viernes, 27 de noviembre de 2015

22-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

En 1232/1233 naix en Mallorca, Ramón Llull. La seua gran obra "Blanquerna" fon traduïda en 1552 al valencià pel català Joan Bonlabij, que en el seu pròlec diu: 

"... el qual s´ha traduit i donat a la prensa en llengua valenciana segons que coneixent-me apassionat de la ciencia luliana em rogà prenguera yo este encarrec, encara que no siga docte ni molt llimat en dit idioma per serme peregri i estranger..."

* Ramón Llull (Mallorca, 1232/1233-1315/1316). Filòsof, teòlec, professor, poeta i escritor. El missioner mallorqui es considerat una de les figures més avançades en el camp espiritual, teològic i lliterari de l´Edat Mija. Coneixia l´àrap i el llatí. Escrigué més de 200 obres.

Ramón Llull


martes, 24 de noviembre de 2015

21-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos."

Font: 'Gramática Histórica' (Madrid, 1977), per Ramón Menéndez Pidal. 

* Ramón Menéndez Pidal (La Corunya, 1869-Madrit, 1968). Filòlec i historiador. Membre de la RAE, publicà diversos llibres.

Ramón Menéndez Pidal

jueves, 19 de noviembre de 2015

20-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae...'.

Font: Acta notarial del 6 de juny de 1412, sobre el Compromís de Casp. Citada per Salvador Faus i Sabater en: “Recopilacio historica sobre la denominacio llengua valenciana” (Valencia, 1994).

Foto: Heraldo.

Acta notarial Compromís de Casp

martes, 17 de noviembre de 2015

19-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Si es de ley fatal que esta lengua desaparezca de las márgenes del Turia, todavía los versos de nuestro autor, enlazándose a través de cuatro siglos con los del profundo y sublime cantor de Na Teresa, conservarían en la memoria de las gentes los sones de una lengua que llegó a ser clásica antes del Renacimiento, y que ni el abandono de sus hijos ni la parodia vil han logrado despojar de su primitiva nobleza.'

Font: Pròlec de Menéndez Pelayo en un llibre de Teodor Llorente.

* Marcelino Menéndez Pelayo (Santander, 1856-1912). Polígraf, polític, escritor i erudit. Catedràtic de Matemàtiques. Membre de la RAE (1880), de la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (1889), de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1892). Director de la Biblioteca Nacional (1898-1912) i de la Real Acadèmia de l´Història (1909). Escrigué diversos llibres.

Marcelino Menéndez Pelayo

miércoles, 11 de noviembre de 2015

A la memòria de Xavier Casp i Verger

Xavier Casp i Verger
En el dia de hui volem rendir-li homenage a la memòria de Xavier Casp per l'aniversari de la seua mort.

Xavier Casp naixquè en Carlet el 7 d'octubre de l'any 1915 i nos deixà un 11 de novembre de 2004, fa ya 11 anys. Hui havera complit 100 anys.

Fon decà de la Real Acadèmia deCultura Valenciana, President d'Honor de Lo Rat Penat i membre del Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Impulsor de les Normes d´El Puig.

Xavier Casp sigué un gran escritor de reconegut prestigi en la lliteratura pàtria. Poeta i narrador, rebé entre atres els premis de:
  • Poesia de Castelló i de la Diputació de Valéncia
  • Jocs Florals de Benimaclet (1933)
  • Jocs Florals de Paterna (1987)
  • Jocs Florals de Valéncia (1983 i 1989)
  • Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana (1994, otorgat en la primera edició).
  • Premi Ausiàs March de poesia de Gandia en l'any 1995.
Escrigué dos óperes:
  • Vinatea (estrenada en 1974)
  • Maror.
Sons poemes foren traduïts a l'anglés, portugués, flamenc, italià, castellà i ucranià.

Publicà els seus primers poemes en la revista "El Vers Valencià" (publicacions poètiques que es feyen cada 15 dies en la ciutat de Valéncia. Esta revista va vore la llum en la seua primera publicació el 15 de juny de l'any 1934 i deixà de publicar l'u de juny de 1936)

En l'any 1943 fundà la revista lliterària "Esclat", de la qual era el director. Eixia trimestralment.

Fundà junt a Miquel Adlert l´editorial "Torre" en 1944.

Entre els anys xixanta i setanta, fon readmés en Lo Rat Penat, ya que l'havien expulsat per ser republicà.

Entre giner de 1989 fins a juny de 2002 sigué diputat en les Corts Valencianes per Unió Valenciana.

En juny del 2001 accepta entrar, despuix de moltes reticències, en la AVL, lo que li supongué l'enemistat dels sectors del valencianisme llingüístic, sector que ell mateixa promogué pels anys huitanta. Un any més tart presenta la seua dimissió a la AVL per haver-se sentit més que enganyat, engaritat. A partir d'ací comença a traduir al valencià les obres que escrigué en este any de permanència en esta acadèmia, el valencià que havia defés des de sempre inclus estant en la AVL i d'açò queda constància en la mateixa carta de dimissió que presentà.

Carta de dimissió a la AVL per Xavier Casp i Verger, escrita en sa Materna Llengua Valenciana.

Valencia, 10-09-2002

Honorable Sra. Presidenta de la Academia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 - Valencia.

Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l´he d´expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.

Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut fisica se m´han vingut i se me venen declarant motius de malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.

Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l´existencia de l´Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l´Academia.

He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?

Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d´emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l´idioma valencià, no s´havia ni insinuat.

Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la Llei d´us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana...»

Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la nostra Generalitat.

Espere, perque aixi t´ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat.

I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l´actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo...

Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de

Xavier Casp

P. D.- Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.

Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...

En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d´usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra...

I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va naixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»

Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.
Vos deixem un poema d'entre tants que escrigué, fruïu d'ell.

HUI, ROSER, TAMBE ES SEMPRE

Es clar l'ofici de l'ombra
per al ritme de la llum...
¡Cóm m'inspira el meu silenci
la serena veu de tu!

No se si es flor d'esperança
la que s'esclata en claror
del nostre hui sense temps,
ni se si es niu l'horiso
quan el vol es la caricia
de despurllar-nos l'amor...

¿Saps, vida que no deixe ser llaugeres
ni la fidelitat ni l'esperança
perque des del callar a l'alabança
saben els anys sentir les primaveres?

Es que vaig valorant qué te valor
i rebujant, si puc, tot el rebuig
perque... ¿quí sap qué queda i qué se'n fuig
del dramatic desig de ser millor?.

Tu i yo, Roser, hem vingut
concertant-nos de la ma
i de la ma triem l'himne
de lo que ve a lo que va.

En cada descans a l'ombra
naix l'eixir-nos a la llum
de ser tan nostre el nosatres
que abraça el tu i yo al yo i tu
en la veritat de ser...

¿No sents que no cal res mes?


Valéncia, 07-10-95
Font: Els 7 d'octubre, i... (Autor: Xavier Casp. Ed: Fil d'aram)

domingo, 8 de noviembre de 2015

¿Saps d’a ón deriven les paraules dels moments del dia?

Trenc d'alba-Matinada
Trencar
Esta paraula té una base cèltica (trenco), és sinònima de tallar

Alba
Esta paraula prové del llatí “alba”, que vol dir blanca.

  • Trenc d’alba, escomençar a aparéixer la llum del dia, a eixir el sol.
  • Toc d’alba, el toc de la campana en el trenc d’alba o eixida del sol.

Matinada
Paraula que deriva de matí.

  • Quan escomença el dia.
  • De matinada, loc. A les primeres hores del dia, a l’alba.
  • Acte de matinar, matinejada.

Trenc d'alba en Alacant
Trenc d'alba en el Garbí










Trenc d'alba en Penyagolosa


Matí
Deriva de la paraula en llatí “matutīnu”, i el seu significat és el matí

  • Temps entre el trenc d’alba o eixida del Sol i el migdia.
  • Adv. Matí, de matí, a les primeres hores del matí o del dia, enjorn, pronte.
  • De bon matí o molt matí, molt de matí, molt pronte, *enjorn.
*Enjorn és una paraula que es forma de l'unió de “en” i “jorn”. Antigament se deya jorn a dia i prové de la paraula llatina “diŭrnu”, localment dien “de jorn” que significava “de bon matí”.


Ayuntament Requena pel matí
Morella de matí












Pont d'Alcoy de matí


Migdia
Prové del llatí “meridie” que significa el mig dia, la part de l'hora que dividix per la mitat el dia.

  • Hora del dia en que el Sol passa pel meridià.
  • Toc de campana fet en esta hora.
  • Sur, punt de l’horisó opost al nort.
  • Fer el ple de migdia, loc. dialect. Fer la sesta o becada.

Cala de les Deveses-Vinaròs-migdia
Ajuntament Dénia migdia



Vistabella del Maestrat migdia


Vesprada
Deriva del llatí, de la paraula “vespĕra” que significa: La vesprada del dia. A la vesprada. Por la vesprada

  • Espai de temps entre el migdia i la posta de sol.
  • Bon dia de vesprada, loc. Fòrmula de cortesia per a saludar durant la vesprada.
  • Bona vesprada, loc. cast. V. bon dia de vesprada.
Casc antic de Calp
de vesprada
Museu Paleontológic d'Alpont
de vesprada











Església de Chodos
per la vesprada

Vespre-Boqueta nit

Vespre
Deriva de la paraula llatina “vĕspĕru”

  • Espai de temps que comprén les primeres hores quan s’ha post el sol; boqueta nit.
  • De vespre, localment i antigament. Durant les primeres hores que seguixen a la posta de sol, a boqueta nit.


Boqueta nit
Boqueta és el diminutiu de la paraula boca.

  • A boqueta nit, quan escomença a fer-se de nit i escomença a fer-se fosc.
  • En desus A boca nit, i hui més usual a boqueta nit, loc. adv. Quan es pon el sol i escomença a fer-se de nit. Popularment es diu a poqueta nit.
  • A la boca chona, loc. coloq. A boqueta nit. 
Ares dels Maestrat a boqueta nit
Castell de Biar a boqueta nit



Montaverner a boqueta nit

Nit
Paraula que deriva del llatí “nŏcte”

  • Part del dia natural compresa entre la posta i l’eixida del Sol.A poqueta nit, loc. A boqueta nit.
  • A boqueta nit i hui més inus. a boca nit, quan escomença a fer-se fosc, immediatament darrere de la posta del Sol.
  • Bona nit, per a indicar la pèrdua total d’una cosa, o la consumació d’un fet que ya no té remei possible.
  • ¡Bona nit!, s’utilisa per a saludar o per a despedir-se en pondre’s el Sol o en anar-se’n a dormir.
  • Bona nit cresol que la llum s’apaga, loc. Es diu a l’anar-se’n a dormir o per a indicar que una cosa s’ha acabat.
  • Bona nit i bona hora, i bona mort quan siga hora, fòrmula coloquial de saludar en ser de nit.
  • De nit, que ocorre una volta el Sol post.
  • De la nit al matí, loc. De repent, en poc de temps.
  • Donar part a la nit, ant. Anar-se’n a dormir al llit.
  • Fer de la nit dia, loc. Fer de nit lo que habitualment es fa de dia, treballar durant la nit.
  • Fer nit, passar la nit en un lloc.
  • Fer-se de nit, fer-se fosc una volta el Sol post.
  • Mija nit, temps en el qual el Sol està en el punt opost al migdia.
  • Mala nit i chica, loc. Es diu referint-se a un assunt o a un negoci, que ademés de costar penes i molt de treball, encara ix malament.
  • Nit de gossos, nit molt mala, en que es patix molt.
  • Nit de cap d’any, última nit de l’any.
  • Nit de Nadal, la nit del vintiquatre de decembre.
  • Nit i dia, loc. Sempre, constantment, tant de nit com de dia.
  • Passar la nit en blanc, loc. Passar-la sense dormir.
  • Tota la nit, o tota la santa nit, durant tota la nit.
  • Nit de l’albada, acte festiu de la localitat valenciana d’Elig que té lloc el 13 d’agost en honor a la seua patrona la Mare de Deu de l’Assunció; es llancen coets des de les terraces dels edificis, antigament cada família llançava un coet per cada fill que havia tingut en senyal d’agraïment, a les dotze de la nit es dispara, des de la basílica de Santa Maria, una immensa palmera de coets que allumena la ciutat com si fora de dia, d’ací el seu nom.
Concatedral de Sant Nicolau
Alacant de nit
Catedral de Valéncia i Micalet de nit










Catedral de Santa María i
 El Fadrí-Castelló
de nit


Mijanit
Mija derivada del llatí “mĕdĭa”
Nit derivada del llatí “nŏcte”

  • El mig de la nit, a les dotze de la nit.
Lluna a mijanit

sábado, 7 de noviembre de 2015

18-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Tot s´ho mereix Valencia. Per a Valencia tot.'

* Constantí Llombart, pseudònim de Carmel Navarro i Llombart (Valéncia, 1848-1893). Escritor i polític. Fon l´impulsor de la Renaixença, ad ell se li deu la creació de l´associació Lo Rat Penat. Treballà en la restauració de la Llengua Valenciana, el seu conreu i l´enaltiment cultural i lliterari. Publicà diversos llibres.

Constantí Llombart

jueves, 5 de noviembre de 2015

17-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'En llemosi estava escrita tambe una Biblia d´un tal Llagostera, de la qual, en 1477, vullgueren en Valencia traure una Biblia impresa, “e perque havia gran treball en mudar los vocables llimosins a la llengua valenciana, cessà de fer dita coreccio”.'

Font: 'La desqualificacio', per Joan Costa ('Levante', 16.2.1995).

* Joan Costa i Català (Palma de Gandia, 1935-Valéncia, 2005). Jesuïta. Llicenciat en Filosofia i Teologia. Llingüíste, escritor, articuliste i conferenciant. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Ha investigat els texts bíblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana del Sigle d´Or i publicat diverses obres.

Joan Costa

martes, 3 de noviembre de 2015

16-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Nicolau Primitiu, diu: 

'... es a dir que Jaume Roig (poeta valencià, autor de 'L´espill') diu que va escriure les seues rimes al pla; ço es, en la llengua corrent, com parlaven les aljamies; i com les aljamies eren dels moros: Paterna, Benaguacil, Torrent, Vall d´Alcalà, etc..., resulta també que els moros parlaven en llengua vulgar valenciana, desmentint als filólegs que suponen els moros parlant en arab.'

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Francisco Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

* Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca, 1877-Valencia, 1971). Historiador i escritor. Fon President de Lo Rat Penat i Deca del Centre de Cultura Valenciana (ara, RACV). Escrigué diversos llibres.

Nicolau Primitiu

sábado, 31 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula FORCA?

Forca deriva del llatí, de la paraula “fŭrca”.

Els diferents significats de “ fŭrca” en llatí:
La forca per a agarberar les messes, alçar la palla, regirar la parva, forca. Instrument que posaven en el coll als serfs per a castigar els seus delictes. Instrument que posaven al reu al coll o estacat en terra servia per a aforcar-li. El ganchet o forqueta per a afiançar o assegurar alguna cosa o sostindre-la com les que es posen als arbres, emparrats.
(Diccionari Universal Llatí-Espanyol de Manuel de Valbuena)

Definicions de forca i les seues derivacions en Llengua Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana)

Forca:
- Ferramenta feta de fusta en diverses punches o forcons que poden ser de ferro, pareguda a una fitora o un trident, que servix per a treballar en la palla, l’herba, etc.
- Forca clara, aquella que només té dos o tres forcons.
- Forca espessa, aquella que té més de tres forcons.
- Pal o bastó acabat en dos puntes que s’utilisa per a subjectar alguna cosa com les rames dels arbres, el fil a on s’estén la roba per a que esta no toque terra...
- Instrument en dos puntes que s’utilisa per a penjar i despenjar objectes o coses dels llocs alts a on normalment és difícil aplegar.
- Pena capital i instrument per a acabar en la vida dels condenats a mort, que consistix en una estructura que subjecta una corda, en un nuc corrediç que se li posava al condenat al coll, el qual, penjat d’ella, acabava morint per ofegament.
- Forca d’alls, forca en forma d’ansa a on es nuguen alls.
- Eixir en les forques al coll, loc. Eixir malament d’una empresa o negoci.

Forca espessa en forcons de ferro per al fem
(Agromuseu de Vera. Valéncia)
Autor: Voro López

Forca

























Paraules derivades de Forca:

Forc (format damunt de forca per masculinisació); Paraula usada antigament que volia dir:
- Eixem, mida equivalent a la distància entre dos dits, el polze i l’índex d’una mà separats al màxim.
- Rastre d’alls o de cebes compost de dos cames unides per un extrem.

Rastre d'alls
Cites de forc:
    "¡Un forc d'alls, quí els arremata!" (BNM, Ms. Palanca, F.: En lo mercat, 1870) 
    "sa corona de forcs d'alls tindría pronte" (Balader y Escalante: L' agüelo Cuc, 1877) 
    "forch d'alls: horca de ajos, ristra de los tallos de ajos que..." (Escrig: Dicc. 1887) 

Forcacet:
- Espècie de collar de fusta que es posa a les cavalleries per a llaurar o tirar del carro, format per dos peces unides per una atra superior en forma de U invertida, en unes anelles per a on passen els francalets.
- Peça de fusta en forma de V per a ficar en el seu àngul una rella.

Forcacet

Forcó:
- Forca de dos puntes.
- Cada una de les puntes que té una forca.
- Soport que hi ha en un torn o taulell del forn de pa que servix per a deixar els mànecs de les pales.

Forcó

Forcaçó:
- Forcó, punta de forca.

Forcada:
- Colp de forca.

Forcadet:
- La part de fusta forcada de la collera o colleró de les cavalleries.

Forcadet


Forcadura:
- Punt a on un cos es bifurca en dos, com ara la part d’un arbre a on les branques principals i el tronc s’unixen.
- Forcall.

Forcall:
- Lloc a on un camí o riu es dividix en dos, bifurcació, forcadura.
- Punt a on es creuen dos camins.
- Jouet o forcat de fusta que es posa en el coll de les cavalleries per a llaurar.

Cites de forcall:
   1ª doc. "transversat per forcallum" (DECLLC, en text valencià de 1250)

Forcat:
- Forca de fusta que es posa en el bascoll de les cavalleries per a llaurar.
- Aladre.

Cites de forcat:
    "forcat" (Pou: Thesaurus, 1575) 
    "aladre de forcat" (Escrig: Dicc. 1851) 

Forma que hui en dia ya no s'utilisa per ser una forma arcaica:
Enforcar:
- Trenar i reunir formant forc.
- Penjar en una forca.

La forma correcta és:
Aforcar (ad+forca):
- Matar a una persona o animal posant-li una corda al coll, en un nuc corrediç, i penjant-lo per a que pel pes del cos el nuc es tanque i l’estrangule, penjar: En la plaça del Mercat de Valéncia aforcaven als lladres.
- Penjar-se per a suïcidar-se.

jueves, 29 de octubre de 2015

15-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'A Francisco Eiximenis le debemos los valencianos la claridad en su referencia a la lengua valenciana, valedero para todos los tiempos pasados y actuales: "De todas las hablas que han pasado por estas tierras la lengua valenciana se ha quedado con lo mejor de cada una de ellas".'

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Francisco Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

Foto: Portada del llibre 'Regiment de la Cosa Pública' (Cristofol Cofman. Valencia, 1499). A la dreta podem vore a Francesc Eiximenis (Girona, 1340-1409). Frare franciscà, que oferix als jurats de Valéncia el seu llibre. A l´esquerra podem vore a l´àngel custodi de la Ciutat i Regne de Valéncia. Els sis Jurats de Valéncia permaneixen agenollats davant la porta gòtica de Serrans de l´antiga muralla de Valéncia.

Portada del llibre
"Regiment de la Cosa Pública"

martes, 27 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula CHIC?

Estiu (1904)
Joaquin Sorolla i Bastida

La paraula Chic deriva del llatí, de l'expressió “ciccum”. El seu significat és: res, insignificant, de poca valia, de fet fa referència a la pelleta que envolta la llavor i que la separa del frut. Com a nota direm que en algunes zones a on se cultivava arrós (i no fa massa temps, fins mitat del sigle passat) li deyen "chic" a eixa pelleta que envolta al gra.

Chic de l'arrós

N'hi ha una expressió llatina “Ciccum non interduim” que podríem traduir-la com: “No m'importa res”, "Això són bufes de pato" (Diccionari Universal Llatí-Espanyol de Manuel de Valbuena)

La fonètica de la paraula “Ciccum” és: [ ʧ i k u n ], es dir, “chicun”, els mossàraps (711-1238) ya ho pronunciaven aixina, aplegant al dia de hui com la coneixem.

De fet el símbol fonètic de la CH és [ ʧ ]

Té la seua llògica, ya que com als chiquets (diminutiu de chic) solem donar-los poca importància a lo que diuen o fan, pot ser que començaren a nomenar-los d'esta manera, com també a eixa pelleta que en aquella época no tenia importància. En la Llengua Valenciana trobem la paraula "chic" com una forma antiga de nomenar ad alguna cosa menuda, chicoteta, de poca importància.

Definicions de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Chic: Chicon, jove, persona de no massa edat.
Chiquet: Persona de poca edat, encara en edat infantil. 
Chicon: (derivat de chic): Persona jove. El més jove dels germans. Nóvio. 

Trobem referències d'esta paraula des de 1460 (Diccionari Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya):
  • "lo chic potret... cuquet chic, del forment" (Roig: Espill, 1460)
  • "chic de cos" (Esteve: Liber elegantiarum, 1472)
  • "peix de mar si sen trobará chic" (Alcanyis, Lloys: Regiment, Valencia, 1490)
  • "del chich fins al Rey" (Fenollar: Lo procés de les olives, 1497)
  • "sobre l'asquena... d'un chic" (Sant Johan, Ausias de: Obres a llaor de St. Cristófol, 1498)
  • "de chic te volgut be" (Amiguetum, Hieronimun: Sinonima... in valentinum, 1502)
  • "un colomí novell... que sia chic" (En el valenciá Animals de caçar, c. 1510)
  • "lo mostren als chics" (Llull: Blanquerna, traducció al valenciá, 1521, f. CII)
  • "era molt chich" (Beuter, Pere: Hist. de Valencia, c. XX, 1538)
  • "un branquinyo chich de or" (A. Patriarca. R. 3250, Prot. Not. Miquel Eiximeno, 1558)
  • "per tan chich sant tan gran festa" (Fernandez de Heredia, J.: Obras, Valencia, 1562)
  • "chic de mamella. Puer lactens" (Pou: Thesaurus, Valencia 1575)
  • "tot en un espay molt chich y breu" (Aguilar, Gaspar: Sonet a Nofre Ginart, 1608, v. 8)
  • "de chics exposits" (Exulve: Praeclarae, Valencia, 1643)
  • "este chic" (BNM, Ms. 3746, Matheu y Sanç: Romanç, 1643, v. 7)
  • "eres tu chic de mamella" (BSM, Ms. 6781, Mulet: Gayferos y Melisenda, c. 1660)
  • "y un chic del veinat" (BUB, Ms. Ayerdi, J.: Noticies de Valencia, agost 1661)
  • "chic... rode la bola" (Valda: Fiestas Inmaculada, 1663, p. 498)
  • "aplegá el temps de desmamar lo chic" (Ballester, J. Batiste: Ramellet, 1667, p. 14)
  • "este gran chic" (Ballester, J. B.: Ramellet del bateig, 1667, p. 6)
  • "gran gabia pera tan chic pardal" (Dolz, E.: Oración fúnebre a Gregorio Riudaura, 1706, p. 13)
  • "chichs y grans" (BUV. Coloqui de les campanes, 1729, v. 57)
  • "los chichs van com a mosques" (Ros: Romans dels pobres festechans, 1733, p. 1)
  • "chics y chiques" (Constitucions Real Casa de Orfens, Valencia, 1748, p. 5)
  • "ha parit un chic" (Bib. Nic. Primitiu, Coloqui de Llaudomia, s. XVIII)
  • "els chics quant ixen de casa" (Coloqui dels serenos, c. 1780)
  • "amanollar y manollar el chic" (Mayans: Voc. valenciá, 1787)
  • "si, chic, que tú ..." (León, Carlos: Arenga crítica, 1789, p. 3)
  • "tots arreu hasta els chics" (En obsequi dels Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 7)
  • "ningún chic per los carrers" (El Chorlit, 13 de febrer de 1841)
  • "ha enfitat a més d'un chic en barretes d'alfanic" (Liern: La mona de Pascua, 1862, p. 30)
  • "es un chic com un espill" (Badía y Adell, J.: La Matiná de Sen Roc, 1864, f. 13)
  • "deixar als chics" (BNM, Ms. 14458, Merelo, J.: Novio mut es més volgut, 1868, f. 8)
  • "com dos chics" (Torromé, Leandro: Les choyes de Roseta, 1874, p. 12)
  • "no hiá atre chic de més talent" (Colom: El benefisi de Mora, 1881, p. 11)
  • "¡... este chic!" (Pastor, Vicent: Un meche per afisió, Alacant, 1905, p. 3)
  • "es un chic ric" (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 18)
  • "ya tenim un chic" (Martínez Ruiz, A.: Canyisaes, Monóver, 1911, p. 174)
  • "de lo dels chics" (Peris, J.: La matansa del serdo, Castelló, 1911, p. 20)
  • "este chic..." (Breva, Vicent: Ilusions d'un soldat, Castelló, 1916, p. 2)
  • "Nelet es bon chic" (Peris Igual: El banquet de l'alquería, Castelló, 1928, p. 7)
  • "un chic en un carretó" (Llibret Foguera Benalúa, Alacant, 1928, p. 4)
  • "cuant el meu chic torne" (Alcaraz, J.: Vullc besarte, 1931, p. 17)
  • "al chic estem esperant" (Valls: La verbena, Alcoy, 1935, p. 4)
  • "¡Será estudiós el chic!" (Román, A.: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937, p. 20)
  • "els chics de la Comisió" (Llibret Foguera Pérez Galdós, Alacant, 1944)
  • "¡Te pegaría una bascollá! Deixa al chic" (Llibret Foguera Ayuntamiento, Alacant, 1952)

domingo, 25 de octubre de 2015

14-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

I això ho diu un filòlec català. 

'L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.' 

Font: 'La llengua valenciana en perill', per Francesc de Borja Cremades Marco (Valencia, 1982, GAV). 

* Manuel de Montoliu i de Togores (Barcelona, 1877-1961). Filòlec, llingüíste, historiador i professor. Catedràtic de Lliteratura. Treballà en l´Institut d´Estudis Catalans (IEC). Ha publicat diversos llibres

Manuel de Montoliu i de Togores

sábado, 24 de octubre de 2015

¿Saps d'a ón deriva la paraula FRAULA?

Fraula deriva del llatí, concretament del diminutiu de la paraula "fraga" que és "fragula"

"Fragula" fa referència al frut de la varietat "Fragaria vesca" que és chicotet. Esta varietat és salvage i fon abundosa en els nostres boscs. Fon molt apreciada des de l'antiguetat en tota Europa. A partir del sigle XIV se mamprengué a cultivar fins que fon relegada per varietats híbrides americanes en els fruts més grans.

Fraula

Els fruts d'estes varietats americanes reben el nom de fraulot, -ts, que és l'aumentatiu de la paraula fraula. 

Fraulot

Hui en dia i per el pas del temps i de les noves varietats que han anat apareixent se li nomena fraula al frut de tamany normal i als més grans fraulots.

Definicions tretes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Fraula: Frut comestible, saborós i de color roig propi de la fraulera (Fragaria vesca).
Fraulot: Frut d’una fraulera americana que fa una espècie de fraules grans i més àcides que la fraula.
Fraulera: Planta de la família de les rosàcees, perenne (Fragaria vesca), en fulles trifoliades, velloses, en flors blanques i frut casi redó comestible que és la fraula.

Afegirem algunes propietats de les fraules: diürètiques, antioxidants, desintoxicants, protectores de les parets dels vasos sanguíneus, antibiòtic natural, etc...

viernes, 23 de octubre de 2015

13-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'De entrada hay que comenzar diciendo que el valenciano nunca fue catalán. Cuando las huestes aragonesas de Jaime el Conquistador recuperaron Valencia de manos de los invasores islámicos –una labor en que les había precedido efímeramente el Cid castellano– encontraron a una población que hablaba en una lengua romance que podían entender sin mucha dificultad, pero que no era, ni mucho menos, el catalán. El «Llibre del Repartiment» –estudiado entre otros por Huici, Cabanes y Ubieto– deja claramente de manifiesto que la lengua valenciana no llegó con las tropas del rey conquistador, primero, porque en su mayoría esas fuerzas procedían de Aragón y no de Cataluña, y, segundo, porque los pocos catalanes que vinieron no se asentaron en las áreas valenciano parlantes.'

Font: 'En defensa del valenciano', per César Vidal (La Razón, 19.9.2004). 

* César Vidal Manzanares (Madrid, 1958). Doctor en Història, Teologia i Filosofia. Llicenciat en Dret. Escritor i periodiste. Domina varios idiomes i ha escrit més de 100 llibres.


lunes, 19 de octubre de 2015

12-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Hay unanimidad en los autores valencianos de los siglos XIV, XV y XVI en llamar valenciana a su lengua.'

* Vicent Lluis Simó Santonja (Alcoy, 1932-Valéncia, 2014). Doctor en Dret, Catedràtic, investigador, escritor i articuliste. Fon Decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Ha publicat mes de 80 llibres, 30 d´ells sobre temàtica valenciana.


jueves, 15 de octubre de 2015

11-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'L´espirit valencià que, amagant-se com el foc baix la cendra, es mante en el fondo del nostre poble, es vertaderament una promesa de triumf. Un dia u atre Valencia, de cara a la seua vida, tindra que incorporar-se a les modernes corrents nacionalistes del mon per a dignificar-se i ennoblir-se davant de tota l´humanitat.' Josep Mª. Bayarri Hurtado. Any 1931.

* Josep Mª. Bayarri i Hurtado (Valéncia, 1886-1970). Escultor, escritor i poeta. Fundà diverses publicacions de poesia i d´art. Escrigué una 'Història de l´art valencià' (1957). Ha publicat més de xixanta llibres, podem destacar 'Els cavallers de Vinatea' (1928) i 'El perill català' (1931). Fon un estudiós de l´Idioma Valencià i un apassionat defensor de la cultura i de les lletres en general.


lunes, 12 de octubre de 2015

10-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Desde 1238 a 1395, es decir, desde la conquista de la ciudad de Valencia por Jaime I hasta el final del reinado de Juan I, los textos jurídicos, notariales, administrativos, sólo registran los términos 'romanç', 'romantio', 'nostre llatí', 'romanç pla', 'lengua vulgar', 'lengua materna', etc... para referirse a la lengua vernácula de las tierras valencianas.'

'Desde 1395 a 1474, es decir, desde el reinado de Martín el Humano, pasando por el Compromiso de Caspe, Fernando I, Alfonso V el Magnánimo y Juan II (1458-1479), es el periodo de implantación bastante generalizado de la peculiar denominación de 'Lengua Valenciana'.'

* Jose Vte. Gómez Bayarri (Valencia, 1948). Doctor en Història, Catedràtic en l´Institut 'Lluís Vives' de Valéncia, professor, escritor, articuliste i conferenciant. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).


domingo, 11 de octubre de 2015

9-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'La resistencia que el pueblo valenciano opone al proceso de catalanización a que está sometido, es prueba incontrovertible de su condición de lengua, si no lo fuera, no opondría resistencia. Esto debería hacer pensar un poco a los “científicos” que de ello se ocupan. Es la única lengua en Europa que desde la etapa Hitleriana y su secuela yugoslava está sometida a un proceso de absorción que tiene además muy definidas tonalidades de uso externo. Me refiero claro está a la identificación lengua-cultura y sus implicaciones políticas... La literatura valenciana la crean unos hombres arraigados en su tierra y con plena consciencia de su valencianidad; y la crean con su propio idioma, con el que hablan en sus relaciones mercantiles y amorosas, en el diario bregar o en la vida entrañable de la familia y en la oficial con sus autoridades... Es una literatura que sale del vivir y del sentir inalienable de los valencianos y es, por tanto, se especule cuanto se quiera, incontrovertible y clamorosamente valenciana.'

* José Angeles Castelló (Valéncia, 1930-2011). Doctor de l´Universitat de Valéncia. Fon 18 anys professor en diverses universitats dels Estats Units, Cap del departament d´Estudis Hispànics de l´Universitat de Florida (EE.UU.). Autor del llibre: 'Fundamentación metodológica de la Lengua Valenciana'.


viernes, 9 de octubre de 2015

8-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

'Que no s´exigixca que aci tinguerem que tindre normes d´escritura aliena a la valenciana i, per supost, res d´intromissions de l´Institut d´Estudis Catalans ni en la llengua, ni en la lliteratura, ni en la vida de les gents que hem naixcut en el Regne de Valencia. Mai se´ls votà per a facultar-los a canviar la nostra personalitat, la nostra cultura, la nostra raça o la nostra llengua valenciana.'

* Vicent Giner Boira (Valencia, 1910-1997). Llicenciat en Dret, escritor i articuliste. Lletrat assessor del Tribunal de les Aigües de la Vega de Valencia quasi mig sigle i del Sindicat de Regulacio de les Aigües del Turia. Fundador de l´Associacio Internacional del Dret de les Aigües. Academic de numero de la RACV.