 |
| Xavier Casp i Verger |
En el dia de hui volem rendir-li homenage a la memòria de Xavier Casp per l'aniversari de la seua
mort.
Xavier Casp naixquè en Carlet el 7
d'octubre de l'any 1915 i nos deixà un 11 de novembre de 2004, fa ya
11 anys. Hui havera complit 100 anys.
Xavier Casp sigué un gran escritor de
reconegut prestigi en la lliteratura pàtria. Poeta i narrador, rebé
entre atres els premis de:
Poesia de Castelló i de la
Diputació de Valéncia
Jocs Florals de Benimaclet (1933)
Jocs Florals de Paterna (1987)
Jocs Florals de Valéncia (1983 i
1989)
Premi Nacional de Lliteratura en
Llengua Valenciana (1994, otorgat en la primera edició).
- Premi Ausiàs March de poesia de Gandia en l'any 1995.
Escrigué dos óperes:
Sons poemes foren traduïts a l'anglés,
portugués, flamenc, italià, castellà i ucranià.
Publicà els seus primers poemes en la revista "El Vers Valencià" (publicacions poètiques que es feyen cada 15 dies en la ciutat de Valéncia. Esta revista va vore la llum en la seua primera publicació el 15 de juny de l'any 1934 i deixà de publicar l'u de juny de 1936)
En l'any 1943 fundà la revista lliterària "Esclat", de la qual era el director. Eixia trimestralment.
Fundà junt a Miquel Adlert l´editorial "Torre" en 1944.
Entre els anys xixanta i setanta, fon readmés en Lo Rat Penat, ya que l'havien expulsat per ser republicà.
Entre giner de 1989 fins a juny de 2002 sigué diputat en les Corts Valencianes per Unió Valenciana.
En juny del 2001 accepta entrar, despuix de moltes reticències, en la AVL, lo que li supongué l'enemistat dels sectors del valencianisme llingüístic, sector que ell mateixa promogué pels anys huitanta. Un any més tart presenta la seua dimissió a la AVL per haver-se sentit més que enganyat, engaritat. A partir d'ací comença a traduir al valencià les obres que escrigué en este any de permanència en esta acadèmia, el valencià que havia defés des de sempre inclus estant en la AVL i d'açò queda constància en la mateixa carta de dimissió que presentà.
Carta de dimissió a la AVL per Xavier Casp i Verger, escrita en sa Materna Llengua Valenciana.
Valencia, 10-09-2002
Honorable Sra. Presidenta de la Academia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 - Valencia.
Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l´he d´expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.
Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut fisica se m´han vingut i se me venen declarant motius de malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.
Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l´existencia de l´Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l´Academia.
He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?
Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d´emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l´idioma valencià, no s´havia ni insinuat.
Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la Llei d´us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana...»
Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la nostra Generalitat.
Espere, perque aixi t´ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat.
I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l´actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo...
Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de
Xavier Casp
P. D.- Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.
Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...
En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d´usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra...
I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va naixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»
Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.
Vos deixem un poema d'entre tants que
escrigué, fruïu d'ell.
HUI, ROSER, TAMBE ES SEMPRE
Es clar l'ofici de l'ombra
per al ritme de la llum...
¡Cóm m'inspira el meu silenci
la serena veu de tu!
No se si es flor d'esperança
la que s'esclata en claror
del nostre hui sense temps,
ni se si es niu l'horiso
quan el vol es la caricia
de despurllar-nos l'amor...
¿Saps, vida que no deixe ser llaugeres
ni la fidelitat ni l'esperança
perque des del callar a l'alabança
saben els anys sentir les primaveres?
Es que vaig valorant qué te valor
i rebujant, si puc, tot el rebuig
perque... ¿quí sap qué queda i qué
se'n fuig
del dramatic desig de ser millor?.
Tu i yo, Roser, hem vingut
concertant-nos de la ma
i de la ma triem l'himne
de lo que ve a lo que va.
En cada descans a l'ombra
naix l'eixir-nos a la llum
de ser tan nostre el nosatres
que abraça el tu i yo al yo i tu
en la veritat de ser...
¿No sents que no cal res mes?
Valéncia, 07-10-95
Font: Els 7 d'octubre, i... (Autor: Xavier Casp. Ed: Fil d'aram)
