lunes, 1 de junio de 2020

183-Cites i Resenyes

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

71. Us de certes lletres. S´admeten les dobles CC, MM i NN: accio, commemorar, ennoblir, pero no DD (adiccio, no addicio) ni L.l (colega, no col.lega), que es simplifiquen en pronunciacio i escritura.

SS representa la S forta o sorda (gossos; fossil). RR representa la R vibrant multiple o composta (arrepentit). CH al final de paraula sona com a C. (Domenech, Albuixech); al principi i en mig de paraula equival a la Ch castellana: es un digraf molt valencia i no deu ser reemplaçat ni per X ni per TX (chiquet, no xiquet; Bechi, no Betxi).

El digraf IG sustituix al final de paraula a la CH, (Elig, fuig). En les demes posicions actua com a digraf, pronunciant-se les dos lletres successivament, (di-ri-gir, si-g-ne).

La W i la Ñ son estranyes al valencia, aixina com els digrafs TG, TJ, TL, TLL, TM, MPT, TN, TZ, excepte alguna rara vegada (Cfr. núm 78. nota 2).

La LL pot estar al final de paraula (castell, conill).

NY se pronuncia sempre com eñe (Ñ) castellana (monyo, pany). No mai es descompon la NY en dos sons o lletres: Company no com-pa-ni.

El nexe GU davant de E o I representa el so velar (guerra, guitarra). En les demes posicions el digraf es desfa en dos sons (igual, aguantar)

El nexe QU representa el so velar davant de E o I (quedar, quilo) en els restants casos es pronuncien els dos sons successius (quadro, quorum).

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* En Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galàn

viernes, 29 de mayo de 2020

184-Cites i Resenyes

"En la Universidad de Valencia el día 27 de Enero de 1918 se crea una cátedra de Llengua Valenciana por iniciativa del Centre de Cultura Valenciana, la cual fue regentada por el docto filólogo P. Lluis Fullana, y esto da origen a la creación del 'Patronat de Llengües' del mencionado centro docente. Igualmente, y a propuesta de este centro, el P. Fullana ser el primer profesor de Llengua Valenciana en la Universidad Literaria de Valencia. Sobre la competencia de su magisterio, de sus documentadas lecciones, y sabia didáctica, es elocuente el testimonio que en carta del 29 de Marzo de 1974 escribe el catedrático de Paleografía y Diplomática de la Universidad de Barcelona, D. Felip Mateu i Llopis, al P. Benjamín Agulló en estos términos:

'Me pregunta V. concretamente mi parecer sobre significación (del P. Fullana) como filólogo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar él la auténtica gramática valenciana popular; porque el P.Fullana era un gramático docente. Yo asistí a sus clases en la Universidad, y no era un filólogo con ambiciones y ni ensorberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trató de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en ésta.'"

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Felip Mateu i Llopis (Valéncia, 1901-Barcelona, 1998). Historiador. Doctor en Història, archiver i bibliotecari i un dels més importants investigadors sobre numismàtica. L´Associació Numismàtica Espanyola (ANE) el nomenà president d´honor (1984).

Pare Fullana

lunes, 25 de mayo de 2020

182-Cites i Resenyes

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana.

ORTOGRAFIA
Encara que l´Ortografia siga la part mes convencional i movediça de la Gramatica, i per tant, exposta a nous perfeccionaments que la envellixquen, en un Tractat de Gramatica no podem prescindir de donar conte de son estat actual, normalisat atinadament per l´Academia de Cultura Valenciana, d´acort ab Lo Rat-Penat i el mon cultural valencia.
ABECEDARI
70. Els signes grafics corresponents als sons valencians, estan compressos en l´abecedari, el qual consta de les vintisis lletres següents:

A, a a
B, b be
C, c ce
Ç, ç cedeta
D, d de
E, e e
F, f efe
G, g ge
H, h haig
I, i i
J, j jota
K, k ka
L, l ele
M, m eme
N, n ene
O, o o
P, p pe
Q, q qu
R, r ere
S, s ese
T, t te
U, u u
V, v ve
X, x xe
Y, y i grega
Z, z zeta

A mes de les anteriors lletres simples, existixen en valencia lletres compostes, o siga, nexos de lletres (digrafs) que representen un so nomes. Son els següents:

CH, ch, che
Ll, ll elle
IG, ig ig.
NY, ny enye
RR, rr erre doble
Ss, ss esse doble
Qu, qu. Cu
Gu, gu gu

Les vocals son set: A, E oberta, E tancada, I, O oberta, O tancada i U. Poden tambe admetre accents i signes diacritics. Les consonants son les restants.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* En Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galàn

viernes, 22 de mayo de 2020

99-Notes Històriques

"1.4. La voluntat de seguir sent valencians.

Des de llavors, el proces despersonalisador ha continuat incansable, utilisant ara les armes de la subvencio i de la manipulacio social. Del manteniment d´eixe sentiment valencià dona conte el que, a pesar dels recursos empleats i de l´enormitat dels diners invertits, no han conseguit l´exit en la seua empresa. La voluntat de seguir sent valencians continúa manifestant-se alla a on la pressio oficial o mediatica no la cohibixen o silencien."

Font: Llibre 'Consens per al futur'. Document Marc consensuat en la Convencio Valencianista V2012 (Castello, 2012). Editat per Edicions Mosseguello.

* Esta publicació arreplega el Document Marc consensuat de manera totalment democràtica, transparent i participativa pels més de 150 participants de la Convenció Valencianista V2012 celebrada en abril de 2012 en Valéncia ciutat.


lunes, 18 de mayo de 2020

181-Cites i Resenyes

"L´obra d´Amiguet, igual com la d´Esteve, va tindre gran importància entre els estudiants d´aquell temps, que normalment no coneixien més llengua que la valenciana i que, per a poder accedir als Estudis Generals, havien de tindre un cert domini sobre la llengua llatina."

Font: Revista Renou (nº 76, juliol 2013). Editada per l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.

Notes:

- El 'Liber Elegantiarum' (1472) de Joan Esteve.
- La 'Sinonima Variatiorum Sententiarum' (1502) de Jeroni Amiguet

Foto treta de la web de Teresa Puerto.

De latina a lengua valenciana

viernes, 15 de mayo de 2020

180-Cites i Resenyes

"No cap dubte. Si el mestre Antoni Canals oponia la llengua valenciana a la catalana en la seua obra 'Valeri Maxim' i el mestre Eiximenis les opon igualment en els seus escrits, sera perque estos escritors excelents, per la purea i elegancia del seu llenguage i de fama mundial, sabien i entenien que la llengua valenciana no era la catalana i volien conservar la personalitat propia de cada una d´elles dos."

Font: Revista Renou (nº 76, juliol 2013). Editada per l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.

- Antoni Canals, al traduir el Valeri Maxim (1395), diu: '... tret del lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lenga cathalana; empero com lur stil sia fort larch e quax confus...'.

* Canals, Antoni: “Valeri Maxim”, pròlec-dedicatòria, fol. 4 del còdex de la Biblioteca de l´Universitat Lliteraria de Valéncia. Canals (Regne de Valéncia, 1352-1414) era escritor, gramàtic, filòsof, teòlec i frare de l´Orde dels Predicadors.

- Francesc Eiximenis en el final del 'Art del Ben Morir', diu: '…del meu pobre entendre en llengua valenciana…'.

* Eiximenis, Francesc (Girona, 1330¿?, Perpinyà, 1409). Doctor en Teologia, professor i frare de l´Orde dels Franciscans.


viernes, 8 de mayo de 2020

97-Notes Històriques

"Valencia tiene un tesoro histórico de valor inapreciable por lo rico, y este tesoro lo guarda en su archivo municipal. Lo que ha sido la ciudad, desde que fue conquistada por el Rey Jaime, allí está escrito en millares de legajos amarillentos, que siglo tras siglo se han ido depositando, sin sufrir grave detrimento. Allí están los ‘Manuals de Concells’ y ‘Establiments’, o sea los libros de actas, que arrancan de 1306 y comprenden 232 volúmenes, y donde vive toda la historia de Valencia, desde principio del siglo XIV; allí hay otra serie complementaria de aquellos, como la de ‘Previsións dels Jurats’, con 192 volúmenes (de 1432 a 1691), figurando junto a estos, como expresión del régimen financiero de la ciudad los libros de ‘Clavería Comuna’ con sus dos secciones de ‘Albarans’ (libramiento) y de cargo y de data y los de ‘Clavería de Censals’, que contiene los préstamos ofrecidos a la ciudad por corporaciones y particulares, y por último la valiosa colección de ‘Notals’, escrituras notariales en que una de las partes era el Consejo General, remontándose la primera a 1343. Merecen también citarse las Cartas Reales y las Misivas, valiosa colección de letras de cambio, en la que se halla la más antigua que se conoce en España, y autógrafos de varias personalidades, entre ellos uno de San Ignacio de Loyola.

Todo este inmenso fardo de papel contiene la Historia de la ciudad de Valencia y de parte de su antiguo reino, pues la capitalidad de éste no podía sustraerse de la vida de aquél."

Font: El tesoro histórico de Valencia del llibre ‘En defensa de la personalidad valenciana’. Colección de artículos publicados en Las Provincias de Valencia (Tomo II, segunda edición), per Jordi de Fenollar (Imp. Doménech-Valéncia), sense data.

Nota: Jordi de Fenollar és el pseudònim de Teodor Llorente i Falcó (Valéncia, 1869-1949), fill del patrici Teodor Llorente i Olivares. Llicenciat en Dret, periodiste i escritor. Fon Secretari de Lo Rat Penat i Director decà del Centre de Cultura Valenciana (ara RACV) i croniste oficial de la província.


Teodor Llorente i Falcó

lunes, 4 de mayo de 2020

179-Cites i Resenyes

"El catalán es una bonita lengua romance, derivada del latín a través del provenzal, que en el siglo XIX tuvo su esplendor con la llamada Renaixença. Pero, a vueltas con el manido tema de la unidad lingüística del catalán, valenciano y balear ¿Saben ustedes que, muchos siglos antes, el valenciano ya fue una lengua con siglo de Oro, antes que el recio castellano, con Joanot Martorell (autor de Tirant lo Blanch, citado en el Quijote como el verdadero libro), Ausiás March o Joan Roís de Corella? ¿Saben ustedes que el mallorquín vio nacer la filosofía medieval española con tamaño monumento literario como fue el beato Raimundo Llull? Valencia y Mallorca fueron esplendorosos reinos de España, y lo habían sido también de Sepharad y de Al-Andalus. Cataluña, en esos siglos que van desde el medioevo hasta las bombas de Espartero, no fueron sino unos condados primero, y con suerte, cuatro provincias después."

Font: "Pan con catalanismo, comida de tontos", per Fernando Sánchez Dragó (El Mundo, 28.2.1999).

* Fernando Sánchez Dragó (Madrit, 1936). Llicenciat en Filologia Romànica i en Llengües Modernes, especialitat Italià. Doctor en Lletres. Professor de Lliteratura. Escritor i periodiste.

Fernando Sánchez Dragó

viernes, 1 de mayo de 2020

96-Notes Històriques

"Acaba de declarar públicamente el propio Jordi Pujol: En 1996 hubo pacto entre Aznar y Pujol. Éste apoyaría la investidura de aquél a cambio del apoyo a la unidad de la lengua catalana. ¡En el altar idólatra del pancatalanismo los sumos sacerdotes de la política inmolaron la lengua y la cultura de dos pueblos con historia y lengua mucho más antigua y gloriosa que la catalana! ¡Dos pueblos, además, orgullosos de ser españoles!

Lo del «pacto», lo ha dicho uno de los pactantes, lo de la «antigüedad» de los reinos de Mallorca y Valencia lo dice la Historia. Si miento, invito una vez más a Pujol, Mas, Zaplana, Matas, Maragall, Carod, Zapatero y rectores universitarios a que digan a España entera cuáles eran los límites geopolíticos de la Cataluña actual en 1229 y 1238, cuántos eran sus habitantes, quién su «president o conseller en cap», qué lengua hablaban… No podrán responder adecuadamente porque Cataluña, geopolíticamente hablando, entonces no existía. Era una yuxtaposición de condados autónomos. En cambio, existían, y con muchos siglos de historia y de «romanç valencià o mallorquí», los reinos de Mallorca y Valencia…'.

Enllaços d'interés:


Font: 'Baleares y Valencia, moneda de cambio', per Juan Vanrell (La Razón, 27.11.2004).

* Juan Vanrell Nadal (Algàida, Illes Balears, 1925). Filòlec. Catedràtic de francés. President de l'Acadèmia de la Llengua Balear.

Juan Vanrell Nadal

lunes, 27 de abril de 2020

178-Cites i Resenyes

En l´Epístola de les “Planchs de Sen Esteve” (Laments de Sant Esteve) (Anònim) es troben explicacions en romanç pla en mig de texts en llatí, es creuen datats del sigle XII:

"esta liço que llegirem dels fayts dels apostols la trayrem, lo dit san luch, recontarem de Sen Esteve parlarem. En aycell temps quant Deus fon nat e font de mort ressucitat, e puys el cel sen fon puitat, sent Esteve fo lapidat’, ‘Anyats senyors pel qual raysó lo lapiderom lifello, quan iron que Deus en ell fo, e fes miracles per sondo. En contra luy corren e van li felló libertiniam e li cruel ciriniam…"

(Epístola Planchs de Sen Esteve. Còdex Valentinum. Foli 8. Archiu Històric de la Sèu de Valéncia).

El professor Manuel Mourelle de Lema estudià el document prenent diversos fragments de la versió llatina i de la versió valenciana; la valenciana més que una traducció és una interpretació o explicació, a voltes ampliada, pedagògica.

Foto: "Planchs de Sen Esteve" del blog Valencia Canta.

viernes, 24 de abril de 2020

95-Notes Històriques

"Pero parlant de falses relíquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del Rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants «exhibix» el Museu Històric Municipal de l´Ajuntament de Valéncia. Entre les «perles» expostes figuren l´espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquesta en el fre i espola, encara que de totes estes relíquies la que se´n porta la palma es el famós, i hui emblema dels catalanistes, «Penó de la Conquesta». De tots estos objectes s´han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l'insistència dels catalanistes en reivindicar, una vegada més (en esta ocasió en motiu de l´Any de Jaume I), el «Penó de la Conquesta» com a emblema nacional dels valencians, en contraposició de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el «Penó», es més fals que les plomes dels arcàngels Gabriel i Miquel.

Encara que en atres artículs incidirem en l´impossibilitat històrica de que la relíquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d´Ali Bufat (despuix del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigiós Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Penó en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valéncia, Tom de la provincia de Valéncia, p.550: «…no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI»."

Font: "El Penó de la Conquesta, una falsa relíquia"', per Joan Ignaci Culla (Las Provincias, 9.10.2008).

Enllaç Las Provincias:

Enllaç per a dercarregar-se'l en pdf: 
https://1drv.ms/b/s!AlCWEo0GuRxCiljWS_61EQWRyz2R?e=h7Rxi1


*Joan Ignaci Culla (Valéncia, 1959). Escritor, articuliste, conferenciant i investigador. President de Renaixença Valencianista.


lunes, 20 de abril de 2020

94-Notes Històriques

"Mangonejats i despreciats pel regim franquiste, que mai va perdonar que Valéncia fora l´última capital de la República Espanyola, el Regne de Valéncia es vorà abocat a una despersonalisacio absoluta recolzada per les classes socials miges i altes que menysprearan el fet de ser valencians i de parlar un idioma propi. I a pesar d´això la consciència valenciana es va mantindre viva."

Font: Llibre "Consens per al futur". Document Marc consensuat en la Convenció Valencianista V2012 (Castelló, 2012). Editat per Edicions Mosseguello.

Si esteu interessats en comprar el llibre podeu trobar-lo en el següent enllaç:


*Esta publicació arreplega el Document Marc consensuat de manera totalment democràtica, transparent i participativa pels més de 150 participants de la Convenció Valencianista V2012 celebrada en abril de 2012 en Valéncia ciutat.


viernes, 17 de abril de 2020

177-Cites i Resenyes

"Si no fóreu ingrats a la llet que haveu mamat i a la Pátria a on sou naixcuts, no deixaríeu que als vostres classics valencians els catalans se´ls vullgueren aplicar...."

Font: Onofre Almudéver, 1561, en lo seu pròlec de "Lo proces de les olives" de Bernat Fenollar.

* Onofre Almudéver, de llinage aragonés (de la vila d´Almudéver), fon un autor transcendental al reeditar l´obra d´autors com Jaume Roig, Jaume Gassull i Bernat Fenollar, just en un moment en que la lliteratura en Valencià començava a ser desplaçada per la lliteratura en Castellà i a ser adoptada pels catalans. En este sentit, és especialment eloqüent el pròlec, en defensa del Valencià, de la compilació que feu en 1561 de "Lo Procés de les Olives", "Lo somni de Joan Joan" i "La brama dels llauradors"; puix explica l´orige dels principals mals que hui patix el Valencià. [Nota treta de l´Enciclopèdia lliure en valencià-Uiquipèdia].

Foto: "Lo somni de Joan Joan", Biblioteca Valenciana.

lunes, 13 de abril de 2020

93-Notes Històriques

"Así pues este hecho cierto de que en 1238, cuando Valencia fue conquistada, e incluso cien años más tarde, Lérida y Tortosa eran tan de Aragón como Zaragoza y no de Cataluña, no debe ser nunca olvidado por los que escriben o hablan de la historia, porque al hacerse el cómputo de repobladores, el número abundante de leridanos y tortosinos que vino a poblar nuestro Reino de Valencia hay que computarlo como aragoneses siempre, y nunca como catalanes. Y si así lo hacemos, que es en definitiva computar datos ciertos y verídicos, veremos que el porcentaje de los que vinieron de la "Marca Hispánica" o condados catalanes es muchísimo más reducido de lo que nos quieren hacer creer quienes nunca juegan con la verdad. Y nunca dicen la verdad porque la odian, ya que ésta les está diciendo a voz en grito que están falseando la historia y engañando al pueblo."


Font: "La verdad que hay que decir", per Vicent Giner Boira.

* Vicent Giner Boira (Valéncia, 1910-1997). Llicenciat en Dret, escritor i articuliste. Lletrat assessor del Tribunal de les Aigües de la Vega de Valéncia quasi mig sigle i del Sindicat de Regulació de les Aigües del Túria. Fundador de l´Associació Internacional del Dret de les Aigües. Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Vicent Giner i Boira

viernes, 10 de abril de 2020

92-Notes Històriques

"El Archivo de la Corona de Aragón estuvo controlado durante todo el siglo XIX por la familia Bofarull. Uno de sus más insignes miembros, Próspero de Bofarull, publicó a mediados de siglo una serie de documentos inéditos entre los que figuraban una nueva versión del Llibre dels Repartiments.

Durante la reconquista del Reino de Valencia, Jaime I prometió una porción de tierra y una casa a todo aquel que le ayudase en la guerra; en este Llibre dels Repartiments figuran las promesas que efectuó Jaime I a los distintos soldados. En teoría, este documento acreditaría la repoblación catalana de Valencia (si bien este extremo ya fue refutado por el propio Ubieto al demostrar que el Llibre dels Repartiments sólo contiene las promesas efectuadas por el Rey, pero no el nombre de quienes realmente se quedaron en Valencia)

El caso es que en la traducción de Bofarull aparecen numerosos nombres tachados u omitidos con respecto al original; casualmente, se trataba de nombres de aragoneses y de navarros. Esto permitió hablar de una repoblación netamente catalana de Valencia."

Font: "Tradición manipuladora", per Juan Ramón Rallo.

* Juan Ramón Rallo i Julián (Benicarló, 1984). Doctor en Economia i Llicenciat en Dret, abdós, en premi extraordinari de final de carrera. Màster en Economia de l´Escola Austriaca per l´Universitat "Rey Juan Carlos" de Madrit. Actualment és professor de dita universitat i en els centres d´estudis OMMA i Isead. Director de l´Institut Juan de Mariana. Ha publicat diversos llibres.

Juan Ramón Rallo i Julián

lunes, 6 de abril de 2020

91- Notes Històriques

Recordem...

1941

El falangiste Dionisio Ridruejo -jefe de la propaganda franquista en Barcelona- començà a organisar "amb l´ajuda d´alguns artistes i intel.lectuals catalans, una cultura de signe feixista vehiculada en català" (Espalder, A.: Historia. Barcelona, 1993, pág. 261). El proyecte fabrià de la "unitat de la llengua" anava inclòs en el paquet.

1946

Josep Romeu funda la Societat Catalana d´Estudis Històrics, braç armat cultural de la burguesia feixista catalana per a la "reinterpretació" de l´història. Als seus colaboradors, Miguel Dolç i Guillem Colom els obsessionava una idea: estendre el "normalitzat" (dialecte barceloní) en lo Regne de Valéncia.

1951

Es produïx l´infiltració oficial del català en giner, en el primer número de la nomenada "Revista Valenciana de Filologia", editada per la Diputació franquista i en la que publicaven les seues soflames colonialistes els "gurús" de la burguesia nacional-feixista catalana: Martí de Riquer, Badía i Margarit, Turell, Casacuberta, etc...'

Font: '¿Llengua Valenciana o dialecte barceloní?'. Mª Teresa Puerto (Valéncia, 2005). Catedràtica de Llengua Anglesa i filòloga anglo-romànica.

* Josep Romeu i Figueras (Òdena, 1917-Barcelona, 2004). Poeta i crític lliterari.

 Josep Romeu i Figueras

viernes, 3 de abril de 2020

176 Cites i resenyes

"... insistixc en la confusió que en moltes persones existix sobre una suposta identitat entre els idiomes català i valencià, o millor dit, una absorció del segon pel primer."

"...insisto en la confusión de que en muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entre los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho, una absorción del segundo por el primero."

Font: J. Alemany, 1928. Boletín de la Real Academia Española (RAE). Diciembre 1928, página 689. Discurs de contestació a Fullana, 1928, com a membre de la RAE en representació de la Llengua Valenciana.

* José Alemany i Bolufer (Cullera, 1866-Madrit, 1934). Filòlec. Doctor en Filosofia i Lletres. Professor i Catedràtic de Grec. Acadèmic de la Real Acadèmia de l´Història i de la RAE. Publicà diversos llibres.

José Alemany i Bolufer

viernes, 13 de marzo de 2020

90-Notes històriques

"La resistencia que el pueblo valenciano opone al proceso de catalanización a que está sometido, es prueba incontrovertible de su condición de lengua, si no lo fuera, no opondría resistencia. Esto debería hacer pensar un poco a los 'científicos' que de ello se ocupan. Es la única lengua en Europa que desde la etapa Hitleriana y su secuela yugoslava está sometida a un proceso de absorción que tiene además muy definidas tonalidades de uso externo. Me refiero claro está a la identificación lengua-cultura y sus implicaciones políticas... La literatura valenciana la crean unos hombres arraigados en su tierra y con plena consciencia de su valencianidad, y la crean con su propio idioma, con el que hablan en sus relaciones mercantiles y amorosas, en el diario bregar o en la vida entrañable de la familia y en la oficial con sus autoridades... Es una literatura que sale del vivir y del sentir inalienable de los valencianos y es, por tanto, se especule cuanto se quiera, incontrovertible y clamorosamente valenciana."

* Josep Àngels Castelló (Valéncia, 1930-2011). Doctor de l´Universitat de Valéncia. Fon 18 anys professor en diverses universitats dels Estats Units, Cap del departament d´Estudis Hispànics de l´Universitat de Florida (EE.UU.). Autor del llibre: 'Fundamentación metodológica de la Lengua Valenciana'.
En Josep Àngels Castelló

lunes, 9 de marzo de 2020

175-Cites i resenyes de nostra llengua valenciana.

De les harges al romanç valencià.

Els primers indicis del romanç valencià s´evidencien en les Harges [Jarchas] del sigle XI, per eixemple les del senyor de Morvedre datades en el 1085, les de Ibn Al-Dani de Denia o les datades en el 1121 de Ibn Rudaym de Bocairent. Els mossaraps usaren el llati en els llibres i escrits; pero en l´us diari parlaven una llengua romanç que no s´escrivia pero era d´us general en els sigles IX i X, no sols entre mossaraps i judeus, sino entre musulmans de totes las classes socials. Un dels testimonis mes clarificadors fon el de Ibn Sida, mort en Denia en el 1066, que nos deixà plasmada la situacio llingüistica de sa epoca, el sigle XI, en un par de frases:

'¿Com no he de fer-les – si escric en temps tan alluntats de quan l´arap es parlava en purea – i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?'

SIGLE XI

[1100] Ibn al-Labbana de Denia compon harges [Jarchas] en romanç valencià i diu: ‘yâ qoragonî ke keres bon amar, mio al-furâr …’.

[1100] Abadía Ben Abderraham, naixcut en Valencia, fon l´escritor mes ilustre i de mes talent, s´expresava en romanç [romance].

[1106] Ibn Buclarix en la seua obra “Almostaini” (diccionari romanç valencià-romanç saragossà) diferencia els dos romanç : ‘parthal’ (pardal), ‘letuga’ (lletuga), ‘lop’ (llop), ‘formache’ (formage), ‘lebre’ (llebre), ...

[1121] Abu Bakú Mamad de Bocairent recollix la seua harja en romanç: ‘No me tanques, no, cara danyosa,¡basta!, a tot home refuse’.

[1121] Abu Bakr Mamad de Bocairent, qui al parlar de les “Harges”, diu utilisar la ‘llengua cristiana (romanç valencià)’ que es el seu mig d´expressio: ‘Ke fareyo’o ke serad de mibe? Non te tolagas de mibe’.

[1133] Abadía Ben Soliman, escritor universal valencià, nos deixà en romanç: “Anals Valencians”.

[1149] Document firmat per Ibn Mardanis, (el famos Rei Llop, d´orige mossarap, naixcut en Peníscola en 1124 que aplegà a ser rei de tota la zona oriental del al-Andalus), en el que firma un tractat en romanç pla ab les republiques de Pisa i Génova en el que oferia als ciutadans de dites republiques bany gratuit i un almodi per al comerç.

[1150] Ibn Lubbun, senyor de Morvedre compon la seua harja en romanç valencià: '¡Ay mamá, meu al habib, vay-se e no més tornarad. Gar, ¿qué faré yo, mamá?'

[1198] Aben Al Abbar, historiador i escritor naixcut en Valéncia, autor de diccionaris bibliografics continguts en els codics Escurialenses nº 1649, 1670, 1673, 1725,… trobem entre atres, les següents paraules del romanç valencià que parlava: ‘Boyathella’ (Boatella), ‘Bunyol’ (Bunyol), ‘monastir’ (monestir), ‘Alpwont’ (Alpont),…

Foto de Mª Teresa Puerto