Soc un simple caminant
que va perdut pel bosc
a on la mitat dels arbres son oblit
i l'atra mitat, recort.
Tinc en les mans l'instant d'una rosa
que fon capoll ahir
i espera el seu dema per a ser fem.
El sol, se transparenta de miseries
i crema els pardalets que anhelen llum.
Pronte comprenc lo patetic d'un viure
discret o canviant com un camalleo.
Comprenc que l'estrela no caiga
en el fanc apegalos que fruix el renoc.
Les tentacions, se van amontonant
com les garbes de palla en el meu ser.
Els amics me conviden
a la mort de les lletres que he sabut
no valen per a res entre la roba.
Es inutil parlar
quan no hi ha qui t'escolte en el carrer.
No es gens facil entendre lo que dic
quan hi ha un immens tumult
de veus desganyitant-se dins del mon.
I seguixc caminant
entre els arbres del bosc que no conec
i no se fan recort ni son oblit.
De repent, el futur
que estava recolzat davall d'un om,
me diu: seguix avant
per mes que desconegues el cami.
