué l'enemistat dels sectors del valencianisme llingüístic, sector que ell mateixa promogué pels anys huitanta. Un any més tart presenta la seua dimissió a la AVL per haver-se sentit més que enganyat, engaritat. A partir d'ací comença a traduir al valencià les obres que escrigué en este any de permanència en esta acadèmia, el valencià que havia defés des de sempre inclus estant en la AVL i d'açò queda constància en la mateixa carta de dimissió que presentà.

Carta de dimissió a la AVL per Xavier Casp i Verger, escrita en sa Materna Llengua Valenciana.

Valencia, 10-09-2002

Honorable Sra. Presidenta de la Academia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 - Valencia.

Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l´he d´expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.

Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut fisica se m´han vingut i se me venen declarant motius de malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.

Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l´existencia de l´Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l´Academia.

He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?

Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d´emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l´idioma valencià, no s´havia ni insinuat.

Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la Llei d´us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana...»

Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la nostra Generalitat.

Espere, perque aixi t´ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat.

I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l´actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo...

Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de

Xavier Casp

P. D.- Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.

Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...

En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d´usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra...

I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va naixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»

Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.
Vos deixem un poema d'entre tants que escrigué, fruïu d'ell.

HUI, ROSER, TAMBE ES SEMPRE

Es clar l'ofici de l'ombra
per al ritme de la llum...
¡Cóm m'inspira el meu silenci
la serena veu de tu!

No se si es flor d'esperança
la que s'esclata en claror
del nostre hui sense temps,
ni se si es niu l'horiso
quan el vol es la caricia
de despurllar-nos l'amor...

¿Saps, vida que no deixe ser llaugeres
ni la fidelitat ni l'esperança
perque des del callar a l'alabança
saben els anys sentir les primaveres?

Es que vaig valorant qué te valor
i rebujant, si puc, tot el rebuig
perque... ¿quí sap qué queda i qué se'n fuig
del dramatic desig de ser millor?.

Tu i yo, Roser, hem vingut
concertant-nos de la ma
i de la ma triem l'himne
de lo que ve a lo que va.

En cada descans a l'ombra
naix l'eixir-nos a la llum
de ser tan nostre el nosatres
que abraça el tu i yo al yo i tu
en la veritat de ser...

¿No sents que no cal res mes?


Valéncia, 07-10-95
Font: Els 7 d'octubre, i... (Autor: Xavier Casp. Ed: Fil d'aram)

domingo, 4 de octubre de 2015

N'Anfós Ramon i Garcia

Ofici de Paraules. Simfonia en gris obert (IV)

No m'obligueu a negar la veritat.
No m'obligueu a respectar als llops
que volen fer el cau dins de ma casa.
Duc massa temps sobre els muscles
la carrega d'un poble que no es lliure.
Un poble sense sanc, sense respostes
al durs atacs dels llops en pell d'ovella.
Un poble que amorosament treballa
la terra que ara troba remoguda
pels llops que se li emporten la collita.
Un poble condenat a la derrota
per no dur en el cor un crit de guerra;
per no esclafar-li el cap al gos que lladra;
per esperar pacient un nou preludi
de notes transparents i fidedignes
que tornen a explotar la seua força.
Un poble acomodat que no es meneja
quan veu als llops furtant-li l'esperança;
quan veu cobert el cel de negres nuvols
i no arreplega el blat de l'alegria...
No vullc que m'obligueu a obrir la porta
als llops que estan coberts en pell d'ovella.
Perque si un dia els veig dins de ma casa,
potser han de trobar la sepultura.
No dorgues, poble meu, desperta vida
i no deixes als llops que te destrossen...

Editat per Lo Rat Penat en 1995

N'Anfós Ramon i Garcia (Valéncia, 28 de març de 1924 - Valéncia, 17 de juny de 2014). Durant onze anys sigué Vicepresident de Lo Rat Penat.
Poeta valencià que obtingué multitut de premis:
  • 1957: Obtingué la seua primera Flor Natural en Algemesí, seguida de les poblacions de Castelló, Manises, Meliana i Vilanova de Castelló.
  • 1959: Conseguix la primera Flor Natural en Valéncia.
  • 1963: Premi "Valencia" de Lliteratura de la Diputació Provincial.
  • 1975: Premi "Xavier Casp", Ajuntament de Carlet.
  • 1977: Premi "Ciutat de Castelló".
  • 1982 i 1983: Premi "Primavera" de l'Associació Cultural i d'Investigació "El Palleter" de Catarroja.
  • El premi "Bernat i Baldoví" el conseguí en 10 ocasions.