miércoles, 30 de diciembre de 2015

4-Notes històriques


"A la medida que conquistaba territorio valenciano, Jaime I comienza a repartirlo para ser repoblado por cristianos. La repoblación del Reino de Valencia es hoy perfectamente conocida gracias a la difusión del Llibre del Repartiment. Las donaciones recogidas se inician en 1237 y finalizan en 1252. Durante los años 1238, 1239, 1248 y 1249 es cuando se produce una mayor cantidad de donadíos. Existen dos tipos de repoblación: la señorial y la real. La primera abunda en el norte de Castellón, siendo menos importante en el resto del reino, aunque se halla presente tanto en la costa como en el interior; el segundo tipo de repoblación es el real: el monarca se reserva para su repoblación los núcleos más importantes: Peñíscola, Burriana, Castellón, Sagunto, Valencia, Alcira, Xátiva, Denia, Alcoy, Cocentaina, etc... Allí instala colonos; ninguna de estas repoblaciones se realiza con gentes provenientes sólo de Aragón, sólo de Cataluña o de otro lugar; aragoneses, catalanes, navarros, castellanos, extranjeros, son quienes se asientan en el Reino de Valencia, con predominio de los aragoneses sobre el resto." 

Font: 'Antes y despúes de la conquista de Valencia', per Fco. Lliso i Genovés (Valéncia, 1991). 

Foto: Llibre del Repartiment.

Llibre del repartiment

lunes, 28 de diciembre de 2015

3-Notes històriques

“L´idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels mes cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valencia, los de Castello nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres." 

Font: Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, 21 d´octubre 1916).

* Gaetà Huguet i Breva (Castelló, 1848-1926). Llicenciat en Filosofia i Lletres. Fon professor en Amèrica llatina i en els EE.UU., coneixedor de diversos idiomes. Empresari, articuliste i mecenes. Està considerat un dels pares del valencianisme.

Gaetà Huguet i Breva

sábado, 26 de diciembre de 2015

29-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Abans de passar-se al pancatalanisme, el professor Sanchis Guarner, nos deixà una de les frases més importants en defensa de la Llengua Valenciana:

"La llengua dels valencians és el valencià. Som valencians, i el nostre idioma és el valencià. Qui renúncia a sa llengua renúncia a sa pàtria i el qui renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare.'

* Manuel Sanchis Guarner (Valéncia, 1911-1981), en 'La llengua dels valencians', (Valéncia, 1933).

Manuel Sanchis Guarner

miércoles, 23 de diciembre de 2015

2-Notes històriques

"De cap manera acceptarem que la Llengua Valenciana en sa fonètica, morfologia, sintàxis i gramàtica, nos vinga predeterminada per l´Institut d´Estudis Catalans."

Declaracions de Manuel Broseta en el Senat, juny de l´any 1982.

* Manuel Broseta i Pont (Banyeres de Mariola, 1932-Valéncia, 1992). Catedràtic de Dret Mercantil i polític.

Manuel Broseta i Pont

lunes, 21 de diciembre de 2015

28-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"El Valencià te la seua mida i el seu sabor. La concisio del Valencià es veu quan es compara, text ab text, en atre idioma."

* Azorín (pseudònim de José Martínez Ruiz) (Monòver, 1873-Madrit, 1967). Escritor, periodiste i polític. A nivell lliterari fon noveliste, ensagiste i crític lliterari. Publicà molts llibres.

Azorín

viernes, 18 de diciembre de 2015

27-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani viri eruditissimi civis Valentiani regie auctoritate notarii publici: latina et valentiana lingua: exactissima diligentia emendatus...".

Font: Colofó del llibre "Liber Elegantiarum".

El Liber Elegantiarum, es el primer diccionari valencià i el més antic lèxic d´una llengua romanç. L´autor, Joan Esteve (Valéncia, sigle XV), que era escritor i notari de la ciutat de Valéncia, l´escrigué l´any 1472, publicant-se en Venecia en 1489.

* Foto: "La llengua valenciana i els nostres clàssics", per Mª Teresa Puerto.

Liber Elegantiarum

miércoles, 16 de diciembre de 2015

1- Notes històriques

Regnes espanyols en 1210
En 1137, el rei Ramiro d'Aragó compromet a sa filla Petronila com a futura esposa de Ramón Berenguer IV, Comte de Barcelona. En 1149 Ramón Berenguer conquista Fraga, Mequinenza, Lleida... El regne d'Aragó, unit ya al Comtat de Barcelona, sigué alvançant i en el Tractat de Tudilén, en 1151, quedà pactat que Valéncia, algun dia, correspondria a Aragó per conquista. Es crea el Marquesat de Lleida, autònom i independent sobre Barcelona i Aragó. Els representants lleidatans acodien indistintament a les dos Corts, pero en tots els aspectes estaven més integrats en Aragó. [...] Lleida era un consell aragonés.
Francisco Lliso i Genovés

Aixina que este fet cert de que en 1238, quan Valéncia sigué conquistada, i fins i tot cent anys més tart, Lleida i Tortosa eren tan d'Aragó com Saragossa i no de Catalunya, no deu ser mai oblidat pels que escriuen o parlen de l'història, perque en fer-se el còmput de repobladors, el número abundant de lleidatans i tortosins que vingué a poblar el nostre Regne de Valéncia cal computar-ho com a aragonesos sempre, i mai com a catalans.
Vicent Giner Boira


-----------------------

En 1137, el rey Ramiro de Aragón compromete a su hija Petronila como futura esposa de Ramón Berenguer IV, Conde de Barcelona. En 1149 Ramón Berenguer conquista Fraga, Mequinenza, Lérida... El reino de Aragón, unido ya al Condado de Barcelona, fue avanzando y en el tratado de Tudilén, en 1151, quedó pactado que Valencia, algún día, correspondería a Aragón por conquista. Se crea el Marquesado de Lérida, autónomo e independiente con respecto a Barcelona y Aragón. Los representantes leridanos acudían indistintamente a las dos Cortes, pero en todos los aspectos estaban más integrados en Aragón. [...] Lérida era un concejo aragonés.
Francisco Lliso Genovés

Así pues este hecho cierto de que en 1238, cuando Valencia fue conquistada, e incluso cien años más tarde, Lérida y Tortosa eran tan de Aragón como Zaragoza y no de Cataluña, no debe ser nunca olvidado por los que escriben o hablan de la historia, porque al hacerse el cómputo de repobladores, el número abundante de leridanos y tortosinos que vino a poblar nuestro Reino de Valencia hay que computarlo como aragoneses siempre, y nunca como catalanes.
Vicent Giner Boira

Vicent Giner Boira

lunes, 14 de diciembre de 2015

26-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Aún en plena decadencia, no sólo del valenciano sino del catalán, aragonés y otras variantes romances de la antigua Corona de Aragón, es todavía en Valencia, en el siglo XVIII y parte del XIX, en donde resurge un especial interés por la antigua lengua literaria casi olvidada, hasta el punto de que en Cataluña se proponga como modelo de ello a Valencia."

* Joan Costa i Català (Palma de Gandia, 1935-Valéncia, 2005). Jesuïta. Llicenciat en Filosofia i Teologia. Llingüíste, escritor, articuliste i conferenciant. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Ha investigat els texts bíblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana del Sigle d´Or i publicat diverses obres.

Joan Costa

viernes, 11 de diciembre de 2015

25-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente."

* Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937). Historiador, geògraf, escritor i polític. Llicenciat en Dret i professor d´Història. Acadèmic de l´Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Foto: Bust de Francesc Carreras i Candi. Parc de la Ciutadella (Barcelona).

Bust de Francesc Carreras i Candi

miércoles, 9 de diciembre de 2015

¿Saps d'a ón deriven les paraules Eixir i Sorgir i les seues diferències?

Vorem en esta publicació les diferències que n'hi ha entre dos paraules paregudes en el seu significat pero que realment són molt diferents entre elles mateixa.

La Llengua Valenciana distinguix l'ús de les dos.

EIXIR

Eixir prové del llatí "exīre".

"Exire" és una forma flexionada de la paraula “Exeo”.

Significats en llatí:

  • "Exeo": Eixir, anar cap a fòra, marchar, partir. Eixir a la llum. Morir. Perir. Publicar
  • "Exire": Eixir de dins, anar cap a fòra, marchar, partir.
    • "De finibus exire": Eixir de les fronteres
Eixemples en valencià del verp Eixir:
  • Eixiré de casa a migdia.
  • Quan te criden eixiràs a parlar.
  • Tan pesat s'ha ficat que se n'ha eixit en la seua.
Curiositat: en el castellà antic se deya “exir”, hui en dia està en desús i es diu “salir” que proveé del llatí del verp “salire” que significa “botar cap a fòra”

Definició del verp eixir de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
  • v. intr. Dirigir-se o anar de l’interior a l’exterior, de dins cap a fòra.
  • ant. Eixir en terra, desembarcar.
  • ant. Eixir a cambra, fer de ventre.
  • Eixir-se’n un líquit, sobreeixir un líquit del recipient que el conté.
  • Eixir a batalla, ant. Presentar batalla a l’enemic.
  • Eixir ad algú o eixir a l’encontre, eixir al camí, eixir al pas oeixir al davant, anar cap ad algú per a trobar-se de cara en ell en un punt.
  • intr. refl. Escapar d’una situació concreta.
  • Eixir de sí o de sí mateix, perdre l’enteniment, el trellat, el control.
  • intr. Excedir, sobrepassar una cosa del nivell d’una atra baix o darrere de la qual està: Les mànegues de la camisa ixen massa de la jaqueta.
  • intr. Fer-se visible, aparéixer lo que estava amagat o tapat per una atra cosa.
  • Eixir el Sol, la Lluna, aparéixer estos astres en el cel.
  • Escomençar a brotar una planta.
  • Aparéixer en alguna part del cos uns grans, erupcions, taques...
  • Eixir a la llum o a la llum pública, fer-se palés o públic.
  • intr. Donar pas una porta, un eixidor, un camí, un carrer, etc., a un lloc concret.
  • intr. Fer o finalisar un treball o qualsevol atra cosa: Ha pintat un païsage i li ha eixit molt be.
  • Eixir de contes, loc. Acabar el temps senyalat de gestació i estar preparada per a parir.
  • Eixir a cap, aplegar al final d’una cosa com se volia o se deuria arribar.
  • Lliurar-se d’un perill o dany com ara malaltia, deute, esclavitut: Ya he eixit de la grip. Hem eixit del perill en que estàvem.
  • Deixar d’ocupar un càrrec, d’eixercir un ofici...: Ha eixit de la regidoria.
  • Ser conseqüència una cosa d’una atra: D’esta reunió eixirà la solució per a l’empresa.
  • Passar a ser, resultar de determinada manera: Si el matrimoni no li ix be se separarà.
  • Eixir car, barat, costós, etc., que costa molts, pocs diners.
  • Eixir-se’n en la seua, conseguir u lo que volia.
  • Traure el resultat d’un conte o càlcul: Els contes m’han eixit malament.
  • Ser elegit: Mon pare ixqué diputat.
  • En alguns jocs, escomençar un jugador a jugar iniciant la partida: He guanyat la mà i ixc yo.
  • Dir o fer alguna cosa quan no s’esperava: Ya estava clar i nos ix este embolicant-ho.
  • Eixir per peteneres, loc. Dir o fer una cosa inesperada i contrària a lo que s’esperava.
  • Per una orella m’entra i per l’atra m’ix o m’ix, m’ix: per l’una m’entra i per l’atra m’ix, loc. Que no fa cas a lo que li diuen.
  • Ixca lo que ixca, loc. La decisió està presa, vaja be o mal.
  • Eixir ad algú, loc. Semblar-se a una persona: El chiquet li ha eixit més a son pare que a sa mare.
Cites d'eixir:
  •     "pot eixir en lo Regne" (Ginart, Nofre: Reportori de Furs, 1608, p. 32)
  •     "tres eixides ha de fer" (Ros: Tratat, 1736, p. 54)
  •     "aixir ab ses companyies" (Ord. custodia de la costa del Regne de Valencia, 1673)
  •     "eixir en les películes" (Perlá, E.: Valencia Film, 1919, p. 8)
Cites d'eixida:
  •     "a la eixida" (Tallada, M.: Les Camareres, 1931, p. 7)

Senyal d'eixida
Exida d'una carrera


SORGIR

Sorgir ve del llatí de la paraula "surgĕre" que està composta per un prefixe sub- (devall) i regere (alçar-se, apareixer).

Significat de "surgĕre": emergir, eixir de davall i fer-se recte, germinar, despuntar. Créixer un vegetal.

Eixemples en valencià del verp Sorgir:
  • L'aigua d'eixa font sorgix del manan d'allà dalt.
  • Ya comença a sorgir el brot del cigrò que plantares.
  • Ha sorgit de colp i m'he assustat.
Definició del verp Sorgir de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
  • v. intr. Brollar.
  • Aparéixer, manifestar-se: M’ha sorgit un problema en el treball.
  • Nàut. Ancorar.

Brot

Naiximent del riu Túria

lunes, 7 de diciembre de 2015

24-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Des del sigle XV fins a principis del XX, a pesar de la castellanisacio, n´hi ha una continuada i numerosa llista d´autors que cultiven la llengua valenciana i li donen mes vitalitat que aragonesos i catalans a la seua. Recordem la gran llavor de Carles Ros en les seues publicacions de vocabularis, cartilles, gramatiques... quan no se coneixien encara publicacions d´este tipo en catala; recordem el primer periodic en llengua valenciana dotze anys abans que es publicara el primer periodic en catala."

Font: "Antes y después de la conquista de Valencia", per Fco. Lliso i Genovés (Valéncia, 1991). 

* Carles Ros i Hebrera (Valéncia, 1703-1773). Notari i defensor de l´Idioma Valencià. Es considerat un dels precursors del renaiximent lliterari valencià

Epitome de Carlos Ros i Hebrera

miércoles, 2 de diciembre de 2015

23-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'... privar a Cataluña de la aportación de las letras valencianas sería como arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo, porque en ningún momento, antes de la Reinaxença, ha llegado a adquirir el esplendor en que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Fenollar y a otros cien más.'

Font: Pròlec del 'Cançoner satirich valencià dels segles XV-XVI' per Ramón Miquel i Planas.

* Ramón Miquel y Planas (Barcelona, 1874-1950). Bibliòfil, editor, traductor, empresari, ensagiste, escritor, poeta, bibliògraf, historiador de la llengua i literatura catalanes.

Ramon Miquel Planas

viernes, 27 de noviembre de 2015

22-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

En 1232/1233 naix en Mallorca, Ramón Llull. La seua gran obra "Blanquerna" fon traduïda en 1552 al valencià pel català Joan Bonlabij, que en el seu pròlec diu: 

"... el qual s´ha traduit i donat a la prensa en llengua valenciana segons que coneixent-me apassionat de la ciencia luliana em rogà prenguera yo este encarrec, encara que no siga docte ni molt llimat en dit idioma per serme peregri i estranger..."

* Ramón Llull (Mallorca, 1232/1233-1315/1316). Filòsof, teòlec, professor, poeta i escritor. El missioner mallorqui es considerat una de les figures més avançades en el camp espiritual, teològic i lliterari de l´Edat Mija. Coneixia l´àrap i el llatí. Escrigué més de 200 obres.

Ramón Llull


martes, 24 de noviembre de 2015

21-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos."

Font: 'Gramática Histórica' (Madrid, 1977), per Ramón Menéndez Pidal. 

* Ramón Menéndez Pidal (La Corunya, 1869-Madrit, 1968). Filòlec i historiador. Membre de la RAE, publicà diversos llibres.

Ramón Menéndez Pidal

jueves, 19 de noviembre de 2015

20-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae...'.

Font: Acta notarial del 6 de juny de 1412, sobre el Compromís de Casp. Citada per Salvador Faus i Sabater en: “Recopilacio historica sobre la denominacio llengua valenciana” (Valencia, 1994).

Foto: Heraldo.

Acta notarial Compromís de Casp

martes, 17 de noviembre de 2015

19-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Si es de ley fatal que esta lengua desaparezca de las márgenes del Turia, todavía los versos de nuestro autor, enlazándose a través de cuatro siglos con los del profundo y sublime cantor de Na Teresa, conservarían en la memoria de las gentes los sones de una lengua que llegó a ser clásica antes del Renacimiento, y que ni el abandono de sus hijos ni la parodia vil han logrado despojar de su primitiva nobleza.'

Font: Pròlec de Menéndez Pelayo en un llibre de Teodor Llorente.

* Marcelino Menéndez Pelayo (Santander, 1856-1912). Polígraf, polític, escritor i erudit. Catedràtic de Matemàtiques. Membre de la RAE (1880), de la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (1889), de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1892). Director de la Biblioteca Nacional (1898-1912) i de la Real Acadèmia de l´Història (1909). Escrigué diversos llibres.

Marcelino Menéndez Pelayo

miércoles, 11 de noviembre de 2015

A la memòria de Xavier Casp i Verger

Xavier Casp i Verger
En el dia de hui volem rendir-li homenage a la memòria de Xavier Casp per l'aniversari de la seua mort.

Xavier Casp naixquè en Carlet el 7 d'octubre de l'any 1915 i nos deixà un 11 de novembre de 2004, fa ya 11 anys. Hui havera complit 100 anys.

Fon decà de la Real Acadèmia deCultura Valenciana, President d'Honor de Lo Rat Penat i membre del Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Impulsor de les Normes d´El Puig.

Xavier Casp sigué un gran escritor de reconegut prestigi en la lliteratura pàtria. Poeta i narrador, rebé entre atres els premis de:
  • Poesia de Castelló i de la Diputació de Valéncia
  • Jocs Florals de Benimaclet (1933)
  • Jocs Florals de Paterna (1987)
  • Jocs Florals de Valéncia (1983 i 1989)
  • Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana (1994, otorgat en la primera edició).
  • Premi Ausiàs March de poesia de Gandia en l'any 1995.
Escrigué dos óperes:
  • Vinatea (estrenada en 1974)
  • Maror.
Sons poemes foren traduïts a l'anglés, portugués, flamenc, italià, castellà i ucranià.

Publicà els seus primers poemes en la revista "El Vers Valencià" (publicacions poètiques que es feyen cada 15 dies en la ciutat de Valéncia. Esta revista va vore la llum en la seua primera publicació el 15 de juny de l'any 1934 i deixà de publicar l'u de juny de 1936)

En l'any 1943 fundà la revista lliterària "Esclat", de la qual era el director. Eixia trimestralment.

Fundà junt a Miquel Adlert l´editorial "Torre" en 1944.

Entre els anys xixanta i setanta, fon readmés en Lo Rat Penat, ya que l'havien expulsat per ser republicà.

Entre giner de 1989 fins a juny de 2002 sigué diputat en les Corts Valencianes per Unió Valenciana.

En juny del 2001 accepta entrar, despuix de moltes reticències, en la AVL, lo que li supongué l'enemistat dels sectors del valencianisme llingüístic, sector que ell mateixa promogué pels anys huitanta. Un any més tart presenta la seua dimissió a la AVL per haver-se sentit més que enganyat, engaritat. A partir d'ací comença a traduir al valencià les obres que escrigué en este any de permanència en esta acadèmia, el valencià que havia defés des de sempre inclus estant en la AVL i d'açò queda constància en la mateixa carta de dimissió que presentà.

Carta de dimissió a la AVL per Xavier Casp i Verger, escrita en sa Materna Llengua Valenciana.

Valencia, 10-09-2002

Honorable Sra. Presidenta de la Academia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 - Valencia.

Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l´he d´expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.

Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut fisica se m´han vingut i se me venen declarant motius de malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.

Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l´existencia de l´Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l´Academia.

He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?

Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d´emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l´idioma valencià, no s´havia ni insinuat.

Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la Llei d´us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana...»

Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la nostra Generalitat.

Espere, perque aixi t´ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat.

I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l´actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo...

Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de

Xavier Casp

P. D.- Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.

Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...

En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d´usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra...

I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va naixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»

Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.
Vos deixem un poema d'entre tants que escrigué, fruïu d'ell.

HUI, ROSER, TAMBE ES SEMPRE

Es clar l'ofici de l'ombra
per al ritme de la llum...
¡Cóm m'inspira el meu silenci
la serena veu de tu!

No se si es flor d'esperança
la que s'esclata en claror
del nostre hui sense temps,
ni se si es niu l'horiso
quan el vol es la caricia
de despurllar-nos l'amor...

¿Saps, vida que no deixe ser llaugeres
ni la fidelitat ni l'esperança
perque des del callar a l'alabança
saben els anys sentir les primaveres?

Es que vaig valorant qué te valor
i rebujant, si puc, tot el rebuig
perque... ¿quí sap qué queda i qué se'n fuig
del dramatic desig de ser millor?.

Tu i yo, Roser, hem vingut
concertant-nos de la ma
i de la ma triem l'himne
de lo que ve a lo que va.

En cada descans a l'ombra
naix l'eixir-nos a la llum
de ser tan nostre el nosatres
que abraça el tu i yo al yo i tu
en la veritat de ser...

¿No sents que no cal res mes?


Valéncia, 07-10-95
Font: Els 7 d'octubre, i... (Autor: Xavier Casp. Ed: Fil d'aram)

domingo, 8 de noviembre de 2015

¿Saps d’a ón deriven les paraules dels moments del dia?

Trenc d'alba-Matinada
Trencar
Esta paraula té una base cèltica (trenco), és sinònima de tallar

Alba
Esta paraula prové del llatí “alba”, que vol dir blanca.

  • Trenc d’alba, escomençar a aparéixer la llum del dia, a eixir el sol.
  • Toc d’alba, el toc de la campana en el trenc d’alba o eixida del sol.

Matinada
Paraula que deriva de matí.

  • Quan escomença el dia.
  • De matinada, loc. A les primeres hores del dia, a l’alba.
  • Acte de matinar, matinejada.

Trenc d'alba en Alacant
Trenc d'alba en el Garbí










Trenc d'alba en Penyagolosa


Matí
Deriva de la paraula en llatí “matutīnu”, i el seu significat és el matí

  • Temps entre el trenc d’alba o eixida del Sol i el migdia.
  • Adv. Matí, de matí, a les primeres hores del matí o del dia, enjorn, pronte.
  • De bon matí o molt matí, molt de matí, molt pronte, *enjorn.
*Enjorn és una paraula que es forma de l'unió de “en” i “jorn”. Antigament se deya jorn a dia i prové de la paraula llatina “diŭrnu”, localment dien “de jorn” que significava “de bon matí”.


Ayuntament Requena pel matí
Morella de matí












Pont d'Alcoy de matí


Migdia
Prové del llatí “meridie” que significa el mig dia, la part de l'hora que dividix per la mitat el dia.

  • Hora del dia en que el Sol passa pel meridià.
  • Toc de campana fet en esta hora.
  • Sur, punt de l’horisó opost al nort.
  • Fer el ple de migdia, loc. dialect. Fer la sesta o becada.

Cala de les Deveses-Vinaròs-migdia
Ajuntament Dénia migdia



Vistabella del Maestrat migdia


Vesprada
Deriva del llatí, de la paraula “vespĕra” que significa: La vesprada del dia. A la vesprada. Por la vesprada

  • Espai de temps entre el migdia i la posta de sol.
  • Bon dia de vesprada, loc. Fòrmula de cortesia per a saludar durant la vesprada.
  • Bona vesprada, loc. cast. V. bon dia de vesprada.
Casc antic de Calp
de vesprada
Museu Paleontológic d'Alpont
de vesprada











Església de Chodos
per la vesprada

Vespre-Boqueta nit

Vespre
Deriva de la paraula llatina “vĕspĕru”

  • Espai de temps que comprén les primeres hores quan s’ha post el sol; boqueta nit.
  • De vespre, localment i antigament. Durant les primeres hores que seguixen a la posta de sol, a boqueta nit.


Boqueta nit
Boqueta és el diminutiu de la paraula boca.

  • A boqueta nit, quan escomença a fer-se de nit i escomença a fer-se fosc.
  • En desus A boca nit, i hui més usual a boqueta nit, loc. adv. Quan es pon el sol i escomença a fer-se de nit. Popularment es diu a poqueta nit.
  • A la boca chona, loc. coloq. A boqueta nit. 
Ares dels Maestrat a boqueta nit
Castell de Biar a boqueta nit



Montaverner a boqueta nit

Nit
Paraula que deriva del llatí “nŏcte”

  • Part del dia natural compresa entre la posta i l’eixida del Sol.A poqueta nit, loc. A boqueta nit.
  • A boqueta nit i hui més inus. a boca nit, quan escomença a fer-se fosc, immediatament darrere de la posta del Sol.
  • Bona nit, per a indicar la pèrdua total d’una cosa, o la consumació d’un fet que ya no té remei possible.
  • ¡Bona nit!, s’utilisa per a saludar o per a despedir-se en pondre’s el Sol o en anar-se’n a dormir.
  • Bona nit cresol que la llum s’apaga, loc. Es diu a l’anar-se’n a dormir o per a indicar que una cosa s’ha acabat.
  • Bona nit i bona hora, i bona mort quan siga hora, fòrmula coloquial de saludar en ser de nit.
  • De nit, que ocorre una volta el Sol post.
  • De la nit al matí, loc. De repent, en poc de temps.
  • Donar part a la nit, ant. Anar-se’n a dormir al llit.
  • Fer de la nit dia, loc. Fer de nit lo que habitualment es fa de dia, treballar durant la nit.
  • Fer nit, passar la nit en un lloc.
  • Fer-se de nit, fer-se fosc una volta el Sol post.
  • Mija nit, temps en el qual el Sol està en el punt opost al migdia.
  • Mala nit i chica, loc. Es diu referint-se a un assunt o a un negoci, que ademés de costar penes i molt de treball, encara ix malament.
  • Nit de gossos, nit molt mala, en que es patix molt.
  • Nit de cap d’any, última nit de l’any.
  • Nit de Nadal, la nit del vintiquatre de decembre.
  • Nit i dia, loc. Sempre, constantment, tant de nit com de dia.
  • Passar la nit en blanc, loc. Passar-la sense dormir.
  • Tota la nit, o tota la santa nit, durant tota la nit.
  • Nit de l’albada, acte festiu de la localitat valenciana d’Elig que té lloc el 13 d’agost en honor a la seua patrona la Mare de Deu de l’Assunció; es llancen coets des de les terraces dels edificis, antigament cada família llançava un coet per cada fill que havia tingut en senyal d’agraïment, a les dotze de la nit es dispara, des de la basílica de Santa Maria, una immensa palmera de coets que allumena la ciutat com si fora de dia, d’ací el seu nom.
Concatedral de Sant Nicolau
Alacant de nit
Catedral de Valéncia i Micalet de nit










Catedral de Santa María i
 El Fadrí-Castelló
de nit


Mijanit
Mija derivada del llatí “mĕdĭa”
Nit derivada del llatí “nŏcte”

  • El mig de la nit, a les dotze de la nit.
Lluna a mijanit

sábado, 7 de noviembre de 2015

18-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Tot s´ho mereix Valencia. Per a Valencia tot.'

* Constantí Llombart, pseudònim de Carmel Navarro i Llombart (Valéncia, 1848-1893). Escritor i polític. Fon l´impulsor de la Renaixença, ad ell se li deu la creació de l´associació Lo Rat Penat. Treballà en la restauració de la Llengua Valenciana, el seu conreu i l´enaltiment cultural i lliterari. Publicà diversos llibres.

Constantí Llombart

jueves, 5 de noviembre de 2015

17-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'En llemosi estava escrita tambe una Biblia d´un tal Llagostera, de la qual, en 1477, vullgueren en Valencia traure una Biblia impresa, “e perque havia gran treball en mudar los vocables llimosins a la llengua valenciana, cessà de fer dita coreccio”.'

Font: 'La desqualificacio', per Joan Costa ('Levante', 16.2.1995).

* Joan Costa i Català (Palma de Gandia, 1935-Valéncia, 2005). Jesuïta. Llicenciat en Filosofia i Teologia. Llingüíste, escritor, articuliste i conferenciant. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Ha investigat els texts bíblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana del Sigle d´Or i publicat diverses obres.

Joan Costa

martes, 3 de noviembre de 2015

16-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Nicolau Primitiu, diu: 

'... es a dir que Jaume Roig (poeta valencià, autor de 'L´espill') diu que va escriure les seues rimes al pla; ço es, en la llengua corrent, com parlaven les aljamies; i com les aljamies eren dels moros: Paterna, Benaguacil, Torrent, Vall d´Alcalà, etc..., resulta també que els moros parlaven en llengua vulgar valenciana, desmentint als filólegs que suponen els moros parlant en arab.'

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Francisco Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

* Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca, 1877-Valencia, 1971). Historiador i escritor. Fon President de Lo Rat Penat i Deca del Centre de Cultura Valenciana (ara, RACV). Escrigué diversos llibres.

Nicolau Primitiu

sábado, 31 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula FORCA?

Forca deriva del llatí, de la paraula “fŭrca”.

Els diferents significats de “ fŭrca” en llatí:
La forca per a agarberar les messes, alçar la palla, regirar la parva, forca. Instrument que posaven en el coll als serfs per a castigar els seus delictes. Instrument que posaven al reu al coll o estacat en terra servia per a aforcar-li. El ganchet o forqueta per a afiançar o assegurar alguna cosa o sostindre-la com les que es posen als arbres, emparrats.
(Diccionari Universal Llatí-Espanyol de Manuel de Valbuena)

Definicions de forca i les seues derivacions en Llengua Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana)

Forca:
- Ferramenta feta de fusta en diverses punches o forcons que poden ser de ferro, pareguda a una fitora o un trident, que servix per a treballar en la palla, l’herba, etc.
- Forca clara, aquella que només té dos o tres forcons.
- Forca espessa, aquella que té més de tres forcons.
- Pal o bastó acabat en dos puntes que s’utilisa per a subjectar alguna cosa com les rames dels arbres, el fil a on s’estén la roba per a que esta no toque terra...
- Instrument en dos puntes que s’utilisa per a penjar i despenjar objectes o coses dels llocs alts a on normalment és difícil aplegar.
- Pena capital i instrument per a acabar en la vida dels condenats a mort, que consistix en una estructura que subjecta una corda, en un nuc corrediç que se li posava al condenat al coll, el qual, penjat d’ella, acabava morint per ofegament.
- Forca d’alls, forca en forma d’ansa a on es nuguen alls.
- Eixir en les forques al coll, loc. Eixir malament d’una empresa o negoci.

Forca espessa en forcons de ferro per al fem
(Agromuseu de Vera. Valéncia)
Autor: Voro López

Forca

























Paraules derivades de Forca:

Forc (format damunt de forca per masculinisació); Paraula usada antigament que volia dir:
- Eixem, mida equivalent a la distància entre dos dits, el polze i l’índex d’una mà separats al màxim.
- Rastre d’alls o de cebes compost de dos cames unides per un extrem.

Rastre d'alls
Cites de forc:
    "¡Un forc d'alls, quí els arremata!" (BNM, Ms. Palanca, F.: En lo mercat, 1870) 
    "sa corona de forcs d'alls tindría pronte" (Balader y Escalante: L' agüelo Cuc, 1877) 
    "forch d'alls: horca de ajos, ristra de los tallos de ajos que..." (Escrig: Dicc. 1887) 

Forcacet:
- Espècie de collar de fusta que es posa a les cavalleries per a llaurar o tirar del carro, format per dos peces unides per una atra superior en forma de U invertida, en unes anelles per a on passen els francalets.
- Peça de fusta en forma de V per a ficar en el seu àngul una rella.

Forcacet

Forcó:
- Forca de dos puntes.
- Cada una de les puntes que té una forca.
- Soport que hi ha en un torn o taulell del forn de pa que servix per a deixar els mànecs de les pales.

Forcó

Forcaçó:
- Forcó, punta de forca.

Forcada:
- Colp de forca.

Forcadet:
- La part de fusta forcada de la collera o colleró de les cavalleries.

Forcadet


Forcadura:
- Punt a on un cos es bifurca en dos, com ara la part d’un arbre a on les branques principals i el tronc s’unixen.
- Forcall.

Forcall:
- Lloc a on un camí o riu es dividix en dos, bifurcació, forcadura.
- Punt a on es creuen dos camins.
- Jouet o forcat de fusta que es posa en el coll de les cavalleries per a llaurar.

Cites de forcall:
   1ª doc. "transversat per forcallum" (DECLLC, en text valencià de 1250)

Forcat:
- Forca de fusta que es posa en el bascoll de les cavalleries per a llaurar.
- Aladre.

Cites de forcat:
    "forcat" (Pou: Thesaurus, 1575) 
    "aladre de forcat" (Escrig: Dicc. 1851) 

Forma que hui en dia ya no s'utilisa per ser una forma arcaica:
Enforcar:
- Trenar i reunir formant forc.
- Penjar en una forca.

La forma correcta és:
Aforcar (ad+forca):
- Matar a una persona o animal posant-li una corda al coll, en un nuc corrediç, i penjant-lo per a que pel pes del cos el nuc es tanque i l’estrangule, penjar: En la plaça del Mercat de Valéncia aforcaven als lladres.
- Penjar-se per a suïcidar-se.