Mostrando entradas con la etiqueta Josep Mª Guinot i Galan. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Josep Mª Guinot i Galan. Mostrar todas las entradas

lunes, 31 de mayo de 2021

218 Cites i Resenyes

 "... sustraure-li a un poble sa llengua materna, subordinar-la a un atra o substituir-la per eixa, falsejant el seu nom, no es unicament una falta d´honradea, sino, ademes d´un atac als drets de l´home i d´un poble, un comportament anticientific, contrari a la Llingüistica moderna' [...]

'El valencià del sigle XIII, el romanç 'pla valencià' accedí a la categoria de Llengua de cultura -categoria que no mai ha perdut-."

Font: 'En defensa d´un eminent filolec' (Revista Renou nº 45, març, 2003), per Josep Lluís Garcia Ferrada.

* Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan



lunes, 8 de febrero de 2021

208 Cites i Resenyes

 "En Josep Maria no pensava aixina, sempre defengué al Regne de Valéncia, sempre pensà que Alacant, Castelló i Valéncia tenien llengua, costums, interessos, història i tradició comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feya sigles. Artana, Castelló i el Regne de Valéncia eren... la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del català, era l´argamassa que unia i donava raó de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la família i pensava, com home eminentment religiós, que tenia obligació de defendre-la, ya que u dels manaments de l´Iglésia es el de "honrar pare i mare" i la considerava sa segona mare."

Font: 'Ha mort un gran valencià de Castello' (Revista Renou nº 52, juliol, 2005), per Fernando Masip Loras.

* En Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

viernes, 13 de noviembre de 2020

200- Cites i Resenyes

 "La afirmación de que el valenciano no es una lengua independiente, sino un dialecto del catalán, de momento envuelve las siguientes consecuencias: los valencianos podemos hablar en valenciano en la vida privada, en la cocina, en la calle, entre los amigos, pero al escribir debemos hacerlo en el catalán más puro, porque siendo el valenciano un dialecto del catalán, debe ajustarse a la codificación lingüística de éste, renunciar a su nombre de "lengua" y a tener una codificación lingüística propia (¡fuera gramáticas y diccionarios!), no debe ser cultivado a nivel literario, ni usado en la Universidad y en los centros de enseñanza primaria y secundaria, ni en la administración ni en los medios sociales de comunicación, ahora tan importantes. De este modo el valenciano, privado de todo soporte cultural, poco a poco irá desapareciendo del mapa, reemplazado por el catalán de Barcelona."

Font: 'Fonética valenciana y catalana comparadas' (1983) per D. Josep Mª Guinot.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galan

domingo, 4 de octubre de 2020

194- Cites i Resenyes

 "Els que neguen la personalitat de la Llengua Valenciana, si no es perque no arriben a una cultura mijana, és perque tenen ganes de fastidiar, perque la llengua que nos han ensenyat els nostres pares -i ells ho saben- va ser, és i serà sempre la dolça Llengua Valenciana.'

Font: Josep Mª Guinot i Galàn, març 1993, parlament al premi “Ana Sierra de la Orden” pel seu llibre “Morfologia historica de la Llengua Valenciana'.

* D. Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüistica.

En D. Josep Mª Guinot i Galan


jueves, 6 de agosto de 2020

190 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

93. S´escriu S simple:

1. En principi de paraula; si ho demana l´etimologia: soci, saliva, sense, silenci, sucrera.

2. En mig de paraula darrere de consonant: cansar, sacso, pensar, etc...

3. Davant de consonant: pasta, llesca, estufa, esmerar-se.

4. Darrere dels prefixos llatins i grecs acabats en vocal, com ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc...: bisilap, parasol, (pero tricicle).

5. En posicio intervocalica representant el so sonor: casa, rosa, posa.

6. En final de paraula, si l´etimologia no reclama una cedeta (Ç). Si acaba en S, al derivar continua en una S si es sonorisa, i en dos, si continua el so sort: glorios/gloriosa; pas/passos.

7. En les terminacions en -ES, -ESA: marques/marquesa, alcaldesa, baronesa.

La S va desapareixer, ya en els classics, en els noms abstractes en -ESA: vellea, bellea, tristea, no bellesa, vellesa, tristesa.

94. S´escriu en SS:

1. En posicio intervocalica, per a representar el so de S sorda (excepte quan es dega posar Ç o C, per raons etimologiques): possessio, passador.

2. En les terminacions en -ISSIM, -ISSIMA: ilustrissim.

3. En els plurals en -assos, -essos, -issos, -ossos, i ussos, excepte quan es dega usar cedeta. En els femenins de les mateixes paraules: espessos/espessa, russos/russa.

4. No es troba mai en final de paraula.

L´us de S, SS, C o Ç es el mes dificil de reglamentar en l´ortografia, per imposibilitat de donar regles generals; en cas de dubte, es deura consultar el diccionari.

5. Darrere dels prefixos DES- i DIS-, seguits de paraules que comencen en S: dessecar, dessucar, dissentir, dissertacio.

95. La X.

Descarregada la X del valor de CH castellana o valenciana, encara li queden dos representacions grafiques: la del digraf KS (exclamar) o GS (examen) i la de la consonant, tan tipica del valencia com es la palatal fricativa sorda (la Xe de baix i Xativa).

S´escriu X en valor de KS (apenes existix en valencia el GS) en els casos següents:

1. En les paraules compostes de la preposicio llatina EX: exterior, extraure, extorsio, expugnar.

2. Quan s´origina d´atres paraules llatines que la posseixen: maxim, flexio, experiment.

3. En paraules derivades d´atres grecollatines: Sintaxis, lexic, axioma, ortodoxia.

4. En posicio final: index, perplex, prefix. Este grup sol pronunciar-se GS quan va seguit de vocal E, I: exent, exit.

S´ha d´anar en precaucio per a no convertir EX en ES, vici molt freqüent en valencia com en castella: expert no espert, excusar no escusar, etc... i pel contrari, no escriure EX per ES, esplendor, espontaneitat, estranger, no explendor, expontaneitat, extranger.

96. S´escriu X en valor de XE, prepalatal fricativa sorda:

1. En principi de paraula, nomes en un numero llimitat d´elles, com: xabec, xalma, xaloc, xara, xarop, xavega, xeixa, Xabia, Xalo, Xativa, Xeraco, Xerexa, Xixona i Xuquer, etc...

2. Darrere dels diftoncs AI, EI, OI, UI: baixar, mereixer, coixo, afluixar.

3. Darrere de I: pixar, pixca.

4. En els increments incoatius de la tercera conjugacio (-ixc, -ixqu): assistixca, assistixques.

5. Al final de paraula: exigix, ix, vestix. Fora del principi de paraula, la X va sempre, en valencià, precedida de la vocal I.

Es vicios en valencia no posar la I davant de la X en valor de XE, (eixemple, eixercir, no exemple, exercir). Com tampoc es valencia posar una E davant de l´increment dels verps de la tercera conjugacio: ix, invertix, seguix, assistix, no eix, inverteix, segueix, assisteix, etc... Igualment es viciosa la E anteposta a la X en algunes paraules, i que ningu pronuncia: quixal, xixanta, no queixal o seixanta.

Igualment pareix que no està en us la forma incoactiva ISC, ISCA sino IXC, IXCA; patixc, patixca, no patisc, patisca o patesca; creixc, creixca, creixquen, no cresc, cresca, cresquen, etc...

No cal repetir que la I es pronuncia fent diftonc ab la vocal anterior (AI, EI, etc...) davant de la palatal, cai-xa, rei-xa.

97. La Y consonant

No hi ha que confondre la I llatina en la Y grega: la primera es vocal, o forma part d´un diftonc; la segona, es consonant, a saber, una consonant migpalatal sonora fricativa o africada.

El signe grafic Y, a mes d´entrar en composicio en el digraf NY (canya), s´usa en els casos següents:

1. En posicio inicial de paraula, davant de vocal, formant silaba ab ella: yuxtaposicio, yo, ya, yodo, yuca.

2. Entre vocals: epopeya, apoyar, gayata, bayeta.

3. Davant de -ECCE, -ECT, quan sona com Y: inyeccio, abyeccio, proyecte (S´exceptua quan el so no es de Y: objecte, subjecte, objeccio, objectiu).

4. En final de paraula, en els noms de pobles i llinages que han vingut escrivint-se tradicionalment en dita lletra: Alcoy, Montroy, Blay, Llombay.

En les demes paraules no s´escriura Y sino I, perque en dita situacio la I no es consonant, sino que forma diftonc ab la vocal precedent: rei, llei, mai, i no rey, lley, may.

La conjuncio copulativa s´escriura en vocal I, i no en consonant, degut a son orige de la conjuncio llatina ET.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En  Josep Mª Guinot i Galan 

187 Ortografia Llengua Valenciana


Un poquet d'ortografia de nostra Llengua Valenciana: 

84. La L i la LL.

No hi ha confusió fonètica entre estos dos sons. La grafia seguix a la fonètica.

S´escriu L:

1. Sempre que sone com a tal, en principi, en mig i en final de paraula: lacònic, legació, alegar, caravela, caragol, local.

2. En els grups consonàntics CL, BL, PL, FL, GL: claror, blanc, planicie, flor, gloriós.

Al principi de paraula hi ha una corrent imparable en valencià que tendix a convertir en LL la major part de les L. Eixa palatalisació es llegítima, i deu portar-se a l´escrit sempre que l´us ho haja justificat.

En canvi en valencià no te ningun sentit la L.L doble perque en esta llengua la L no es gemina en la pronunciació: bèlic, imbecilitat, ilustre, metàlic, etc... i no col.locar, bel.lic, imbecil.litat, il.lustre, metal.lic, etc...

85. S´escriura LL:

1. Sempre que sone com a tal, o siga palatalisada, tant en principi com en mig o en final de paraula: llanda, llet, amollar, cordell.

2. En principi de paraula en termens cults i en paraules procedents de I llatina que la fonètica actual valenciana pronuncia en LL: llegislar, llegat, llegítim, llepra, lliberal, llicit, llingüistic, etc...

86. La M i la N:

La M i la N tenen un so paregut, i pot passar-se d´un a l´atre fàcilment, pero en realitat són sons diferents, perque la M es bilabial, i la N, alveolar. S´han de distinguir en l´escritura.

S´escriu M, en general, quan sona com a tal, a saber:

1. En principi i en l´interior de paraula: mar, mestre, mina, morro, murta, flama, dimecres, amor.

2. Davant de les labials, P, B, M: sempre, tambe, immortal.

3. En el prefix circum: circumvalacio.

4. Davant de N s´escriu M o N, segons la pronunciacio: solemne, innovacio.

Davant de les atres consonants no esmentades, la M per regla general cedix els seus drets a la N: tancat, rendit, conquerir, pensar, interior.

No s´escriu mai M davant de V ni de F: enveja, enfrontar.

No s´escriu la M de l´antic grup MP, més que quan sonen en la pronunciació els dos sons: atentar, pronte, redentor, contar, no atemptar, prompte, redemptor, comptar, igualment direm i escriurem assunció, assunt, consunció, exent, perentori, presunció, redenció, síntoma, suntuós i no assumpcio, assumpte, consumpcio, exempt, peremptori, presumpcio, redempcio, simptoma, sumptuos, etc... Per excepcio es permet escriure cotompel i comte (per al castella conde); cuenta i cuento, castellans, s´escriuran conte.

Tampoc s´escriurà el grup TM per a representar la doble MM, geminació molt rara en valencià: semana, no setmana, sometre i no sotmetre)

87. S´escriu, N en general, sempre que sona dit so:

1. En principi, en mig i a la fi de paraula: nau, nuvol, Anita, mon, ton.

2. Davant F en els prefixos EN-, IN-, CON-: enfadar, infundir, conferir.

S´exceptuen certs cultismes i els composts dels prefix grec AMFI-: emfisema, emfiteusis; amfibi, amfibologia, amfora, amficos (i derivats d´ells).

3. Davant de consonant que no siga B, P, M: endivia, content, constar, contradir, espant.

4. Per excepció, davant de M, en paraules compostes, en que la primera part acaba en N i la segona comença per M: enmig, granment.

88. La NY.

El dígraf consonàntic NY, s´usa per a representar el so migpalatal nasal sonor, corresponent a la Ñ castellana i a la NY catalana.

Esta lletra correspon sempre al referit so, sense excepció, tant al principi, com en mig i al final de paraula: nyespla, canya, estany.

89. La C, la K i la Q (la C en valor de consonant velar sorda K).

S´escriu K, en paraules estrangeres o tècniques: Kant, kilo, kabila, kirie, kraussisme.

S´escriu C, en valor velar, en els casos ya enunmerats en el num. 75. III

S´escriu Q, formant el dígraf QU, davant del sons vocàlics E, I, quedant la U muda. Per a que sone ha d´haver una dieresis damunt de la U, de lo contrari la U es muda: que, qui, alqueria. No mai a la fi de paraula.

1. En principi o en mig de paraula formant els diftoncs qua, quo, qüe, qüi: quatre, quorum, qüestio, ubiqüitat. Si no hi ha diftonc, s´escriu C: evacuar, acuitat, innocuo, promiscuitat (cuiro, cuina, ipecacuana, per excepcio).

Nota: Algunes paraules tendixen actualment a ometre la pronunciació de la U davant de A i de O, com es pot comprovar en la llengua parlada i en els diccionaris: quasi i casi, quantitat i cantitat, qualitat i calitat, quasicontracte i casicontracte, quocient i cocient, quotidia i cotidia.

90. La R i la RR.

El so alveolar vibrant simple es representa sempre en una sola R. Pero la R simple pot representar el so vibrant compost o multiple. La RR doble representa sempre el seu so vibrant, multiple.

S´escriu R simple:

1. En principi i al final de paraula: redo, rabo, anar, llar.

2. En mig de paraula en posicio intervocalica: pare, caritat.

3. En mig de paraula davant de consonant: porta, barco.

4. En els grups consonàntics formats per una consonant oclusiva i la R (BR, CR, GR, TR, DR, PR): bramar, crema, traducció, drama, prou.

5. En mig de paraula darrere de consonant, pero en valor de RR doble: somriure, enredra, Israel.

91. S´escriu RR doble solament en posició intervocàlica: carro, ferrer.

Per excepció, en posició intervocàlica, el so de R vibrant doble es representa en una R, quan un prefix acaba en vocal i seguix el segon element del compost començant per R, si es translluix la composició.

Per eixemple: en els prefixos BI, CONTRA, SUPRA, TRI, MONO, ANTI: birem, contrareforma, suprarenal, trirem, monorim, antireligios.

92. S, SS, Z.

El so alveolar fricatiu sort pot estar representat per les lletres C, Ç, S i SS. Per a les lletres C i Ç veja´s el num. 75.

La SS doble sempre representa so sort.

El so fricatiu sort pot ser representat per S o per Z (esta última es sempre sonora)

S´escriura Z:

1. En principi de paraula: zona, zenit, zodiac, zirconi

2. En mig de paraula darrere de consonant: Adzaneta, onze, colze.

3. En les paraules començades per ZOO- o acabades en -ZOARI, -ZOIC: zoofagia, zoològic; protozoari, benzoic.

4. En posició intervocàlica sols es troba en paraules derivades del grec (bizanti, rizotonic) o del hebreu (Ezequiel).

5. No es deu usar la Z en les derivacions del greco-llati -IZAR o -ITZAR. En valencia es pronuncien i s´escriuen ab S intervocalica: normalisar, no normalitzar, organisar, no organitzar.

Font: 'Gramàtica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

185 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

79. La F.

Esta consonant labio-dental es pot usar en principi, en mig i al final de paraula, sempre que sone com tal: i en composició en la L o la R (FL, FR): fanc, fege, ficha, fugir, foguer, sofrir, buf, baf, serf, frau, flan.

Al final de paraula es posa F i no V, encara que al derivar (en el plural se conserva) se transforme en V: serf (encara que servir).

80. G i J (So africat sonor)

El so africat sonor palatal, es representa per estes lletres baix esta regla: G, davant de E, I; J, davant de A, O, U: jagant, gepa, gitar-se, joc, jugar. (El signe G te a mes a mes una atra accepció, per a representar el so G velar sonor, el de gat).

El so africat sonor prepalatal.

S´escriu en G, en els següents casos:

1. En posició inicial de paraula i en l´interior, davant de E, I: gema, genoll, mege, giner.

2. En el grup IG en mig de paraula, seguit d´una atra G (formes en GIR, finals de verps): afigga, rigga, frigga.

3. No s´escriura mai TG per a representar este so: viage, no viatge; juge, no jutge; llenguage, no llenguatge; etc... La T no fa falta perque en moltes paraules no es etimologica, i en valencia no es menester per a que la G siga africada: ho es sempre.

81. S´escriu J, en els casos següents:

1. En principi i en l´interior de paraula: jagant, jonec, pujar, rajolar, ajuntar.

2. Davant de -ECC, -ECT: objecte, objeccio, si no sona com Y (Cfr. 97.3)

3. Davant de E, per excepció, en alguns noms, com majestat, Jesús i sos derivats, aixina com en algunes paraules d´orige grec o hebreu: Jeroni, Jeremies, Jerusalem, Jeconies i algunes poquets mes, com jerarquia, jeroglific. Darrere del prefix AD-: adjectiu.

4. No s´escriurà mai TJ, sino J: plaja, no platja; pijor, no pitjor; desijos, no desitjos.

82. La G (en valor sonor)

El so velar sonor (la G de got i guerra) es representa en valencia per la lletra G, quan va seguida de A, O, U, i per GU (ab la lletra U muda) davant de E o I.

Les regles per a l´us de la G velar, son les mateixes que en castellà i en català, a saber:

1. En principi i en mig de paraula davant de A, O, U: gabia, gorra, gust; i seguida d´una U davant de E, I: aguila, reguer.

2. En els grups consonantics GR, GL: glop, gràcies, agranar, aglomerar.

3. Davant de D, M, N: magdalena, insignificant, fragmentar.

S´exceptuen certs cultismes: acné, dracma, estricnina, tècnic, sinecdoque, i els seus derivats.

4. No s´usarà mai la G en final de paraula (a on el so es sort), encara que al derivar es presente una G: amic, amarc, pròlec, rec, etc..., encara que deriven en amigable, amargor, prologació, regar, etc...

5. Per a que es pronuncie la U del grup GUE GUI, es posa una dieresis damunt de la U: aigües, llingüistic.

La representació del grup GS o GZ, es fa per mig de la consonant doble X: examen, exportació.

83. La H.

Esta lletra no representa ningun so: te sols valor etimologic i nomes s´escriu davant de vocal, no mai a la fi de paraula.

S´escriurà ab H:

1. Les paraules que la tenen en so orige i s´han conservat per l´us: home, de homine; haver de habere, etc...

2. Els derivats o composts que porten H en la paraula primitiva: deshonor, deshabitat.

3. Les d´orige grec que comencen per:

Hemi, hemo: hemicicle, hemisferic, hemorragia, hemostasia
Hepta: heptaedro, heptametro
Hetero: heterodox, heteroclit.
Hexa: hexametro, hexagon
Hidr: hidrat, hidrogen.
Higr: higrometro, higrometria.
Himen: himeneu, himenograf.
Hiper: hiperdulia, hipertrofia.
Hipo: hipocrif, hipocrita.
Hipn: hipnologia, hipnotic.
Hist: historia, histrionic.
Homo: homofonia, homologacio.
Holo: holograf, holometria.

4. S´escriuen sens haig les paraules que encara que la tinguen en son orige llatí, l´us l´ha suprimida des del principi, com avorrir, ert, erta, ertor, ara, encara, Espanya, oroneta, orfe, orchata, os, eura (hedra) oval, ovoide, orfandat.

5. S´escriuen en haig per tradició, hui, huit, huitanta, huitava, ahir, hivern.

Sobre moltes paraules no es poden donar regles segures, per lo que en cas de dubte, s´ha de consultar el vocabulari.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

lunes, 1 de junio de 2020

183-Cites i Resenyes

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

71. Us de certes lletres. S´admeten les dobles CC, MM i NN: accio, commemorar, ennoblir, pero no DD (adiccio, no addicio) ni L.l (colega, no col.lega), que es simplifiquen en pronunciacio i escritura.

SS representa la S forta o sorda (gossos; fossil). RR representa la R vibrant multiple o composta (arrepentit). CH al final de paraula sona com a C. (Domenech, Albuixech); al principi i en mig de paraula equival a la Ch castellana: es un digraf molt valencia i no deu ser reemplaçat ni per X ni per TX (chiquet, no xiquet; Bechi, no Betxi).

El digraf IG sustituix al final de paraula a la CH, (Elig, fuig). En les demes posicions actua com a digraf, pronunciant-se les dos lletres successivament, (di-ri-gir, si-g-ne).

La W i la Ñ son estranyes al valencia, aixina com els digrafs TG, TJ, TL, TLL, TM, MPT, TN, TZ, excepte alguna rara vegada (Cfr. núm 78. nota 2).

La LL pot estar al final de paraula (castell, conill).

NY se pronuncia sempre com eñe (Ñ) castellana (monyo, pany). No mai es descompon la NY en dos sons o lletres: Company no com-pa-ni.

El nexe GU davant de E o I representa el so velar (guerra, guitarra). En les demes posicions el digraf es desfa en dos sons (igual, aguantar)

El nexe QU representa el so velar davant de E o I (quedar, quilo) en els restants casos es pronuncien els dos sons successius (quadro, quorum).

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* En Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galàn

lunes, 25 de mayo de 2020

182-Cites i Resenyes

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana.

ORTOGRAFIA
Encara que l´Ortografia siga la part mes convencional i movediça de la Gramatica, i per tant, exposta a nous perfeccionaments que la envellixquen, en un Tractat de Gramatica no podem prescindir de donar conte de son estat actual, normalisat atinadament per l´Academia de Cultura Valenciana, d´acort ab Lo Rat-Penat i el mon cultural valencia.
ABECEDARI
70. Els signes grafics corresponents als sons valencians, estan compressos en l´abecedari, el qual consta de les vintisis lletres següents:

A, a a
B, b be
C, c ce
Ç, ç cedeta
D, d de
E, e e
F, f efe
G, g ge
H, h haig
I, i i
J, j jota
K, k ka
L, l ele
M, m eme
N, n ene
O, o o
P, p pe
Q, q qu
R, r ere
S, s ese
T, t te
U, u u
V, v ve
X, x xe
Y, y i grega
Z, z zeta

A mes de les anteriors lletres simples, existixen en valencia lletres compostes, o siga, nexos de lletres (digrafs) que representen un so nomes. Son els següents:

CH, ch, che
Ll, ll elle
IG, ig ig.
NY, ny enye
RR, rr erre doble
Ss, ss esse doble
Qu, qu. Cu
Gu, gu gu

Les vocals son set: A, E oberta, E tancada, I, O oberta, O tancada i U. Poden tambe admetre accents i signes diacritics. Les consonants son les restants.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* En Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galàn

viernes, 21 de febrero de 2020

174-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

El Valencià no sols és llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les époques, des dels temps més antics, se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la màxima autoritat."

Font: 'En torn a la Llengua Valenciana', per D. Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d´Acció Valencianista (GAV).

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.
Zona de los archivos adjuntos

Josep Mª Guinot i Galan

lunes, 2 de abril de 2018

152-Cites i resenyes de nostra llengua valenciana

"El Valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps mes antics. Se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat."

Font: "En torn a la Llengua Valenciana", per D. Josep Mª Guinot i Galan, conferencia oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV).

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

lunes, 7 de agosto de 2017

130-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Les dos llengües, valencià i catala, s´han desenrollat simultaneament i de modo diferent a traves de l´historia fins al present, en que valencià i catala tenen la seua peculiar fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari. I prova d´eixa diferencia son tots els esforços que es fan per a que el valencià se catalanise perdent les seues peculiaritats. La diferencia està en que la Valencia prejaumina tenia ya el seu romanç, com demostren tesis doctorals (Penyarroja, Gómez Bayarri, etc...), els monarques fomentaren la llengua vulgar per mig de sabies lleis (els Furs, Consulat del Mar, etc...), i els escritors valencians portaren la llengua al mes alt nivell d´esplendor en un sigle d´or lliterari (Martorell, Ausias March, etc...). Cosa que no va ocorrer en Catalunya a on fins fa poc els filolecs, consideraven el catala com un dialecte del provençal i al mancar d´una important historia lliteraria propia, té que apropiar dels classics valencians..."

Font: 'El secessionisme llingüistic', per D. Josep Mª Guinot. Revista 'Renou' nº 37, juny 2000. Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.

* Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

viernes, 4 de marzo de 2016

41-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"L'ortografia valenciana llegitima es l'ortografia valenciana, aço es, la de la nostra Academia de Cultura, i no la de l´Institut d´Estudis Catalans, disfrassada baix de l´eufemisme de 'les normes de Castello' o 'del 32'."

Font: "Les normes 'del 32' i l´unitat de la llengua", per D. Josep Mª Guinot. Conferència en lo Rat Penat, Valéncia, 1983.

* D. Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

Pare Guinot

martes, 29 de septiembre de 2015

1-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana.

'Es podria parlar de l´unitat de les llengües catalana i valenciana, com d´estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d´a on provenen –i si es vol anar mes arrere, d´una unitat en el llati-, pero no d´una unitat d´ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s´han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d´espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.'

Font: Conferència 'La personalitat de la Llengua Valenciana' (1985), per Josep Mª Guinot.
* Josep Mª Guinot i Galàn (Artana,1907-Castelló, 2005). Religiós, filòlec, llingüiste i un dels millors llatinistes de la seua època. Doctor en Teologia, Llicenciat en Filosofia i Lletres i Filologia.