Mostrando entradas con la etiqueta Saps. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Saps. Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de abril de 2016

¿Qué s'amaga en la paraula "marenia"? // ¿Qué se esconde en la palabra "marenia"?

Tal volta esta publicació siga un poc diferent al restant de les que hem estat fent, pero ¿i per qué no?.

Vorem com les coses, encara que se nos donen com a absurdes, com sense importància, tenen sempre un per qué i esta no anava a ser manco.

En estos dies ixqué una notícia que molts l'agarraren com un chiste, com una cosa sense trellat, producte dels deliris dels independentistes, pero no és aixina, tot té un per qué i anem a vore'l.

Ací vos deixem l'enllaç:

Lo primer que n'hi ha que fer és preguntar-se ¿per qué?.

Passem a entendre esta paraula, "marenia".

En primer lloc la dividirem en dos parts (maren-ia):

Maren:
  • És el lexema de la paraula, el radical al qual se podran afegir uns afixos, en este cas l'afix és un sufix (-ia).
  • Prové del llatí "mare, is, n" i el seu significat és mar

-ia: 
  • És eixe afix que s'afig al radical que per anar a final de paraula rep el nom de sufix.
  • Este sufix vol dir colectivitat, reunió, és dir, conjunt de mars, reunió de mars.
Pregunta que nos podem fer ¿i qué vol dir tot açò?

Ara nos ficarem en el lloc dels independentistes que volen que el Cap i Casal canvie ad este nom i per extensió tota la Comunitat Valenciana (Històric Regne de Valéncia).

Si nos fixem un poc, els independentistes catalans al Mar Mediterràneu (Mare Nostrum en llatí) ya l'han batejat com a "mar català", per lo tant, si "marenia" fa referència al conjunt de mars, d'aigües, no és molt difícil entendre el per qué del canvi.

Com be diu la publicació del "Saqueo Catalán" este canvi de nom és per a crear consens, en atres paraules:

Unió de terres que compartixen un mateix mar

Esta notícia ¿serà certa o no?, no ho sabem, pero deveu de tindre clar que ells no donen un pas en fals, tot està més que estudiat i sino és eixe nom serà un atre, pero sempre n'hi haurà una explicació llògica darrere, sempre.

N'hi ha un refrany que diu: Si diuen bou per lo manco vaca és.

Si nos canvien el nom nos deixen sense res, tot el passat borrat tan sols en cinc lletres i sino tenim passat nos donaran un, el que ells vullguen i si és el que ells vullguen ¿penseu que nos tindran en conte, nos defendran? ¿no serà acàs que ho faran tan sols en el seu benefici?

Recordeu: La mentira té les cames molt curtes.

¡¡¡ VIXCA LO REGNE DE VALÉNCIA !!!

¡¡¡ VIXCA ALACANT !!!
¡¡¡ VIXCA CASTELLÓ !!!
¡¡¡ VIXCA VALÉNCIA!!!



Tal vez esta publicación sea un poco diferente al resto de las que hemos estado haciendo, pero ¿y por qué no?.


Veremos como las cosas, aunque se nos de como absurdas, como sin importancia, tienen siempre un por qué y esta no iba a ser menos.

En estos días salió una noticia que muchos la vieron como un chiste, como una cosa sin sentido, producto de los delirios de los independentistas, pero no es así, todo tiene un por qué y vamos a verlo.

Aquí os dejamos el enlace:

Lo primero que hay que hacer es preguntarse ¿por qué?.


Pasemos a entender esta palabra, "marenia".

En primer lugar la dividiremos en dos partes (maren-ia):

Maren:
  • Es el lexema de la palabra, el radical al cual se podrán añadir unos afijos, en este caso el afijo es un sufijo (-ia).
  • Proviene del llatín "mare, is, n", y su significado es mar

-ia: 
  • Es ese afijo que se añade al radical que por ir a final de palabra recibe el nombre de sufijo.
  • Este sufijo quiere decir colectivitad, reunión, es decir, conjunto de mares, reunión de mares.
Pregunta que nos podemos hacer ¿y qué quiere decir todo esto?

Ahora nos pondremos en el lugar de los independentistas que quieren que la ciudad de Valencia cambie de nombre y por extensión toda la Comunidad Valenciana (Histórico Reino de Valencia)


Si nos fijamos un poco, los independentistas catalanes al Mar Mediterráneo (Mare Nostrum en latín) ya lo han bautizado como "mar catalán", por lo tanto, si "marenia" hace referencia al conjunto de mares, de aguas, no es muy difícil entender el por qué del cambio.

Como bien dice la publicación del Saqueo Catalán, este cambio de nombre es para crear consenso, en otras palabras:

Unión de tierras que comparten un mismo mar

Esta noticia ¿será cierta o no?, no lo sabemos, pero debéis tener claro que ellos no dan un paso en falso, todo está más que estudiado y sino es ese nombre será otro, pero siempre habrá una explicación lógica detrás, siempre

Hay un refrán que dice: Si dicen toro por lo menos vaca es.

Si nos cambian el nombre nos dejan sin nada, todo el pasado borrado tan solo en cinco letras y sino tenemos pasado nos darán uno, el que ellos quieran y si es el que ellos quieran ¿pensáis que nos tendrán en cuenta, nos defenderán? ¿no será acaso que lo harán tan solo en su beneficio?

Recordad: La mentira tiene las piernas muy cortas.

¡¡¡ VIVA EL REINO DE VALENCIA !!!

¡¡¡ VIVA ALICANTE !!!
¡¡¡ VIVA CASTELLÓN !!!
¡¡¡ VIVA VALENCIA!!!

viernes, 26 de febrero de 2016

¿Saps d'a ón deriva la paraula Gayata?

Gayata prové del llatí posterior o vulgar “cāiatus, -a, -um” (bastó de pastors), i “cāiatus” prové de l'acurtament de “bacŭlus cāiatus” (bastó en forma de garrot).



Cites de “Gayata”:
  • "aquella mateixa gayata" (Corella, Roiç de: Obres, 354, c. 1490)
  • "atre li prenia la gayata" (Galiana: Rondalla de rondalles, 1768, p. 41)
  • "en una gayata" (Guinot: Capolls, 1899)
  • "gayata" (Marti Gadea: Voc. 1909)
  • "dos tamborinaes a la porta en la gayata" (Canyisaes, Monòver, 1910, p. 139)
  • "coixo te vaig a deixar yo d'una gayatá" (Sendin: Tonica la del llunar, 1926, p. 4)
Definició de la RACV:
  • Bastó o vara en l’extrem superior encorbat.
  • Cadafal portàtil sobre el qual es fa un montage artístic en allumenament i que ix en processó el primer dia de les festes de la Magdalena de Castelló.
Breu història de les Gayates:

El tercer dumenge de Quaresma, la ciutat de Castelló celebra les Festes de la Magdalena, unes festes fundacionals que rememoren el trasllat dels antics pobladors del Castell Vell o Castell de Fadrell (situat en el tossal de la Magdalena, a on es troba l'actual ermitori de Santa Mª Magdalena) fins al pla per a arribar a terra fèrtil i repoblar les alqueries que ocupaven els moros, lloc conegut com el Palmeral de Burriana, a on abundava el palmito o margalló, i a on es trobava l'alqueria de Benàrabe o Benirabe. El croniste, José Sánchez Adell, diu que l'historiador, Manuel Betí, comenta que l'alqueria de Benirabe fon el lloc escollit per a fundar la nova Vila de Castelló de la Plana. 

Els pobladors del Castell Vell es traslladaren ajudant-se de canyes, gayatos i farols per a vore´s durant el camí, poder tantejar el terreny, evitar fanguers i poder defendre´s de les alimanyes. Les famílies anaven encapçalades pel pare i les tancava la mare, nugant als fills menuts ad eixos gayatos com una familiar provessó.

Primeres Gayates
Primeres Gayates



















L´archiver Lluís Revest, trobà el document a on es relata la primera peregrinació, fon de caràcter religiosa i penitencial, l'any 1375, a l'ermitori de la Santa el tercer dissabte de Quaresma – despuix el dumenge, a partir de l'any 1793 per orde del bisbe, Antonio Salinas -, convertint-se en pràctica anual des de l´any 1572 

"Anar a la Romeria no és tan sols ‘Anar de Festa’, és deure que manifesta orgull de genealogia". (Pregó. Bernat Artola)


















El trasllat fon concedit per privilegi real de Jaume I, l'any 1251, autorisant a Ximén Pérez d'Arenós, el seu lloctinent en el Regne de Valéncia, a traslladar la Vila de Castelló al lloc més adequat. La nova vila començà a alçar-se l'any 1252. Jaume I és exaltat durant les festes no només com a conquistador sino com a fundador de la ciutat de Castelló. 

La Gayata és el símbol més important de les festes de Castelló, representa a les canyes, gayatos, farols i la seua llum, utilisats pels antics pobladors per a la baixada al pla. Sent el símbol festiu més antic del nostre Regne de Valéncia.


La gayata és una obra d'art, feta ab materials nobles i treballada a mà. Podem dir que l'orige de la gayata siga el fòc, com la majoria de festes valencianes, i la seua llum, pero no la seua finalitat és el fòc.

"Un esclat de llum sense foc ni fum" (Antoni Pasqual Felip)

Font: "Els origens de la festa i el seu monument" per Xavier Gimeno i Alonso.


¡Magdalena!
¡Vítol!


lunes, 25 de enero de 2016

¿Saps d'a ón deriven les paraules Berena i Almorzar?

Berena

Berena llaugera
Pareix ser que hui en dia es diu que esta paraula està en desús, encara que n'hi ha molts pobles que encara l'utilisen. 

Prové del llatí “mĕrĕnda”.

El Diccionari Universal Llatí-Espanyol fa la següent definició: Menjar de poca cantitat que es fa a migdia.

Com podem comprovar segons esta definició es feya a mitat matí, lo que hui seria l'almorzar, encara que ací en la península ibèrica s'utilisa més per la vesprada. En tot cas, és un menjar que es fa entre els més importants del dia, es dir, entre el desdejuni i el dinar i entre el dinar i el sopar.

Berena, -nes:
Fer la berena, fer el berenar, preparar-lo.

Berenar:
Menjar un poc de vesprada, entre el dinar i el sopar.
Antigament menjar al migdia.
Destruir una cosa, devorar-la, fer-la desaparéixer, acabar en la seua existència, eliminar: El corredor s’ha berenat a tots els competidors.

Podem comprovar que ya en 1460 s'utilisava esta paraula.

Cites de Berenar:
1ª doc. com a infinitiu substantivat "berenar" (Roig: Espill, 1460)
"atre berenar més apetitós" (El Tabalet, 1847, p. 96)

Almorzar

Almorzar típic
Esta paraula hem de dividir-la en dos parts, al-morzar.
“Al” nos ve donat per l'àrap (ال) que hui en dia és l'artícul “el”
“Morzar” nos ve donat pel llatí, de “mŏrsum” que significa mòs, tros arrancat en les dents
Per lo que tenim de l'unió d'estes dos paraules: “el-mos”


Com a substantiu:
Menjada, generalment llaugera, que es fa a mitan matí, vora les dèu, entre el desdejuni i el dinar: L’almorzar de hui és titaina en botifarretes. Els chiquets es mengen l’almorzar a l’hora del pati en el colege.
Acció d’almorzar: El conveni laboral ha de contemplar mija hora per a l’almorzar. El desdejuni, l’almorzar, el dinar, el berenar, el sopar i el resopó, són les menjades tradicionals valencianes.
El significat d’almorzar com a la menjada de migdia és un castellanisme semàntic, puix en valencià esta menjada es diu dinar (Dinar de treball, de negocis...)

Com a verp:
Prendre l’almorzar: És una costum molt nostra almorzar a mitan matí.
Menjar en l’almorzar alguna cosa: Hui hem almorzat llomello en tomata fregida. Tots els dies almorze una pataqueta de faves tendres en allets.

Cites d'Almorzar
1ª doc. "la gent no almorza" (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400)
"almorsar" (Roig: Espill, 1460)
"almorsar" (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521)
"al llit puchen l'almorsar" (Ros, C.: Segona part de les penes, c. 1745)
"li vaig donar almorsar" (Coloqui dels serenos, c. 1780)
"¿asó es almorsar, caballers?, profit y salut" (El Mole, 1841, p. 243)
"l'almorsar aquell" (Bernat: Un ensayo fet en regla, 1845, p. 20)
"voré hasta almorsar" (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855, p. 11)
"pera almorsar de matí" (Baldoví: La tertulia de Colau, 1867, p. 17)
"y s'angaldix p'almorsar" (Bellido: Un francés de Rusaza, 1876, p. 16)
"a almorsar, bones chulles" (Tafalla, V.: Un defensor de Melilla, Alacant, 1893, p. 14)
"demá... tots a almorsar" (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 50)
"pera anar a almorsar a Sant Roc de Canet" (Breva Branchadell, Vicent: Anem a la Madalena, Barcelona, 1930, p. 5)
"almorsar, soc masa serio yo en estes coses" (Valls: Matí de Gloria, Alcoy, 1932, p. 7)
"sen anaven a almorsar" (Valls: La verbena del barrio, Alcoy, 1935, p. 4)

viernes, 8 de enero de 2016

¿Saps d'a ón deriven les paraules colombro, alficòs i pepinell?

Este vegetal és originari de l'Índia, ya el cultivaven fa 3000 anys. Foren els espanyols quan conquistaren Amèrica, els que el portaren ad este continent.

Colombro

Colombro
Esta paraula valenciana prové directament del llatí, de “cŭcŭmis”, pero la seua arrel és molt antiga i prové del grec “Σιχυόν”, estava estesa per tot el mediterràneu i moltes llengües l'incorporaren ad elles, com és el cas del llatí.

Definició de colombro de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

1.Fruit de la colombrera (“Cucumis sativus”)
2.Meló vert o carent de dolçor, per ser de la primera collita.
3.Més vert que un colombro, loc. Molt vert.

Pertany a la família “cucurbitàcees”.

Alficòs

Alficòs

Paraula que deriva de l'àrap “al-fakkus”.


1.Fruit de l’alficossera (Cucumis flexuosus).
2.Persona molt simple o sense trellat.
3.Ser un tros d’alficòs, loc. Ser molt simple, tindre poc de trellat.

Pertany a la família “cucurbitàcees”, també se li coneix com a Colombro Serpentí.

Ya podem trobar esta paraula des de 1721.

Cites de “Alficòs”:
"alficòs, la paraula es a soles valenciana" (DECLLC.)
"en la Mancha es cohombro, que en Valencia llaman alficoz" (Dicc. Aut. 1721)
"alficòs" (Cavanilles: Obs. 1797)
"el bosí d'alficòs" (La nit que venen els musics. Alcoy, 1855, p. 4)
"insigne tros de alficòs" (El Cullerot. Alacant, maig 1898)
"insult: "la tros d'alficòs" (Quevedo, C.: Per menchar carn de burro, 1932, p. 12)
"en el Reyno de Valencia, alficoço" "alforrador dinés), valencianisme" (DECLLC)
Pepinell

És una varietat del meló.
Deriva del llatí de la paraula “pepo” que significa meló.

Cites de pepinell:
"pepinell, varietat de pepí en Xixona y Altea" (Corominas: DECLLC)

miércoles, 9 de diciembre de 2015

¿Saps d'a ón deriven les paraules Eixir i Sorgir i les seues diferències?

Vorem en esta publicació les diferències que n'hi ha entre dos paraules paregudes en el seu significat pero que realment són molt diferents entre elles mateixa.

La Llengua Valenciana distinguix l'ús de les dos.

EIXIR

Eixir prové del llatí "exīre".

"Exire" és una forma flexionada de la paraula “Exeo”.

Significats en llatí:

  • "Exeo": Eixir, anar cap a fòra, marchar, partir. Eixir a la llum. Morir. Perir. Publicar
  • "Exire": Eixir de dins, anar cap a fòra, marchar, partir.
    • "De finibus exire": Eixir de les fronteres
Eixemples en valencià del verp Eixir:
  • Eixiré de casa a migdia.
  • Quan te criden eixiràs a parlar.
  • Tan pesat s'ha ficat que se n'ha eixit en la seua.
Curiositat: en el castellà antic se deya “exir”, hui en dia està en desús i es diu “salir” que proveé del llatí del verp “salire” que significa “botar cap a fòra”

Definició del verp eixir de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
  • v. intr. Dirigir-se o anar de l’interior a l’exterior, de dins cap a fòra.
  • ant. Eixir en terra, desembarcar.
  • ant. Eixir a cambra, fer de ventre.
  • Eixir-se’n un líquit, sobreeixir un líquit del recipient que el conté.
  • Eixir a batalla, ant. Presentar batalla a l’enemic.
  • Eixir ad algú o eixir a l’encontre, eixir al camí, eixir al pas oeixir al davant, anar cap ad algú per a trobar-se de cara en ell en un punt.
  • intr. refl. Escapar d’una situació concreta.
  • Eixir de sí o de sí mateix, perdre l’enteniment, el trellat, el control.
  • intr. Excedir, sobrepassar una cosa del nivell d’una atra baix o darrere de la qual està: Les mànegues de la camisa ixen massa de la jaqueta.
  • intr. Fer-se visible, aparéixer lo que estava amagat o tapat per una atra cosa.
  • Eixir el Sol, la Lluna, aparéixer estos astres en el cel.
  • Escomençar a brotar una planta.
  • Aparéixer en alguna part del cos uns grans, erupcions, taques...
  • Eixir a la llum o a la llum pública, fer-se palés o públic.
  • intr. Donar pas una porta, un eixidor, un camí, un carrer, etc., a un lloc concret.
  • intr. Fer o finalisar un treball o qualsevol atra cosa: Ha pintat un païsage i li ha eixit molt be.
  • Eixir de contes, loc. Acabar el temps senyalat de gestació i estar preparada per a parir.
  • Eixir a cap, aplegar al final d’una cosa com se volia o se deuria arribar.
  • Lliurar-se d’un perill o dany com ara malaltia, deute, esclavitut: Ya he eixit de la grip. Hem eixit del perill en que estàvem.
  • Deixar d’ocupar un càrrec, d’eixercir un ofici...: Ha eixit de la regidoria.
  • Ser conseqüència una cosa d’una atra: D’esta reunió eixirà la solució per a l’empresa.
  • Passar a ser, resultar de determinada manera: Si el matrimoni no li ix be se separarà.
  • Eixir car, barat, costós, etc., que costa molts, pocs diners.
  • Eixir-se’n en la seua, conseguir u lo que volia.
  • Traure el resultat d’un conte o càlcul: Els contes m’han eixit malament.
  • Ser elegit: Mon pare ixqué diputat.
  • En alguns jocs, escomençar un jugador a jugar iniciant la partida: He guanyat la mà i ixc yo.
  • Dir o fer alguna cosa quan no s’esperava: Ya estava clar i nos ix este embolicant-ho.
  • Eixir per peteneres, loc. Dir o fer una cosa inesperada i contrària a lo que s’esperava.
  • Per una orella m’entra i per l’atra m’ix o m’ix, m’ix: per l’una m’entra i per l’atra m’ix, loc. Que no fa cas a lo que li diuen.
  • Ixca lo que ixca, loc. La decisió està presa, vaja be o mal.
  • Eixir ad algú, loc. Semblar-se a una persona: El chiquet li ha eixit més a son pare que a sa mare.
Cites d'eixir:
  •     "pot eixir en lo Regne" (Ginart, Nofre: Reportori de Furs, 1608, p. 32)
  •     "tres eixides ha de fer" (Ros: Tratat, 1736, p. 54)
  •     "aixir ab ses companyies" (Ord. custodia de la costa del Regne de Valencia, 1673)
  •     "eixir en les películes" (Perlá, E.: Valencia Film, 1919, p. 8)
Cites d'eixida:
  •     "a la eixida" (Tallada, M.: Les Camareres, 1931, p. 7)

Senyal d'eixida
Exida d'una carrera


SORGIR

Sorgir ve del llatí de la paraula "surgĕre" que està composta per un prefixe sub- (devall) i regere (alçar-se, apareixer).

Significat de "surgĕre": emergir, eixir de davall i fer-se recte, germinar, despuntar. Créixer un vegetal.

Eixemples en valencià del verp Sorgir:
  • L'aigua d'eixa font sorgix del manan d'allà dalt.
  • Ya comença a sorgir el brot del cigrò que plantares.
  • Ha sorgit de colp i m'he assustat.
Definició del verp Sorgir de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
  • v. intr. Brollar.
  • Aparéixer, manifestar-se: M’ha sorgit un problema en el treball.
  • Nàut. Ancorar.

Brot

Naiximent del riu Túria

domingo, 8 de noviembre de 2015

¿Saps d’a ón deriven les paraules dels moments del dia?

Trenc d'alba-Matinada
Trencar
Esta paraula té una base cèltica (trenco), és sinònima de tallar

Alba
Esta paraula prové del llatí “alba”, que vol dir blanca.

  • Trenc d’alba, escomençar a aparéixer la llum del dia, a eixir el sol.
  • Toc d’alba, el toc de la campana en el trenc d’alba o eixida del sol.

Matinada
Paraula que deriva de matí.

  • Quan escomença el dia.
  • De matinada, loc. A les primeres hores del dia, a l’alba.
  • Acte de matinar, matinejada.

Trenc d'alba en Alacant
Trenc d'alba en el Garbí










Trenc d'alba en Penyagolosa


Matí
Deriva de la paraula en llatí “matutīnu”, i el seu significat és el matí

  • Temps entre el trenc d’alba o eixida del Sol i el migdia.
  • Adv. Matí, de matí, a les primeres hores del matí o del dia, enjorn, pronte.
  • De bon matí o molt matí, molt de matí, molt pronte, *enjorn.
*Enjorn és una paraula que es forma de l'unió de “en” i “jorn”. Antigament se deya jorn a dia i prové de la paraula llatina “diŭrnu”, localment dien “de jorn” que significava “de bon matí”.


Ayuntament Requena pel matí
Morella de matí












Pont d'Alcoy de matí


Migdia
Prové del llatí “meridie” que significa el mig dia, la part de l'hora que dividix per la mitat el dia.

  • Hora del dia en que el Sol passa pel meridià.
  • Toc de campana fet en esta hora.
  • Sur, punt de l’horisó opost al nort.
  • Fer el ple de migdia, loc. dialect. Fer la sesta o becada.

Cala de les Deveses-Vinaròs-migdia
Ajuntament Dénia migdia



Vistabella del Maestrat migdia


Vesprada
Deriva del llatí, de la paraula “vespĕra” que significa: La vesprada del dia. A la vesprada. Por la vesprada

  • Espai de temps entre el migdia i la posta de sol.
  • Bon dia de vesprada, loc. Fòrmula de cortesia per a saludar durant la vesprada.
  • Bona vesprada, loc. cast. V. bon dia de vesprada.
Casc antic de Calp
de vesprada
Museu Paleontológic d'Alpont
de vesprada











Església de Chodos
per la vesprada

Vespre-Boqueta nit

Vespre
Deriva de la paraula llatina “vĕspĕru”

  • Espai de temps que comprén les primeres hores quan s’ha post el sol; boqueta nit.
  • De vespre, localment i antigament. Durant les primeres hores que seguixen a la posta de sol, a boqueta nit.


Boqueta nit
Boqueta és el diminutiu de la paraula boca.

  • A boqueta nit, quan escomença a fer-se de nit i escomença a fer-se fosc.
  • En desus A boca nit, i hui més usual a boqueta nit, loc. adv. Quan es pon el sol i escomença a fer-se de nit. Popularment es diu a poqueta nit.
  • A la boca chona, loc. coloq. A boqueta nit. 
Ares dels Maestrat a boqueta nit
Castell de Biar a boqueta nit



Montaverner a boqueta nit

Nit
Paraula que deriva del llatí “nŏcte”

  • Part del dia natural compresa entre la posta i l’eixida del Sol.A poqueta nit, loc. A boqueta nit.
  • A boqueta nit i hui més inus. a boca nit, quan escomença a fer-se fosc, immediatament darrere de la posta del Sol.
  • Bona nit, per a indicar la pèrdua total d’una cosa, o la consumació d’un fet que ya no té remei possible.
  • ¡Bona nit!, s’utilisa per a saludar o per a despedir-se en pondre’s el Sol o en anar-se’n a dormir.
  • Bona nit cresol que la llum s’apaga, loc. Es diu a l’anar-se’n a dormir o per a indicar que una cosa s’ha acabat.
  • Bona nit i bona hora, i bona mort quan siga hora, fòrmula coloquial de saludar en ser de nit.
  • De nit, que ocorre una volta el Sol post.
  • De la nit al matí, loc. De repent, en poc de temps.
  • Donar part a la nit, ant. Anar-se’n a dormir al llit.
  • Fer de la nit dia, loc. Fer de nit lo que habitualment es fa de dia, treballar durant la nit.
  • Fer nit, passar la nit en un lloc.
  • Fer-se de nit, fer-se fosc una volta el Sol post.
  • Mija nit, temps en el qual el Sol està en el punt opost al migdia.
  • Mala nit i chica, loc. Es diu referint-se a un assunt o a un negoci, que ademés de costar penes i molt de treball, encara ix malament.
  • Nit de gossos, nit molt mala, en que es patix molt.
  • Nit de cap d’any, última nit de l’any.
  • Nit de Nadal, la nit del vintiquatre de decembre.
  • Nit i dia, loc. Sempre, constantment, tant de nit com de dia.
  • Passar la nit en blanc, loc. Passar-la sense dormir.
  • Tota la nit, o tota la santa nit, durant tota la nit.
  • Nit de l’albada, acte festiu de la localitat valenciana d’Elig que té lloc el 13 d’agost en honor a la seua patrona la Mare de Deu de l’Assunció; es llancen coets des de les terraces dels edificis, antigament cada família llançava un coet per cada fill que havia tingut en senyal d’agraïment, a les dotze de la nit es dispara, des de la basílica de Santa Maria, una immensa palmera de coets que allumena la ciutat com si fora de dia, d’ací el seu nom.
Concatedral de Sant Nicolau
Alacant de nit
Catedral de Valéncia i Micalet de nit










Catedral de Santa María i
 El Fadrí-Castelló
de nit


Mijanit
Mija derivada del llatí “mĕdĭa”
Nit derivada del llatí “nŏcte”

  • El mig de la nit, a les dotze de la nit.
Lluna a mijanit

sábado, 31 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula FORCA?

Forca deriva del llatí, de la paraula “fŭrca”.

Els diferents significats de “ fŭrca” en llatí:
La forca per a agarberar les messes, alçar la palla, regirar la parva, forca. Instrument que posaven en el coll als serfs per a castigar els seus delictes. Instrument que posaven al reu al coll o estacat en terra servia per a aforcar-li. El ganchet o forqueta per a afiançar o assegurar alguna cosa o sostindre-la com les que es posen als arbres, emparrats.
(Diccionari Universal Llatí-Espanyol de Manuel de Valbuena)

Definicions de forca i les seues derivacions en Llengua Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana)

Forca:
- Ferramenta feta de fusta en diverses punches o forcons que poden ser de ferro, pareguda a una fitora o un trident, que servix per a treballar en la palla, l’herba, etc.
- Forca clara, aquella que només té dos o tres forcons.
- Forca espessa, aquella que té més de tres forcons.
- Pal o bastó acabat en dos puntes que s’utilisa per a subjectar alguna cosa com les rames dels arbres, el fil a on s’estén la roba per a que esta no toque terra...
- Instrument en dos puntes que s’utilisa per a penjar i despenjar objectes o coses dels llocs alts a on normalment és difícil aplegar.
- Pena capital i instrument per a acabar en la vida dels condenats a mort, que consistix en una estructura que subjecta una corda, en un nuc corrediç que se li posava al condenat al coll, el qual, penjat d’ella, acabava morint per ofegament.
- Forca d’alls, forca en forma d’ansa a on es nuguen alls.
- Eixir en les forques al coll, loc. Eixir malament d’una empresa o negoci.

Forca espessa en forcons de ferro per al fem
(Agromuseu de Vera. Valéncia)
Autor: Voro López

Forca

























Paraules derivades de Forca:

Forc (format damunt de forca per masculinisació); Paraula usada antigament que volia dir:
- Eixem, mida equivalent a la distància entre dos dits, el polze i l’índex d’una mà separats al màxim.
- Rastre d’alls o de cebes compost de dos cames unides per un extrem.

Rastre d'alls
Cites de forc:
    "¡Un forc d'alls, quí els arremata!" (BNM, Ms. Palanca, F.: En lo mercat, 1870) 
    "sa corona de forcs d'alls tindría pronte" (Balader y Escalante: L' agüelo Cuc, 1877) 
    "forch d'alls: horca de ajos, ristra de los tallos de ajos que..." (Escrig: Dicc. 1887) 

Forcacet:
- Espècie de collar de fusta que es posa a les cavalleries per a llaurar o tirar del carro, format per dos peces unides per una atra superior en forma de U invertida, en unes anelles per a on passen els francalets.
- Peça de fusta en forma de V per a ficar en el seu àngul una rella.

Forcacet

Forcó:
- Forca de dos puntes.
- Cada una de les puntes que té una forca.
- Soport que hi ha en un torn o taulell del forn de pa que servix per a deixar els mànecs de les pales.

Forcó

Forcaçó:
- Forcó, punta de forca.

Forcada:
- Colp de forca.

Forcadet:
- La part de fusta forcada de la collera o colleró de les cavalleries.

Forcadet


Forcadura:
- Punt a on un cos es bifurca en dos, com ara la part d’un arbre a on les branques principals i el tronc s’unixen.
- Forcall.

Forcall:
- Lloc a on un camí o riu es dividix en dos, bifurcació, forcadura.
- Punt a on es creuen dos camins.
- Jouet o forcat de fusta que es posa en el coll de les cavalleries per a llaurar.

Cites de forcall:
   1ª doc. "transversat per forcallum" (DECLLC, en text valencià de 1250)

Forcat:
- Forca de fusta que es posa en el bascoll de les cavalleries per a llaurar.
- Aladre.

Cites de forcat:
    "forcat" (Pou: Thesaurus, 1575) 
    "aladre de forcat" (Escrig: Dicc. 1851) 

Forma que hui en dia ya no s'utilisa per ser una forma arcaica:
Enforcar:
- Trenar i reunir formant forc.
- Penjar en una forca.

La forma correcta és:
Aforcar (ad+forca):
- Matar a una persona o animal posant-li una corda al coll, en un nuc corrediç, i penjant-lo per a que pel pes del cos el nuc es tanque i l’estrangule, penjar: En la plaça del Mercat de Valéncia aforcaven als lladres.
- Penjar-se per a suïcidar-se.

martes, 27 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula CHIC?

Estiu (1904)
Joaquin Sorolla i Bastida

La paraula Chic deriva del llatí, de l'expressió “ciccum”. El seu significat és: res, insignificant, de poca valia, de fet fa referència a la pelleta que envolta la llavor i que la separa del frut. Com a nota direm que en algunes zones a on se cultivava arrós (i no fa massa temps, fins mitat del sigle passat) li deyen "chic" a eixa pelleta que envolta al gra.

Chic de l'arrós

N'hi ha una expressió llatina “Ciccum non interduim” que podríem traduir-la com: “No m'importa res”, "Això són bufes de pato" (Diccionari Universal Llatí-Espanyol de Manuel de Valbuena)

La fonètica de la paraula “Ciccum” és: [ ʧ i k u n ], es dir, “chicun”, els mossàraps (711-1238) ya ho pronunciaven aixina, aplegant al dia de hui com la coneixem.

De fet el símbol fonètic de la CH és [ ʧ ]

Té la seua llògica, ya que com als chiquets (diminutiu de chic) solem donar-los poca importància a lo que diuen o fan, pot ser que començaren a nomenar-los d'esta manera, com també a eixa pelleta que en aquella época no tenia importància. En la Llengua Valenciana trobem la paraula "chic" com una forma antiga de nomenar ad alguna cosa menuda, chicoteta, de poca importància.

Definicions de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Chic: Chicon, jove, persona de no massa edat.
Chiquet: Persona de poca edat, encara en edat infantil. 
Chicon: (derivat de chic): Persona jove. El més jove dels germans. Nóvio. 

Trobem referències d'esta paraula des de 1460 (Diccionari Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya):
  • "lo chic potret... cuquet chic, del forment" (Roig: Espill, 1460)
  • "chic de cos" (Esteve: Liber elegantiarum, 1472)
  • "peix de mar si sen trobará chic" (Alcanyis, Lloys: Regiment, Valencia, 1490)
  • "del chich fins al Rey" (Fenollar: Lo procés de les olives, 1497)
  • "sobre l'asquena... d'un chic" (Sant Johan, Ausias de: Obres a llaor de St. Cristófol, 1498)
  • "de chic te volgut be" (Amiguetum, Hieronimun: Sinonima... in valentinum, 1502)
  • "un colomí novell... que sia chic" (En el valenciá Animals de caçar, c. 1510)
  • "lo mostren als chics" (Llull: Blanquerna, traducció al valenciá, 1521, f. CII)
  • "era molt chich" (Beuter, Pere: Hist. de Valencia, c. XX, 1538)
  • "un branquinyo chich de or" (A. Patriarca. R. 3250, Prot. Not. Miquel Eiximeno, 1558)
  • "per tan chich sant tan gran festa" (Fernandez de Heredia, J.: Obras, Valencia, 1562)
  • "chic de mamella. Puer lactens" (Pou: Thesaurus, Valencia 1575)
  • "tot en un espay molt chich y breu" (Aguilar, Gaspar: Sonet a Nofre Ginart, 1608, v. 8)
  • "de chics exposits" (Exulve: Praeclarae, Valencia, 1643)
  • "este chic" (BNM, Ms. 3746, Matheu y Sanç: Romanç, 1643, v. 7)
  • "eres tu chic de mamella" (BSM, Ms. 6781, Mulet: Gayferos y Melisenda, c. 1660)
  • "y un chic del veinat" (BUB, Ms. Ayerdi, J.: Noticies de Valencia, agost 1661)
  • "chic... rode la bola" (Valda: Fiestas Inmaculada, 1663, p. 498)
  • "aplegá el temps de desmamar lo chic" (Ballester, J. Batiste: Ramellet, 1667, p. 14)
  • "este gran chic" (Ballester, J. B.: Ramellet del bateig, 1667, p. 6)
  • "gran gabia pera tan chic pardal" (Dolz, E.: Oración fúnebre a Gregorio Riudaura, 1706, p. 13)
  • "chichs y grans" (BUV. Coloqui de les campanes, 1729, v. 57)
  • "los chichs van com a mosques" (Ros: Romans dels pobres festechans, 1733, p. 1)
  • "chics y chiques" (Constitucions Real Casa de Orfens, Valencia, 1748, p. 5)
  • "ha parit un chic" (Bib. Nic. Primitiu, Coloqui de Llaudomia, s. XVIII)
  • "els chics quant ixen de casa" (Coloqui dels serenos, c. 1780)
  • "amanollar y manollar el chic" (Mayans: Voc. valenciá, 1787)
  • "si, chic, que tú ..." (León, Carlos: Arenga crítica, 1789, p. 3)
  • "tots arreu hasta els chics" (En obsequi dels Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 7)
  • "ningún chic per los carrers" (El Chorlit, 13 de febrer de 1841)
  • "ha enfitat a més d'un chic en barretes d'alfanic" (Liern: La mona de Pascua, 1862, p. 30)
  • "es un chic com un espill" (Badía y Adell, J.: La Matiná de Sen Roc, 1864, f. 13)
  • "deixar als chics" (BNM, Ms. 14458, Merelo, J.: Novio mut es més volgut, 1868, f. 8)
  • "com dos chics" (Torromé, Leandro: Les choyes de Roseta, 1874, p. 12)
  • "no hiá atre chic de més talent" (Colom: El benefisi de Mora, 1881, p. 11)
  • "¡... este chic!" (Pastor, Vicent: Un meche per afisió, Alacant, 1905, p. 3)
  • "es un chic ric" (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 18)
  • "ya tenim un chic" (Martínez Ruiz, A.: Canyisaes, Monóver, 1911, p. 174)
  • "de lo dels chics" (Peris, J.: La matansa del serdo, Castelló, 1911, p. 20)
  • "este chic..." (Breva, Vicent: Ilusions d'un soldat, Castelló, 1916, p. 2)
  • "Nelet es bon chic" (Peris Igual: El banquet de l'alquería, Castelló, 1928, p. 7)
  • "un chic en un carretó" (Llibret Foguera Benalúa, Alacant, 1928, p. 4)
  • "cuant el meu chic torne" (Alcaraz, J.: Vullc besarte, 1931, p. 17)
  • "al chic estem esperant" (Valls: La verbena, Alcoy, 1935, p. 4)
  • "¡Será estudiós el chic!" (Román, A.: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937, p. 20)
  • "els chics de la Comisió" (Llibret Foguera Pérez Galdós, Alacant, 1944)
  • "¡Te pegaría una bascollá! Deixa al chic" (Llibret Foguera Ayuntamiento, Alacant, 1952)

sábado, 24 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula FRAULA?

Fraula deriva del llatí, concretament del diminutiu de la paraula "fraga" que és "fragula"

"Fragula" fa referència al frut de la varietat "Fragaria vesca" que és chicotet. Esta varietat és salvage i fon abundosa en els nostres boscs. Fon molt apreciada des de l'antiguetat en tota Europa. A partir del sigle XIV se mamprengué a cultivar fins que fon relegada per varietats híbrides americanes en els fruts més grans.

Fraula

Els fruts d'estes varietats americanes reben el nom de fraulot, -ts, que és l'aumentatiu de la paraula fraula. 

Fraulot

Hui en dia i per el pas del temps i de les noves varietats que han anat apareixent se li nomena fraula al frut de tamany normal i als més grans fraulots.

Definicions tretes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Fraula: Frut comestible, saborós i de color roig propi de la fraulera (Fragaria vesca).
Fraulot: Frut d’una fraulera americana que fa una espècie de fraules grans i més àcides que la fraula.
Fraulera: Planta de la família de les rosàcees, perenne (Fragaria vesca), en fulles trifoliades, velloses, en flors blanques i frut casi redó comestible que és la fraula.

Afegirem algunes propietats de les fraules: diürètiques, antioxidants, desintoxicants, protectores de les parets dels vasos sanguíneus, antibiòtic natural, etc...