jueves, 21 de enero de 2016

32-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Fra Antoni Canals, fon frare dominic, discípul de Sant Vicent Ferrer, catedràtic de Teologia de la Catedral de Valéncia, autor de la traducció del Valeri Màxim (Valerio Máximo) a la Llengua Valenciana. Diu en el seu pròlec:

"... perque yo a manament de vostra senyoria, el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, axi breu com he pogut, jatssessia que altres lagen tret en lengua cathalana...".

* Antoni Canals (1352-1419). Frare dominic, naixcut en el Regne de Valéncia. Orador i escritor.

Foto: 'La llengua valenciana i els nostres clàssics'. Mª Teresa Puerto.

Antoni Canals

lunes, 18 de enero de 2016

7-Notes històriques

"En 1814, el catalán B.C. Aribau que escribe en latín, castellano y catalán, es autor de la "Pàtria, Trobes", en lengua catalana. Se puede decir que, hasta que aparece esta publicación, los autores catalanes anteriores han escrito en provenzal.' (Fco. Lliso Genovés).

* Foto: Bonaventura Carles Aribau i Farriols (Barcelona, 1798-1862).

B.C. Aribau

jueves, 14 de enero de 2016

31-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Mapa dels dialectes del valencià. Arées dialectals de la Llengua Valenciana: Septentrional, Central (Apichat) i Meridional.

* Manuel Gimeno Juan. Filòlec i professor de Llengua Valenciana.

Dialectes del Valencià

lunes, 11 de enero de 2016

6-Notes històriques

"En Francia, en la Edad Media, existen las lenguas del sur, lenguas d´oc, y algunas de ellas se introducen en tierras españolas. Posteriormente estas lenguas, en Francia, fueron arrinconadas por la norteña lengua francesa, declarada 'lengua nacional'. Con la Revolución Francesa fueron rehabilitadas pero este gesto quedó, finalmente, como algo testimonial.

En Aragón las diferentes modalidades, según comarcas, de la lengua aragonesa van desapareciendo por la presión de la lengua castellana. Aunque si observamos los estatutos de Torre del Compte, siglo XVI, encontramos en redacción: libre, establiments, estatuts, loch, comte, fets, ordenats, jurats, prhomes, consell, dit, ab, cridas, capellans, homes, ligallo,..." 

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Fco. Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

* Foto: "Influència i entrada de les llengües d´oc a principis de la reconquesta (sic). Relació directa entre els Estats d´una i atra banda dels Pirineus", per Salvador Faus i Sabater.

Llengües d'Oc

viernes, 8 de enero de 2016

¿Saps d'a ón deriven les paraules colombro, alficòs i pepinell?

Este vegetal és originari de l'Índia, ya el cultivaven fa 3000 anys. Foren els espanyols quan conquistaren Amèrica, els que el portaren ad este continent.

Colombro

Colombro
Esta paraula valenciana prové directament del llatí, de “cŭcŭmis”, pero la seua arrel és molt antiga i prové del grec “Σιχυόν”, estava estesa per tot el mediterràneu i moltes llengües l'incorporaren ad elles, com és el cas del llatí.

Definició de colombro de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

1.Fruit de la colombrera (“Cucumis sativus”)
2.Meló vert o carent de dolçor, per ser de la primera collita.
3.Més vert que un colombro, loc. Molt vert.

Pertany a la família “cucurbitàcees”.

Alficòs

Alficòs

Paraula que deriva de l'àrap “al-fakkus”.


1.Fruit de l’alficossera (Cucumis flexuosus).
2.Persona molt simple o sense trellat.
3.Ser un tros d’alficòs, loc. Ser molt simple, tindre poc de trellat.

Pertany a la família “cucurbitàcees”, també se li coneix com a Colombro Serpentí.

Ya podem trobar esta paraula des de 1721.

Cites de “Alficòs”:
"alficòs, la paraula es a soles valenciana" (DECLLC.)
"en la Mancha es cohombro, que en Valencia llaman alficoz" (Dicc. Aut. 1721)
"alficòs" (Cavanilles: Obs. 1797)
"el bosí d'alficòs" (La nit que venen els musics. Alcoy, 1855, p. 4)
"insigne tros de alficòs" (El Cullerot. Alacant, maig 1898)
"insult: "la tros d'alficòs" (Quevedo, C.: Per menchar carn de burro, 1932, p. 12)
"en el Reyno de Valencia, alficoço" "alforrador dinés), valencianisme" (DECLLC)
Pepinell

És una varietat del meló.
Deriva del llatí de la paraula “pepo” que significa meló.

Cites de pepinell:
"pepinell, varietat de pepí en Xixona y Altea" (Corominas: DECLLC)

miércoles, 6 de enero de 2016

N'Anfós Ramon i Garcia

Ofici de Paraules. Simfonia en gris obert (I)


Soc un simple caminant
que va perdut pel bosc
a on la mitat dels arbres son oblit
i l'atra mitat, recort.
Tinc en les mans l'instant d'una rosa
que fon capoll ahir
i espera el seu dema per a ser fem.
El sol, se transparenta de miseries
i crema els pardalets que anhelen llum.
Pronte comprenc lo patetic d'un viure
discret o canviant com un camalleo.
Comprenc que l'estrela no caiga
en el fanc apegalos que fruix el renoc.
Les tentacions, se van amontonant
com les garbes de palla en el meu ser.
Els amics me conviden
a la mort de les lletres que he sabut
no valen per a res entre la roba.
Es inutil parlar
quan no hi ha qui t'escolte en el carrer.
No es gens facil entendre lo que dic
quan hi ha un immens tumult
de veus desganyitant-se dins del mon.
I seguixc caminant
entre els arbres del bosc que no conec
i no se fan recort ni son oblit.
De repent, el futur
que estava recolzat davall d'un om,
me diu: seguix avant
per mes que desconegues el cami.
I en arribar al fi, besa la terra.


Editat per Lo Rat Penat en 1995

N'Anfós Ramon i Garcia

lunes, 4 de enero de 2016

5-Notes històriques

"En Nápoles, y en Italia, la palabra 'catalán' se aplicaba a toda persona no sólo catalana sino también aragonesa, valenciana... algo similar a lo de los gallegos en la Argentina, que a todo español se le conoce como 'gallego'. Lo de 'catalán' en Italia era debido a que con anterioridad las huestes catalanas ya eran allí conocidas y a todos los que llegaron después se les llamó también catalanes, aún sin serlo. Por eso cuando entró en Nápoles Alfonso el Magnánimo, el cronista de la época relata: "... encabezaban el cortejo aquellos españoles a los que llamamos catalanes"."

Font: Fco. Lliso Genovés. 'Antes y después de la conquista de Valencia' (Valencia, 1991).

Foto: Alfons el Magnànim, V d´Aragó i III de Valéncia (Medina del Campo, 1396-Nàpols, 1458).

Alfons el Magnànim

sábado, 2 de enero de 2016

30-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"La lengua valenciana y la catalana están en paridad y al mismo nivel, existiendo, una mayor antigüedad de la lengua valenciana, ya que sus raíces se hallan más próximas al latín."

* Dámaso Alonso y Fernández de las Redondas (Madrid, 1898-1990). Licenciado en Derecho y en Filosofia y Letras. Catedrático de Lengua y literatura españolas y Catedrático de Filología románica. Miembro de la Real Academia de la Historia y de la Real Academia Española de la Lengua (RAE).

Dámaso Alonso

miércoles, 30 de diciembre de 2015

4-Notes històriques


"A la medida que conquistaba territorio valenciano, Jaime I comienza a repartirlo para ser repoblado por cristianos. La repoblación del Reino de Valencia es hoy perfectamente conocida gracias a la difusión del Llibre del Repartiment. Las donaciones recogidas se inician en 1237 y finalizan en 1252. Durante los años 1238, 1239, 1248 y 1249 es cuando se produce una mayor cantidad de donadíos. Existen dos tipos de repoblación: la señorial y la real. La primera abunda en el norte de Castellón, siendo menos importante en el resto del reino, aunque se halla presente tanto en la costa como en el interior; el segundo tipo de repoblación es el real: el monarca se reserva para su repoblación los núcleos más importantes: Peñíscola, Burriana, Castellón, Sagunto, Valencia, Alcira, Xátiva, Denia, Alcoy, Cocentaina, etc... Allí instala colonos; ninguna de estas repoblaciones se realiza con gentes provenientes sólo de Aragón, sólo de Cataluña o de otro lugar; aragoneses, catalanes, navarros, castellanos, extranjeros, son quienes se asientan en el Reino de Valencia, con predominio de los aragoneses sobre el resto." 

Font: 'Antes y despúes de la conquista de Valencia', per Fco. Lliso i Genovés (Valéncia, 1991). 

Foto: Llibre del Repartiment.

Llibre del repartiment

lunes, 28 de diciembre de 2015

3-Notes històriques

“L´idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels mes cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valencia, los de Castello nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres." 

Font: Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, 21 d´octubre 1916).

* Gaetà Huguet i Breva (Castelló, 1848-1926). Llicenciat en Filosofia i Lletres. Fon professor en Amèrica llatina i en els EE.UU., coneixedor de diversos idiomes. Empresari, articuliste i mecenes. Està considerat un dels pares del valencianisme.

Gaetà Huguet i Breva

sábado, 26 de diciembre de 2015

29-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Abans de passar-se al pancatalanisme, el professor Sanchis Guarner, nos deixà una de les frases més importants en defensa de la Llengua Valenciana:

"La llengua dels valencians és el valencià. Som valencians, i el nostre idioma és el valencià. Qui renúncia a sa llengua renúncia a sa pàtria i el qui renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare.'

* Manuel Sanchis Guarner (Valéncia, 1911-1981), en 'La llengua dels valencians', (Valéncia, 1933).

Manuel Sanchis Guarner

miércoles, 23 de diciembre de 2015

2-Notes històriques

"De cap manera acceptarem que la Llengua Valenciana en sa fonètica, morfologia, sintàxis i gramàtica, nos vinga predeterminada per l´Institut d´Estudis Catalans."

Declaracions de Manuel Broseta en el Senat, juny de l´any 1982.

* Manuel Broseta i Pont (Banyeres de Mariola, 1932-Valéncia, 1992). Catedràtic de Dret Mercantil i polític.

Manuel Broseta i Pont

lunes, 21 de diciembre de 2015

28-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"El Valencià te la seua mida i el seu sabor. La concisio del Valencià es veu quan es compara, text ab text, en atre idioma."

* Azorín (pseudònim de José Martínez Ruiz) (Monòver, 1873-Madrit, 1967). Escritor, periodiste i polític. A nivell lliterari fon noveliste, ensagiste i crític lliterari. Publicà molts llibres.

Azorín

viernes, 18 de diciembre de 2015

27-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani viri eruditissimi civis Valentiani regie auctoritate notarii publici: latina et valentiana lingua: exactissima diligentia emendatus...".

Font: Colofó del llibre "Liber Elegantiarum".

El Liber Elegantiarum, es el primer diccionari valencià i el més antic lèxic d´una llengua romanç. L´autor, Joan Esteve (Valéncia, sigle XV), que era escritor i notari de la ciutat de Valéncia, l´escrigué l´any 1472, publicant-se en Venecia en 1489.

* Foto: "La llengua valenciana i els nostres clàssics", per Mª Teresa Puerto.

Liber Elegantiarum

miércoles, 16 de diciembre de 2015

1- Notes històriques

Regnes espanyols en 1210
En 1137, el rei Ramiro d'Aragó compromet a sa filla Petronila com a futura esposa de Ramón Berenguer IV, Comte de Barcelona. En 1149 Ramón Berenguer conquista Fraga, Mequinenza, Lleida... El regne d'Aragó, unit ya al Comtat de Barcelona, sigué alvançant i en el Tractat de Tudilén, en 1151, quedà pactat que Valéncia, algun dia, correspondria a Aragó per conquista. Es crea el Marquesat de Lleida, autònom i independent sobre Barcelona i Aragó. Els representants lleidatans acodien indistintament a les dos Corts, pero en tots els aspectes estaven més integrats en Aragó. [...] Lleida era un consell aragonés.
Francisco Lliso i Genovés

Aixina que este fet cert de que en 1238, quan Valéncia sigué conquistada, i fins i tot cent anys més tart, Lleida i Tortosa eren tan d'Aragó com Saragossa i no de Catalunya, no deu ser mai oblidat pels que escriuen o parlen de l'història, perque en fer-se el còmput de repobladors, el número abundant de lleidatans i tortosins que vingué a poblar el nostre Regne de Valéncia cal computar-ho com a aragonesos sempre, i mai com a catalans.
Vicent Giner Boira


-----------------------

En 1137, el rey Ramiro de Aragón compromete a su hija Petronila como futura esposa de Ramón Berenguer IV, Conde de Barcelona. En 1149 Ramón Berenguer conquista Fraga, Mequinenza, Lérida... El reino de Aragón, unido ya al Condado de Barcelona, fue avanzando y en el tratado de Tudilén, en 1151, quedó pactado que Valencia, algún día, correspondería a Aragón por conquista. Se crea el Marquesado de Lérida, autónomo e independiente con respecto a Barcelona y Aragón. Los representantes leridanos acudían indistintamente a las dos Cortes, pero en todos los aspectos estaban más integrados en Aragón. [...] Lérida era un concejo aragonés.
Francisco Lliso Genovés

Así pues este hecho cierto de que en 1238, cuando Valencia fue conquistada, e incluso cien años más tarde, Lérida y Tortosa eran tan de Aragón como Zaragoza y no de Cataluña, no debe ser nunca olvidado por los que escriben o hablan de la historia, porque al hacerse el cómputo de repobladores, el número abundante de leridanos y tortosinos que vino a poblar nuestro Reino de Valencia hay que computarlo como aragoneses siempre, y nunca como catalanes.
Vicent Giner Boira

Vicent Giner Boira

lunes, 14 de diciembre de 2015

26-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Aún en plena decadencia, no sólo del valenciano sino del catalán, aragonés y otras variantes romances de la antigua Corona de Aragón, es todavía en Valencia, en el siglo XVIII y parte del XIX, en donde resurge un especial interés por la antigua lengua literaria casi olvidada, hasta el punto de que en Cataluña se proponga como modelo de ello a Valencia."

* Joan Costa i Català (Palma de Gandia, 1935-Valéncia, 2005). Jesuïta. Llicenciat en Filosofia i Teologia. Llingüíste, escritor, articuliste i conferenciant. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Ha investigat els texts bíblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana del Sigle d´Or i publicat diverses obres.

Joan Costa

viernes, 11 de diciembre de 2015

25-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente."

* Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937). Historiador, geògraf, escritor i polític. Llicenciat en Dret i professor d´Història. Acadèmic de l´Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Foto: Bust de Francesc Carreras i Candi. Parc de la Ciutadella (Barcelona).

Bust de Francesc Carreras i Candi

miércoles, 9 de diciembre de 2015

¿Saps d'a ón deriven les paraules Eixir i Sorgir i les seues diferències?

Vorem en esta publicació les diferències que n'hi ha entre dos paraules paregudes en el seu significat pero que realment són molt diferents entre elles mateixa.

La Llengua Valenciana distinguix l'ús de les dos.

EIXIR

Eixir prové del llatí "exīre".

"Exire" és una forma flexionada de la paraula “Exeo”.

Significats en llatí:

  • "Exeo": Eixir, anar cap a fòra, marchar, partir. Eixir a la llum. Morir. Perir. Publicar
  • "Exire": Eixir de dins, anar cap a fòra, marchar, partir.
    • "De finibus exire": Eixir de les fronteres
Eixemples en valencià del verp Eixir:
  • Eixiré de casa a migdia.
  • Quan te criden eixiràs a parlar.
  • Tan pesat s'ha ficat que se n'ha eixit en la seua.
Curiositat: en el castellà antic se deya “exir”, hui en dia està en desús i es diu “salir” que proveé del llatí del verp “salire” que significa “botar cap a fòra”

Definició del verp eixir de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
  • v. intr. Dirigir-se o anar de l’interior a l’exterior, de dins cap a fòra.
  • ant. Eixir en terra, desembarcar.
  • ant. Eixir a cambra, fer de ventre.
  • Eixir-se’n un líquit, sobreeixir un líquit del recipient que el conté.
  • Eixir a batalla, ant. Presentar batalla a l’enemic.
  • Eixir ad algú o eixir a l’encontre, eixir al camí, eixir al pas oeixir al davant, anar cap ad algú per a trobar-se de cara en ell en un punt.
  • intr. refl. Escapar d’una situació concreta.
  • Eixir de sí o de sí mateix, perdre l’enteniment, el trellat, el control.
  • intr. Excedir, sobrepassar una cosa del nivell d’una atra baix o darrere de la qual està: Les mànegues de la camisa ixen massa de la jaqueta.
  • intr. Fer-se visible, aparéixer lo que estava amagat o tapat per una atra cosa.
  • Eixir el Sol, la Lluna, aparéixer estos astres en el cel.
  • Escomençar a brotar una planta.
  • Aparéixer en alguna part del cos uns grans, erupcions, taques...
  • Eixir a la llum o a la llum pública, fer-se palés o públic.
  • intr. Donar pas una porta, un eixidor, un camí, un carrer, etc., a un lloc concret.
  • intr. Fer o finalisar un treball o qualsevol atra cosa: Ha pintat un païsage i li ha eixit molt be.
  • Eixir de contes, loc. Acabar el temps senyalat de gestació i estar preparada per a parir.
  • Eixir a cap, aplegar al final d’una cosa com se volia o se deuria arribar.
  • Lliurar-se d’un perill o dany com ara malaltia, deute, esclavitut: Ya he eixit de la grip. Hem eixit del perill en que estàvem.
  • Deixar d’ocupar un càrrec, d’eixercir un ofici...: Ha eixit de la regidoria.
  • Ser conseqüència una cosa d’una atra: D’esta reunió eixirà la solució per a l’empresa.
  • Passar a ser, resultar de determinada manera: Si el matrimoni no li ix be se separarà.
  • Eixir car, barat, costós, etc., que costa molts, pocs diners.
  • Eixir-se’n en la seua, conseguir u lo que volia.
  • Traure el resultat d’un conte o càlcul: Els contes m’han eixit malament.
  • Ser elegit: Mon pare ixqué diputat.
  • En alguns jocs, escomençar un jugador a jugar iniciant la partida: He guanyat la mà i ixc yo.
  • Dir o fer alguna cosa quan no s’esperava: Ya estava clar i nos ix este embolicant-ho.
  • Eixir per peteneres, loc. Dir o fer una cosa inesperada i contrària a lo que s’esperava.
  • Per una orella m’entra i per l’atra m’ix o m’ix, m’ix: per l’una m’entra i per l’atra m’ix, loc. Que no fa cas a lo que li diuen.
  • Ixca lo que ixca, loc. La decisió està presa, vaja be o mal.
  • Eixir ad algú, loc. Semblar-se a una persona: El chiquet li ha eixit més a son pare que a sa mare.
Cites d'eixir:
  •     "pot eixir en lo Regne" (Ginart, Nofre: Reportori de Furs, 1608, p. 32)
  •     "tres eixides ha de fer" (Ros: Tratat, 1736, p. 54)
  •     "aixir ab ses companyies" (Ord. custodia de la costa del Regne de Valencia, 1673)
  •     "eixir en les películes" (Perlá, E.: Valencia Film, 1919, p. 8)
Cites d'eixida:
  •     "a la eixida" (Tallada, M.: Les Camareres, 1931, p. 7)

Senyal d'eixida
Exida d'una carrera


SORGIR

Sorgir ve del llatí de la paraula "surgĕre" que està composta per un prefixe sub- (devall) i regere (alçar-se, apareixer).

Significat de "surgĕre": emergir, eixir de davall i fer-se recte, germinar, despuntar. Créixer un vegetal.

Eixemples en valencià del verp Sorgir:
  • L'aigua d'eixa font sorgix del manan d'allà dalt.
  • Ya comença a sorgir el brot del cigrò que plantares.
  • Ha sorgit de colp i m'he assustat.
Definició del verp Sorgir de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
  • v. intr. Brollar.
  • Aparéixer, manifestar-se: M’ha sorgit un problema en el treball.
  • Nàut. Ancorar.

Brot

Naiximent del riu Túria

lunes, 7 de diciembre de 2015

24-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Des del sigle XV fins a principis del XX, a pesar de la castellanisacio, n´hi ha una continuada i numerosa llista d´autors que cultiven la llengua valenciana i li donen mes vitalitat que aragonesos i catalans a la seua. Recordem la gran llavor de Carles Ros en les seues publicacions de vocabularis, cartilles, gramatiques... quan no se coneixien encara publicacions d´este tipo en catala; recordem el primer periodic en llengua valenciana dotze anys abans que es publicara el primer periodic en catala."

Font: "Antes y después de la conquista de Valencia", per Fco. Lliso i Genovés (Valéncia, 1991). 

* Carles Ros i Hebrera (Valéncia, 1703-1773). Notari i defensor de l´Idioma Valencià. Es considerat un dels precursors del renaiximent lliterari valencià

Epitome de Carlos Ros i Hebrera

miércoles, 2 de diciembre de 2015

23-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'... privar a Cataluña de la aportación de las letras valencianas sería como arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo, porque en ningún momento, antes de la Reinaxença, ha llegado a adquirir el esplendor en que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Fenollar y a otros cien más.'

Font: Pròlec del 'Cançoner satirich valencià dels segles XV-XVI' per Ramón Miquel i Planas.

* Ramón Miquel y Planas (Barcelona, 1874-1950). Bibliòfil, editor, traductor, empresari, ensagiste, escritor, poeta, bibliògraf, historiador de la llengua i literatura catalanes.

Ramon Miquel Planas