A la memòria d'En Vicent Blasco Ibáñez

Vicent Blasco Ibáñez

En Vicent Blasco Ibáñez naixqué en el Cap i Casal el 29 de giner de 1867. Son pare fon En Gaspar Blasco i sa mare Na Ramona Ibáñez. Muigué en França el 28 de giner de 1928.

En Vicent fon un gran defensor tant de la Pàtria Valenciana:

"El valenciano procede del sustrato ibérico común a todas las lenguas desde el sur del Ródano hasta Alicante. Son escasos los catalanes que llegaron con Jaime I, por lo que el Siglo de Oro de las letras valencianas a los cien años de la reconquista no puede ser influencia de las letras catalanas sólo conocidas a partir del siglo XIX."

Com d'Espanya. En un viage que feu a Filipines digué:

“…y os encuentro especialmente a todos vosotros, hijos de las Islas Filipinas, que verdaderamente me habéis sorprendido, porque yo, al llegar a este país me imaginé que únicamente me encontraría con algunos intelectuales que hablarían el español, que conservarían el recuerdo del idioma español, Y ME HE ENCONTRADO CON TODO UN PUEBLO CULTO, con un pueblo vigoroso, con un pueblo que tiene derecho a una vida amplia, inmensa, Y COMO SÍMBOLO ESPIRITUAL DE SU PERSONALIDAD, EMPLEA EL IDIOMA DE ESPAÑA, IDIOMA DE SUS PADRES, EL IDIOMA DE LA CIVILIZACIÓN EUROPEA QUE VINO AQUÍ POR PRIMERA VEZ.”

Font: elmunicipio.es

En 1888 es llicencià en dret, professió que apenes eixercí. Sa vida la dedicà a la política i a la lliteratura.

En l'any 1893 fundà el diari "El Pueblo" de caràcter republicà. Entre 1906 fins a 1929 passà a ser propietat de Félix Azzati i des de 1929 fin a 1936 passà a ser de Sigfrido Blasco Ibáñez, fill menut de Vicent.

Diari El Pueblo

Entre 1898 i 1907 representà al Partit Republicà en el Congrés dels Diputats.

Encara que sabia parlar i escriure valencià la majoria de les seues obres les escrigué en castellà, utilisà el valencià en les publicacions de l'almanac de Lo Rat Penat i en l'almanac del Cuento del Dumenche que fon una publicació semanal molt popular, dedicada als sainets i obres curtes que s'estrenaven en terres valencianes. Dirigida per l'editor Vicent M. Carceller durant els primers anys del sigle XX, es convertí en un exponent clàssic de la prolífica tradició teatral en llengua valenciana, que hi havia fins la guerra civil espanyola.

Almanac de 1915 del Cuento del Dumenche

1915-Almanac del Cuento del Dumenche
Vicent Blasco Ibáñez

1915-Almanac del Cuento del Dumenche
Vicent Blasco Ibáñez

Fiquem unes de tantes obres que escrigué:

• 1893 El Femater
• 1894 Arroz y Tartana
• 1898 La Barraca
• 1900 Entre Naranjos
• 1902 Cañas y Barro
• 1904 El Intruso
• 1909 Los muertos mandan
• 1910 Argentina y sus grandezas
• 1915 Los Argonautas
• 1916 Los cuatro jinetes de la apocalipsis
• 1922 El paraíso de las mujeres
• 1926 A los pies de Venus

Depaig de Vicente Blasco Ibáñez

Moltes gràcies En Vicent.

33-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"...el valenciano nació y se desarrolló en el Reino de Valencia..." 

José Alemany i Bolufer (Cullera, 1866-Madrid, 1934). Filòlec, professor i escritor. Doctor en Filosofia i Lletres. Membre de la Real Acadèmia de l´Història i de la Real Acadèmia de la Llengua (RAE). Publicà diverses obres.

Mural

¿Saps d'a ón deriven les paraules Berena i Almorzar?

Berena

Berena llaugera

Pareix ser que hui en dia es diu que esta paraula està en desús, encara que n'hi ha molts pobles que encara l'utilisen. 

Prové del llatí “mĕrĕnda”.

El Diccionari Universal Llatí-Espanyol fa la següent definició: Menjar de poca cantitat que es fa a migdia.

Com podem comprovar segons esta definició es feya a mitat matí, lo que hui seria l'almorzar, encara que ací en la península ibèrica s'utilisa més per la vesprada. En tot cas, és un menjar que es fa entre els més importants del dia, es dir, entre el desdejuni i el dinar i entre el dinar i el sopar.

Definició de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Berena, -nes:

Fer la berena, fer el berenar, preparar-lo.

Berenar:

Menjar un poc de vesprada, entre el dinar i el sopar.

Antigament menjar al migdia.

Destruir una cosa, devorar-la, fer-la desaparéixer, acabar en la seua existència, eliminar: El corredor s’ha berenat a tots els competidors.

Podem comprovar que ya en 1460 s'utilisava esta paraula.

Cites de Berenar:

1ª doc. com a infinitiu substantivat "berenar" (Roig: Espill, 1460)

"atre berenar més apetitós" (El Tabalet, 1847, p. 96)

(Diccionari Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya)

Almorzar

Almorzar típic

Esta paraula hem de dividir-la en dos parts, al-morzar.

“Al” nos ve donat per l'àrap (ال) que hui en dia és l'artícul “el”

“Morzar” nos ve donat pel llatí, de “mŏrsum” que significa mòs, tros arrancat en les dents

Per lo que tenim de l'unió d'estes dos paraules: “el-mos”

Definició de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Com a substantiu:

Menjada, generalment llaugera, que es fa a mitan matí, vora les dèu, entre el desdejuni i el dinar: L’almorzar de hui és titaina en botifarretes. Els chiquets es mengen l’almorzar a l’hora del pati en el colege.

Acció d’almorzar: El conveni laboral ha de contemplar mija hora per a l’almorzar. El desdejuni, l’almorzar, el dinar, el berenar, el sopar i el resopó, són les menjades tradicionals valencianes.

El significat d’almorzar com a la menjada de migdia és un castellanisme semàntic, puix en valencià esta menjada es diu dinar (Dinar de treball, de negocis...)

Com a verp:

Prendre l’almorzar: És una costum molt nostra almorzar a mitan matí.

Menjar en l’almorzar alguna cosa: Hui hem almorzat llomello en tomata fregida. Tots els dies almorze una pataqueta de faves tendres en allets.

Cites d'Almorzar
1ª doc. "la gent no almorza" (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400)
"almorsar" (Roig: Espill, 1460)
"almorsar" (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521)
"al llit puchen l'almorsar" (Ros, C.: Segona part de les penes, c. 1745)
"li vaig donar almorsar" (Coloqui dels serenos, c. 1780)
"¿asó es almorsar, caballers?, profit y salut" (El Mole, 1841, p. 243)
"l'almorsar aquell" (Bernat: Un ensayo fet en regla, 1845, p. 20)
"voré hasta almorsar" (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855, p. 11)
"pera almorsar de matí" (Baldoví: La tertulia de Colau, 1867, p. 17)
"y s'angaldix p'almorsar" (Bellido: Un francés de Rusaza, 1876, p. 16)
"a almorsar, bones chulles" (Tafalla, V.: Un defensor de Melilla, Alacant, 1893, p. 14)
"demá... tots a almorsar" (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 50)
"pera anar a almorsar a Sant Roc de Canet" (Breva Branchadell, Vicent: Anem a la Madalena, Barcelona, 1930, p. 5)
"almorsar, soc masa serio yo en estes coses" (Valls: Matí de Gloria, Alcoy, 1932, p. 7)
"sen anaven a almorsar" (Valls: La verbena del barrio, Alcoy, 1935, p. 4)

(Diccionari Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya)

32-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Fra Antoni Canals, fon frare dominic, discípul de Sant Vicent Ferrer, catedràtic de Teologia de la Catedral de Valéncia, autor de la traducció del Valeri Màxim (Valerio Máximo) a la Llengua Valenciana. Diu en el seu pròlec:

"... perque yo a manament de vostra senyoria, el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, axi breu com he pogut, jatssessia que altres lagen tret en lengua cathalana...".

* Antoni Canals (1352-1419). Frare dominic, naixcut en el Regne de Valéncia. Orador i escritor.

Foto: 'La llengua valenciana i els nostres clàssics'. Mª Teresa Puerto.

Antoni Canals

7-Notes històriques

"En 1814, el catalán B.C. Aribau que escribe en latín, castellano y catalán, es autor de la "Pàtria, Trobes", en lengua catalana. Se puede decir que, hasta que aparece esta publicación, los autores catalanes anteriores han escrito en provenzal.' (Fco. Lliso Genovés).

* Foto: Bonaventura Carles Aribau i Farriols (Barcelona, 1798-1862).

B.C. Aribau

31-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Mapa dels dialectes del valencià. Arées dialectals de la Llengua Valenciana: Septentrional, Central (Apichat) i Meridional.

* Manuel Gimeno Juan. Filòlec i professor de Llengua Valenciana.

Dialectes del Valencià

6-Notes històriques

"En Francia, en la Edad Media, existen las lenguas del sur, lenguas d´oc, y algunas de ellas se introducen en tierras españolas. Posteriormente estas lenguas, en Francia, fueron arrinconadas por la norteña lengua francesa, declarada 'lengua nacional'. Con la Revolución Francesa fueron rehabilitadas pero este gesto quedó, finalmente, como algo testimonial.

En Aragón las diferentes modalidades, según comarcas, de la lengua aragonesa van desapareciendo por la presión de la lengua castellana. Aunque si observamos los estatutos de Torre del Compte, siglo XVI, encontramos en redacción: libre, establiments, estatuts, loch, comte, fets, ordenats, jurats, prhomes, consell, dit, ab, cridas, capellans, homes, ligallo,..." 

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Fco. Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

* Foto: "Influència i entrada de les llengües d´oc a principis de la reconquesta (sic). Relació directa entre els Estats d´una i atra banda dels Pirineus", per Salvador Faus i Sabater.

Llengües d'Oc

¿Saps d'a ón deriven les paraules colombro, alficòs i pepinell?

Este vegetal és originari de l'Índia, ya el cultivaven fa 3000 anys. Foren els espanyols quan conquistaren Amèrica, els que el portaren ad este continent.

Colombro

Colombro

Esta paraula valenciana prové directament del llatí, de “cŭcŭmis”, pero la seua arrel és molt antiga i prové del grec “Σιχυόν”, estava estesa per tot el mediterràneu i moltes llengües l'incorporaren ad elles, com és el cas del llatí.

Definició de colombro de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

1.Fruit de la colombrera (“Cucumis sativus”)

2.Meló vert o carent de dolçor, per ser de la primera collita.

3.Més vert que un colombro, loc. Molt vert.

Pertany a la família “cucurbitàcees”.

Alficòs

Alficòs

Paraula que deriva de l'àrap “al-fakkus”.

Definició de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

1.Fruit de l’alficossera (Cucumis flexuosus).

2.Persona molt simple o sense trellat.

3.Ser un tros d’alficòs, loc. Ser molt simple, tindre poc de trellat.

Pertany a la família “cucurbitàcees”, també se li coneix com a Colombro Serpentí.

Ya podem trobar esta paraula des de 1721.

Cites de “Alficòs”:

"alficòs, la paraula es a soles valenciana" (DECLLC.)

"en la Mancha es cohombro, que en Valencia llaman alficoz" (Dicc. Aut. 1721)

"alficòs" (Cavanilles: Obs. 1797)

"el bosí d'alficòs" (La nit que venen els musics. Alcoy, 1855, p. 4)

"insigne tros de alficòs" (El Cullerot. Alacant, maig 1898)

"insult: "la tros d'alficòs" (Quevedo, C.: Per menchar carn de burro, 1932, p. 12)

"en el Reyno de Valencia, alficoço" "alforrador dinés), valencianisme" (DECLLC)

(Diccionari Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya)

Pepinell

És una varietat del meló.

Deriva del llatí de la paraula “pepo” que significa meló.

Cites de pepinell:

"pepinell, varietat de pepí en Xixona y Altea" (Corominas: DECLLC)

(Diccionari Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya)

N'Anfós Ramon i Garcia

Ofici de Paraules. Simfonia en gris obert (I)

Soc un simple caminant

que va perdut pel bosc

a on la mitat dels arbres son oblit

i l'atra mitat, recort.

Tinc en les mans l'instant d'una rosa

que fon capoll ahir

i espera el seu dema per a ser fem.

El sol, se transparenta de miseries

i crema els pardalets que anhelen llum.

Pronte comprenc lo patetic d'un viure

discret o canviant com un camalleo.

Comprenc que l'estrela no caiga

en el fanc apegalos que fruix el renoc.

Les tentacions, se van amontonant

com les garbes de palla en el meu ser.

Els amics me conviden

a la mort de les lletres que he sabut

no valen per a res entre la roba.

Es inutil parlar

quan no hi ha qui t'escolte en el carrer.

No es gens facil entendre lo que dic

quan hi ha un immens tumult

de veus desganyitant-se dins del mon.

I seguixc caminant

entre els arbres del bosc que no conec

i no se fan recort ni son oblit.

De repent, el futur

que estava recolzat davall d'un om,

me diu: seguix avant

per mes que desconegues el cami.

I en arribar al fi, besa la terra.

Editat per Lo Rat Penat en 1995

N'Anfós Ramon i Garcia

5-Notes històriques

"En Nápoles, y en Italia, la palabra 'catalán' se aplicaba a toda persona no sólo catalana sino también aragonesa, valenciana... algo similar a lo de los gallegos en la Argentina, que a todo español se le conoce como 'gallego'. Lo de 'catalán' en Italia era debido a que con anterioridad las huestes catalanas ya eran allí conocidas y a todos los que llegaron después se les llamó también catalanes, aún sin serlo. Por eso cuando entró en Nápoles Alfonso el Magnánimo, el cronista de la época relata: "... encabezaban el cortejo aquellos españoles a los que llamamos catalanes"."

Font: Fco. Lliso Genovés. 'Antes y después de la conquista de Valencia' (Valencia, 1991).

Foto: Alfons el Magnànim, V d´Aragó i III de Valéncia (Medina del Campo, 1396-Nàpols, 1458).

Alfons el Magnànim

30-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"La lengua valenciana y la catalana están en paridad y al mismo nivel, existiendo, una mayor antigüedad de la lengua valenciana, ya que sus raíces se hallan más próximas al latín."

* Dámaso Alonso y Fernández de las Redondas (Madrid, 1898-1990). Licenciado en Derecho y en Filosofia y Letras. Catedrático de Lengua y literatura españolas y Catedrático de Filología románica. Miembro de la Real Academia de la Historia y de la Real Academia Española de la Lengua (RAE).

Dámaso Alonso