miércoles, 12 de agosto de 2020

Qui tinga cucs que pele fulla (...)

Joguet dramàtic bilingüe d'En Josep Bernat i Baldoví escrit en 1855, el qual l'autor dedica especialment ad eixe públic que no sol acodir al teatre.

L'acció passa en un poble de la província de Castelló, concretament en Alcora, entre la casa d'un llaurador acomodat i en l'interior d'una barberia.

Ací vos deixem l'enllaç per a que pugau llegir-lo i descarregar-lo


jueves, 6 de agosto de 2020

192 Cites i Resenyes

"Porte ya molts anys oïnt bovades, sobre el valencià i el català; que si un es un dialecte de l´atre i al contrari. El pancatalanisme, en tota la bateria d´editorials i associacions antivalencianes de que dispon, ha fet tot lo possible per desprestigiar al nostre menyspreat idioma, ad això, n´hi ha que sumar l´aparició en escena d´una Acadèmia Valenciana de la Llengua venuda al catalanisme i contaminada per polítics als que poc o gens els importa un dels signes d´identitat més clars, el nostre idioma, la Llengua Valenciana."

Font: Artícul I 'En defensa de la Llengua Valenciana' del llibre: 'Apunts Valencianistes. Breu manual per a defendre la Llengua Valenciana, les Normes d´El Puig i el Regne de Valéncia' (Valencia, 2008), per Julio Filippi.

* Julio Filippi Domínguez (Benicarló, 1971). D´ofici professional pintor. Investigador, articuliste i conferenciant. Estudiant de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat, membre de l´Associació Cultural Cardona Vives de Castelló. Premiat en diverses ocasions per la defensa de la nostra Cultura Valenciana (Premi Fadrí-Cardona Vives a la llibertat d´expressió 2009).


191 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

98 L´accent grafic.

L´accent ortografic es una ralleta (´ `) obliqua que es posa en certs casos damunt de la vocal de la silaba accentuada, es dir, a on carrega la pronunciacio.

Les paraules, per rao de l´accent, son agudes, planes i esdruixoles segons recaiga l´accent respectivament sobre l´ultima, la penultima o l´antepenultima silaba (pallus, camina, Africa).

L´accent grafic pot ser de dos classes: agut (´) i greu (`). El primer va sempre sobre vocal tancada, i el segon, sobre vocal oberta. L´agut s´escriu de dreta a esquerra, i el greu, d´esquerra a dreta.

En la normativa actual han desaparegut els accents ortografics. Per excepcio, i en caracter optatiu, queden els accents diacritics, o siga, que servixen per a distinguir dos paraules igualment escrites, pero de distinta significacio: esta i està; son i sòn; tambe per a donar enfasis a l´exclamacio o interrogacio: ¿qué dius?, ¡quí ha vengut!.

En cas d´usar-se l´accent diacritic, la preferencia està en l´ultima silaba sobre la penultima, i la penultima sobre l´antepenultima.

a) Entre ultima i penultima: esta i està

b) Entre penultima i antepenultima: ultima i ultíma.

99 La DIERESIS

La dieresis es un signe ortografic (¨) que s´escriu damunt de les vocals I, U, per a que es pronuncien degudament en els casos següents:

1. La U que va darrere de G, Q (GÜ, QÜ) precedint a una E o I: qüestio, llingüistica.

2. La I i la U, darrere de vocals, per a que no formen diftonc ab elles: veïnat, heroïna, aürtar.

Excepcions:

No s´escriu la dieresis en els casos següents:

1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en -AIR, -EIR, -OIR, -UIR, si la I de la terminacio es tonica (i per consegüent no forma diftonc): a- gra-i-ri-a, con-du-i-ri-en.

2. Darrere dels prefixos CO, RE, CONTRA, AUTO: co-inci-dir; re-in-ser-tar; contra-indicat, auto-ilusionar-se.

3. En la I (tonica) dels sufixos -ISME, -ISTE, -ISTA, -IBLE: altru-isme, altru-iste, altru-ista, condu-ible.

4. En la I dels sufixos en -ISAR, -ISANT- ISAT: europeisar, europeisant, europeisat.

5. En les terminacions verbals en -INT, o -IR: succeir, beneint.

101 Finals de renglo

Quan al final de renglo s´ha de tallar la paraula, perque no cap tota sancera, deu fer-se sempre per silabes sanceres (Cfr. la divisio de silabes en el num. 69).

Observacions:

1. Es poden separar els dos elements del digraf IX: rei-xa, conei-xer.

2. No es poden separar els dos elements dels digrafs RR, CH, LL i NY, perque les lletres R, C, L i N separades de l´atre element del digraf, canvien de so.

3. No poden separar-se les lletres que componen el grup QU o GU, ya la U tinga dieresis o no.

4. No es poden disoldre els grups formats per oclusiva mes liquida, (BL, BR, CL, CR, etc...). Les vocals que precedixen ad estos grups formen part de la silaba precedent: con-tin-dre, ti-gre.

5. Deuen anar juntes totes les lletres dels sufixos AN, DES, EN, TRANS, SUB, EX, IN: an-algesic, des-interes, en-amorar, trans-atlantic, sub-normal, ex-hibir, in-expert.

Tambe se separen els dos composts de nos-atres i vos-atres.

No se sol deixar una vocal sola al final de renglo; ni tampoc l´apostrof sens alguna lletra darrere. No escriurem a-mistat, ni l´-home.

L´ELISIO GRAFICA.- L´APOSTROF.

102. L´apostrof es un signe ortografic que indica l´elisio d´una vocal en fi de paraula, quan la següent comença per vocal (l´home, l´aigua). L´us de l´apostrof es convencional. Exposarém l´estat actual de les regles:

No sempre que en la pronunciacio hi ha elisio de vocals es prescindix d´elles en l´escritura, posant l´apostrof. No mes s´efectua en l´articul definit, en pronoms debils o atons i en la preposicio DE.

Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

1. Els pronoms debils ME, TE, SE. LO , NOS , LOS , NE.

-Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´n.

-Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.

-En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, te se´ls menja. (Veja´s en l´apendix la taula de combinacions dels pronoms).

2. Els articuls determinats EL i LA, davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industrial, l´electriciste.

S´exceptuen:

a) LA davant de les paraules host, ira i una (hora).

b) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la A, la E, la erre, etc...

c) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat.

Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL, formen les contraccions AL, DEL, PEL, davant de consonant.

3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui, de huit en huit.

Quan caben dos solucions, es preferible l´elisio directa a l´inversa. Direm ella l´odia, i no ella´l odia.

Tambe es preferible l´elisio a la contraccio: parlar de l´amor i no parlar del amor.

EL GUIO

103. Es un signe ortografic (-) que se coloca a la fi de renglo quan est acaba en part d´una paraula, que es trenca per no cabre sancera, i es continua en el renglo següent. A mes d´est us, te els següents:

1. Per a unir els pronoms que van darrere del verp, ( enclitics).

a) quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.

b) quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, prengau-ne.

c) quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho.

2. Per a unir les dos parts d´alguna paraula composta que encara no te els dos elements ben integrats: historic-critic, critico-bibliografic.

3. Uns guions, un poc mes llarcs, s´usen per a separar les oracions incidentals, i per a indicar en els dialecs quan parla cada locutor. Tambe te aplicacio per a suplir a principi de renglo una paraula en la que comença la ralla anterior (en index i escrits pareguts).

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.



100 Notes Històriques

"1.4.1 El paper del valencianisme

Entre les ferramentes que es proponen per a conseguir-ho hem de tindre com a prioritaries:

* L´Educació, vehicul de trasmissió de la cultura, de l´història, de la llengua i de les particularitats etnològiques, exigint als seus responsables, tant polítics com educadors, rigor en els continguts dels coneiximents que han de transmetre, i sobretot un compromís en la tradició valenciana.'

Font: Llibre 'Consens per al futur'. Document Marc consensuat en la Convenció Valencianista V2012 (Castello, 2012). Editat per Edicions Mosseguello.

* Esta publicació arreplega el Document Marc consensuat de manera totalment democràtica, transparent i participativa pels més de 150 participants de la Convenció Valencianista V2012 celebrada en abril de 2012 en Valéncia ciutat.

Consens per al futur'

190 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

93. S´escriu S simple:

1. En principi de paraula; si ho demana l´etimologia: soci, saliva, sense, silenci, sucrera.

2. En mig de paraula darrere de consonant: cansar, sacso, pensar, etc...

3. Davant de consonant: pasta, llesca, estufa, esmerar-se.

4. Darrere dels prefixos llatins i grecs acabats en vocal, com ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc...: bisilap, parasol, (pero tricicle).

5. En posicio intervocalica representant el so sonor: casa, rosa, posa.

6. En final de paraula, si l´etimologia no reclama una cedeta (Ç). Si acaba en S, al derivar continua en una S si es sonorisa, i en dos, si continua el so sort: glorios/gloriosa; pas/passos.

7. En les terminacions en -ES, -ESA: marques/marquesa, alcaldesa, baronesa.

La S va desapareixer, ya en els classics, en els noms abstractes en -ESA: vellea, bellea, tristea, no bellesa, vellesa, tristesa.

94. S´escriu en SS:

1. En posicio intervocalica, per a representar el so de S sorda (excepte quan es dega posar Ç o C, per raons etimologiques): possessio, passador.

2. En les terminacions en -ISSIM, -ISSIMA: ilustrissim.

3. En els plurals en -assos, -essos, -issos, -ossos, i ussos, excepte quan es dega usar cedeta. En els femenins de les mateixes paraules: espessos/espessa, russos/russa.

4. No es troba mai en final de paraula.

L´us de S, SS, C o Ç es el mes dificil de reglamentar en l´ortografia, per imposibilitat de donar regles generals; en cas de dubte, es deura consultar el diccionari.

5. Darrere dels prefixos DES- i DIS-, seguits de paraules que comencen en S: dessecar, dessucar, dissentir, dissertacio.

95. La X.

Descarregada la X del valor de CH castellana o valenciana, encara li queden dos representacions grafiques: la del digraf KS (exclamar) o GS (examen) i la de la consonant, tan tipica del valencia com es la palatal fricativa sorda (la Xe de baix i Xativa).

S´escriu X en valor de KS (apenes existix en valencia el GS) en els casos següents:

1. En les paraules compostes de la preposicio llatina EX: exterior, extraure, extorsio, expugnar.

2. Quan s´origina d´atres paraules llatines que la posseixen: maxim, flexio, experiment.

3. En paraules derivades d´atres grecollatines: Sintaxis, lexic, axioma, ortodoxia.

4. En posicio final: index, perplex, prefix. Este grup sol pronunciar-se GS quan va seguit de vocal E, I: exent, exit.

S´ha d´anar en precaucio per a no convertir EX en ES, vici molt freqüent en valencia com en castella: expert no espert, excusar no escusar, etc... i pel contrari, no escriure EX per ES, esplendor, espontaneitat, estranger, no explendor, expontaneitat, extranger.

96. S´escriu X en valor de XE, prepalatal fricativa sorda:

1. En principi de paraula, nomes en un numero llimitat d´elles, com: xabec, xalma, xaloc, xara, xarop, xavega, xeixa, Xabia, Xalo, Xativa, Xeraco, Xerexa, Xixona i Xuquer, etc...

2. Darrere dels diftoncs AI, EI, OI, UI: baixar, mereixer, coixo, afluixar.

3. Darrere de I: pixar, pixca.

4. En els increments incoatius de la tercera conjugacio (-ixc, -ixqu): assistixca, assistixques.

5. Al final de paraula: exigix, ix, vestix. Fora del principi de paraula, la X va sempre, en valencià, precedida de la vocal I.

Es vicios en valencia no posar la I davant de la X en valor de XE, (eixemple, eixercir, no exemple, exercir). Com tampoc es valencia posar una E davant de l´increment dels verps de la tercera conjugacio: ix, invertix, seguix, assistix, no eix, inverteix, segueix, assisteix, etc... Igualment es viciosa la E anteposta a la X en algunes paraules, i que ningu pronuncia: quixal, xixanta, no queixal o seixanta.

Igualment pareix que no està en us la forma incoactiva ISC, ISCA sino IXC, IXCA; patixc, patixca, no patisc, patisca o patesca; creixc, creixca, creixquen, no cresc, cresca, cresquen, etc...

No cal repetir que la I es pronuncia fent diftonc ab la vocal anterior (AI, EI, etc...) davant de la palatal, cai-xa, rei-xa.

97. La Y consonant

No hi ha que confondre la I llatina en la Y grega: la primera es vocal, o forma part d´un diftonc; la segona, es consonant, a saber, una consonant migpalatal sonora fricativa o africada.

El signe grafic Y, a mes d´entrar en composicio en el digraf NY (canya), s´usa en els casos següents:

1. En posicio inicial de paraula, davant de vocal, formant silaba ab ella: yuxtaposicio, yo, ya, yodo, yuca.

2. Entre vocals: epopeya, apoyar, gayata, bayeta.

3. Davant de -ECCE, -ECT, quan sona com Y: inyeccio, abyeccio, proyecte (S´exceptua quan el so no es de Y: objecte, subjecte, objeccio, objectiu).

4. En final de paraula, en els noms de pobles i llinages que han vingut escrivint-se tradicionalment en dita lletra: Alcoy, Montroy, Blay, Llombay.

En les demes paraules no s´escriura Y sino I, perque en dita situacio la I no es consonant, sino que forma diftonc ab la vocal precedent: rei, llei, mai, i no rey, lley, may.

La conjuncio copulativa s´escriura en vocal I, i no en consonant, degut a son orige de la conjuncio llatina ET.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En  Josep Mª Guinot i Galan 

189 Cites i Resenyes

"Aunque después España fue subyugada por los invasores góticos que le impusieron sus leyes:
"no conseguiren, empero, substituir la llengua romana per la goda; ans al contrari, deprengueren aquella i oblidaren la seua pròpia". (Fullana. Evolucio fonografica de la Llengua Valenciana. Rev. Germanía any 1925).

Mientras dura la dominación gótica, había grandes diferencias dialectales en el romance hablado en las distintas regiones de la península ibérica, fruto, a buen seguro, del mayor cultivo, en unos sitios que en otros, de la lengua romana vulgar y de la mayor influencia también del espíritu gótico de unas regiones por encima de las otras."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Lluís Fullana i Mira (Benimarfull, 1871-Madrid, 1948). Catedràtic de Llengua i Lliteratura valencianes. Professor de francés. Estudià filosofia i teologia. Investigador històric i filològic. Sabia llatí, grec, francés, italià, anglés... Fon acadèmic de la RAE en representació de la Llengua Valenciana i publicà moltes obres sobre la Llengua Valenciana.

En Lluís Fullana i Mira

188 Cites i Resenyes

"En la Junta ordinaria celebrada por la Academia el día 10 de Marzo de 1927, fueron elegidos los nuevos Académicos numerarios, de conformidad con el antedicho Decreto del 26.11.1926, y quedó elegido como representante de la Lengua Valenciana, el R. P. Lluis Fullana. La toma de posesión se realizó con toda solemnidad el día 11 de noviembre de 1928, en el transcurso de la cual, delante de un selecto y numeroso público asistente, el P. Fullana dio lectura a su erudito discurso sobre "Evolución del verbo en Llengua Valenciana", y sus diferencias en relación con el castellano y el catalán, precedido de unas apropiadas palabras sobre el origen del valenciano y de las otras lenguas románicas, afirmando entre otras cosas:

"..... la existencia independiente del valenciano como lengua; que no es, como dicen algunos, una variante del catalán....".

Le dio la bienvenida en nombre de la Academia el individuo de número don José Alemany, quien, lo primero, hizo el debido elogio de los trabajos lingüísticos dados al público por el padre Fullana, e insistió sobre la confusión de que en muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entre los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho, absorción del segundo por el primero". (J. Alemany, 1928. Boletín de la Real Academia Española. Dic. 1928, pág. 689)."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Lluis Fullana i Mira (Benimarfull, 1871-Madrit, 1948). Catedràtic de Llengua i Lliteratura valencianes. Professor de francés. Estudià filosofia i teologia. Investigador històric i filològic. Sabia llatí, grec, francés, italià, anglés... Fon acadèmic de la RAE en representació de la Llengua Valenciana i publicà moltes obres sobre la Llengua Valenciana.

En Lluís Fullana i Mir

187 Ortografia Llengua Valenciana


Un poquet d'ortografia de nostra Llengua Valenciana: 

84. La L i la LL.

No hi ha confusió fonètica entre estos dos sons. La grafia seguix a la fonètica.

S´escriu L:

1. Sempre que sone com a tal, en principi, en mig i en final de paraula: lacònic, legació, alegar, caravela, caragol, local.

2. En els grups consonàntics CL, BL, PL, FL, GL: claror, blanc, planicie, flor, gloriós.

Al principi de paraula hi ha una corrent imparable en valencià que tendix a convertir en LL la major part de les L. Eixa palatalisació es llegítima, i deu portar-se a l´escrit sempre que l´us ho haja justificat.

En canvi en valencià no te ningun sentit la L.L doble perque en esta llengua la L no es gemina en la pronunciació: bèlic, imbecilitat, ilustre, metàlic, etc... i no col.locar, bel.lic, imbecil.litat, il.lustre, metal.lic, etc...

85. S´escriura LL:

1. Sempre que sone com a tal, o siga palatalisada, tant en principi com en mig o en final de paraula: llanda, llet, amollar, cordell.

2. En principi de paraula en termens cults i en paraules procedents de I llatina que la fonètica actual valenciana pronuncia en LL: llegislar, llegat, llegítim, llepra, lliberal, llicit, llingüistic, etc...

86. La M i la N:

La M i la N tenen un so paregut, i pot passar-se d´un a l´atre fàcilment, pero en realitat són sons diferents, perque la M es bilabial, i la N, alveolar. S´han de distinguir en l´escritura.

S´escriu M, en general, quan sona com a tal, a saber:

1. En principi i en l´interior de paraula: mar, mestre, mina, morro, murta, flama, dimecres, amor.

2. Davant de les labials, P, B, M: sempre, tambe, immortal.

3. En el prefix circum: circumvalacio.

4. Davant de N s´escriu M o N, segons la pronunciacio: solemne, innovacio.

Davant de les atres consonants no esmentades, la M per regla general cedix els seus drets a la N: tancat, rendit, conquerir, pensar, interior.

No s´escriu mai M davant de V ni de F: enveja, enfrontar.

No s´escriu la M de l´antic grup MP, més que quan sonen en la pronunciació els dos sons: atentar, pronte, redentor, contar, no atemptar, prompte, redemptor, comptar, igualment direm i escriurem assunció, assunt, consunció, exent, perentori, presunció, redenció, síntoma, suntuós i no assumpcio, assumpte, consumpcio, exempt, peremptori, presumpcio, redempcio, simptoma, sumptuos, etc... Per excepcio es permet escriure cotompel i comte (per al castella conde); cuenta i cuento, castellans, s´escriuran conte.

Tampoc s´escriurà el grup TM per a representar la doble MM, geminació molt rara en valencià: semana, no setmana, sometre i no sotmetre)

87. S´escriu, N en general, sempre que sona dit so:

1. En principi, en mig i a la fi de paraula: nau, nuvol, Anita, mon, ton.

2. Davant F en els prefixos EN-, IN-, CON-: enfadar, infundir, conferir.

S´exceptuen certs cultismes i els composts dels prefix grec AMFI-: emfisema, emfiteusis; amfibi, amfibologia, amfora, amficos (i derivats d´ells).

3. Davant de consonant que no siga B, P, M: endivia, content, constar, contradir, espant.

4. Per excepció, davant de M, en paraules compostes, en que la primera part acaba en N i la segona comença per M: enmig, granment.

88. La NY.

El dígraf consonàntic NY, s´usa per a representar el so migpalatal nasal sonor, corresponent a la Ñ castellana i a la NY catalana.

Esta lletra correspon sempre al referit so, sense excepció, tant al principi, com en mig i al final de paraula: nyespla, canya, estany.

89. La C, la K i la Q (la C en valor de consonant velar sorda K).

S´escriu K, en paraules estrangeres o tècniques: Kant, kilo, kabila, kirie, kraussisme.

S´escriu C, en valor velar, en els casos ya enunmerats en el num. 75. III

S´escriu Q, formant el dígraf QU, davant del sons vocàlics E, I, quedant la U muda. Per a que sone ha d´haver una dieresis damunt de la U, de lo contrari la U es muda: que, qui, alqueria. No mai a la fi de paraula.

1. En principi o en mig de paraula formant els diftoncs qua, quo, qüe, qüi: quatre, quorum, qüestio, ubiqüitat. Si no hi ha diftonc, s´escriu C: evacuar, acuitat, innocuo, promiscuitat (cuiro, cuina, ipecacuana, per excepcio).

Nota: Algunes paraules tendixen actualment a ometre la pronunciació de la U davant de A i de O, com es pot comprovar en la llengua parlada i en els diccionaris: quasi i casi, quantitat i cantitat, qualitat i calitat, quasicontracte i casicontracte, quocient i cocient, quotidia i cotidia.

90. La R i la RR.

El so alveolar vibrant simple es representa sempre en una sola R. Pero la R simple pot representar el so vibrant compost o multiple. La RR doble representa sempre el seu so vibrant, multiple.

S´escriu R simple:

1. En principi i al final de paraula: redo, rabo, anar, llar.

2. En mig de paraula en posicio intervocalica: pare, caritat.

3. En mig de paraula davant de consonant: porta, barco.

4. En els grups consonàntics formats per una consonant oclusiva i la R (BR, CR, GR, TR, DR, PR): bramar, crema, traducció, drama, prou.

5. En mig de paraula darrere de consonant, pero en valor de RR doble: somriure, enredra, Israel.

91. S´escriu RR doble solament en posició intervocàlica: carro, ferrer.

Per excepció, en posició intervocàlica, el so de R vibrant doble es representa en una R, quan un prefix acaba en vocal i seguix el segon element del compost començant per R, si es translluix la composició.

Per eixemple: en els prefixos BI, CONTRA, SUPRA, TRI, MONO, ANTI: birem, contrareforma, suprarenal, trirem, monorim, antireligios.

92. S, SS, Z.

El so alveolar fricatiu sort pot estar representat per les lletres C, Ç, S i SS. Per a les lletres C i Ç veja´s el num. 75.

La SS doble sempre representa so sort.

El so fricatiu sort pot ser representat per S o per Z (esta última es sempre sonora)

S´escriura Z:

1. En principi de paraula: zona, zenit, zodiac, zirconi

2. En mig de paraula darrere de consonant: Adzaneta, onze, colze.

3. En les paraules començades per ZOO- o acabades en -ZOARI, -ZOIC: zoofagia, zoològic; protozoari, benzoic.

4. En posició intervocàlica sols es troba en paraules derivades del grec (bizanti, rizotonic) o del hebreu (Ezequiel).

5. No es deu usar la Z en les derivacions del greco-llati -IZAR o -ITZAR. En valencia es pronuncien i s´escriuen ab S intervocalica: normalisar, no normalitzar, organisar, no organitzar.

Font: 'Gramàtica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

186 Cites i Resenyes

"Se conocen sus estudios, se premian sus trabajos, se codician sus enseñanzas y sus teorías sobre la Lengua Valenciana llegan a formar escuela... En Valencia es el puntal del 'Renacimiento  Valencianista'. Entre el caudal de obras de este eminente escritor sobre Filología, cito unas cuantas por orden de publicación:

1907. Morfologia del verp en la Llengua Valenciana.
1908. Ullada general a la Morfologia Valenciana.
1909. Estudi sobre Filologia Valenciana.
1914. Normes ortogràfiques.
1915. Gramàtica elemental de la Llengua Valenciana.
1915. La Palatalisació Valenciana.
1915. Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques y Sintàctiques entre el Valencià i el Català.
1916. Diferències dialectals en la Llengua Valenciana.
1918. Gramàtica elemental de la Llengua Valenciana. (2ª edició).
1921. Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà
1922. Compendi de la Gramàtica Valenciana.
1925. Evolució Fonogràfica de la Llengua Valenciana.
1926. Temes pràctics per a l´ensenyança de la Llengua Valenciana.
1928. Evolución del verbo en la Lengua Valenciana.
1932. Ortografa Valenciana.
1933. Ortografia Valenciana. (2ª edició)."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Lluis Fullana i Mira (Benimarfull, 1871-Madrit, 1948). Catedràtic de Llengua i Lliteratura valencianes. Professor de francés. Estudià filosofia i teologia. Investigador històric i filològic. Sabia llatí, grec, francés, italià, anglés... Fon acadèmic de la RAE en representació de la Llengua Valenciana i publicà moltes obres sobre la llengua valenciana.

En Lluís Fullana i Mira

185 Ortografia Llengua Valenciana

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

79. La F.

Esta consonant labio-dental es pot usar en principi, en mig i al final de paraula, sempre que sone com tal: i en composició en la L o la R (FL, FR): fanc, fege, ficha, fugir, foguer, sofrir, buf, baf, serf, frau, flan.

Al final de paraula es posa F i no V, encara que al derivar (en el plural se conserva) se transforme en V: serf (encara que servir).

80. G i J (So africat sonor)

El so africat sonor palatal, es representa per estes lletres baix esta regla: G, davant de E, I; J, davant de A, O, U: jagant, gepa, gitar-se, joc, jugar. (El signe G te a mes a mes una atra accepció, per a representar el so G velar sonor, el de gat).

El so africat sonor prepalatal.

S´escriu en G, en els següents casos:

1. En posició inicial de paraula i en l´interior, davant de E, I: gema, genoll, mege, giner.

2. En el grup IG en mig de paraula, seguit d´una atra G (formes en GIR, finals de verps): afigga, rigga, frigga.

3. No s´escriura mai TG per a representar este so: viage, no viatge; juge, no jutge; llenguage, no llenguatge; etc... La T no fa falta perque en moltes paraules no es etimologica, i en valencia no es menester per a que la G siga africada: ho es sempre.

81. S´escriu J, en els casos següents:

1. En principi i en l´interior de paraula: jagant, jonec, pujar, rajolar, ajuntar.

2. Davant de -ECC, -ECT: objecte, objeccio, si no sona com Y (Cfr. 97.3)

3. Davant de E, per excepció, en alguns noms, com majestat, Jesús i sos derivats, aixina com en algunes paraules d´orige grec o hebreu: Jeroni, Jeremies, Jerusalem, Jeconies i algunes poquets mes, com jerarquia, jeroglific. Darrere del prefix AD-: adjectiu.

4. No s´escriurà mai TJ, sino J: plaja, no platja; pijor, no pitjor; desijos, no desitjos.

82. La G (en valor sonor)

El so velar sonor (la G de got i guerra) es representa en valencia per la lletra G, quan va seguida de A, O, U, i per GU (ab la lletra U muda) davant de E o I.

Les regles per a l´us de la G velar, son les mateixes que en castellà i en català, a saber:

1. En principi i en mig de paraula davant de A, O, U: gabia, gorra, gust; i seguida d´una U davant de E, I: aguila, reguer.

2. En els grups consonantics GR, GL: glop, gràcies, agranar, aglomerar.

3. Davant de D, M, N: magdalena, insignificant, fragmentar.

S´exceptuen certs cultismes: acné, dracma, estricnina, tècnic, sinecdoque, i els seus derivats.

4. No s´usarà mai la G en final de paraula (a on el so es sort), encara que al derivar es presente una G: amic, amarc, pròlec, rec, etc..., encara que deriven en amigable, amargor, prologació, regar, etc...

5. Per a que es pronuncie la U del grup GUE GUI, es posa una dieresis damunt de la U: aigües, llingüistic.

La representació del grup GS o GZ, es fa per mig de la consonant doble X: examen, exportació.

83. La H.

Esta lletra no representa ningun so: te sols valor etimologic i nomes s´escriu davant de vocal, no mai a la fi de paraula.

S´escriurà ab H:

1. Les paraules que la tenen en so orige i s´han conservat per l´us: home, de homine; haver de habere, etc...

2. Els derivats o composts que porten H en la paraula primitiva: deshonor, deshabitat.

3. Les d´orige grec que comencen per:

Hemi, hemo: hemicicle, hemisferic, hemorragia, hemostasia
Hepta: heptaedro, heptametro
Hetero: heterodox, heteroclit.
Hexa: hexametro, hexagon
Hidr: hidrat, hidrogen.
Higr: higrometro, higrometria.
Himen: himeneu, himenograf.
Hiper: hiperdulia, hipertrofia.
Hipo: hipocrif, hipocrita.
Hipn: hipnologia, hipnotic.
Hist: historia, histrionic.
Homo: homofonia, homologacio.
Holo: holograf, holometria.

4. S´escriuen sens haig les paraules que encara que la tinguen en son orige llatí, l´us l´ha suprimida des del principi, com avorrir, ert, erta, ertor, ara, encara, Espanya, oroneta, orfe, orchata, os, eura (hedra) oval, ovoide, orfandat.

5. S´escriuen en haig per tradició, hui, huit, huitanta, huitava, ahir, hivern.

Sobre moltes paraules no es poden donar regles segures, per lo que en cas de dubte, s´ha de consultar el vocabulari.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* D. Josep Mª Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre temàtica religiosa i llingüística.

En Josep Mª Guinot i Galan

184 Cites i Resenyes

"Por Real Decreto del 26 de Noviembre de 1926 se da entrada en la Real Academia Española de la Lengua a los representantes de las diferentes lenguas vivas peninsulares, entre ellas a la valenciana, que se la considera como autóctona.

El artículo 1º del referido Decreto dice así:

La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento o cultivo de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence."

Para ocupar el sitial correspondiente al idioma valenciano en la Real Academia de la Lengua Española se propuso el ilustre filólogo R.P. Lluis Fullana i Mira por tres académicos de grandísimo prestigio, D. Josep Martínez Ruiz, (Azorín), el poeta arabista D. Julià Ribera, y el también ilustre D. Francisco Rodríguez Marín. Esta propuesta fue muy bien acogida en el seno de la Academia al reconocer un gran merecimiento en los estudios filológicos del susodicho Padre franciscano. (Las Provincias, Nº. 18957,12.12.1926)."

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Lluís Fullana i Mira (Benimarfull, 1871-Madrid, 1948). Catedràtic de Llengua i Lliteratura valencianes. Professor de francés. Estudià filosofia i teologia. Investigador històric i filològic. Sabia llatí, grec, francés, italià, anglés... Fon acadèmic de la RAE en representació de la Llengua Valenciana i publicà moltes obres sobre la nostra llengua.

Lluís Fullana i Mira
Lluís Fullana i Mira

lunes, 1 de junio de 2020

183-Cites i Resenyes

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana:

71. Us de certes lletres. S´admeten les dobles CC, MM i NN: accio, commemorar, ennoblir, pero no DD (adiccio, no addicio) ni L.l (colega, no col.lega), que es simplifiquen en pronunciacio i escritura.

SS representa la S forta o sorda (gossos; fossil). RR representa la R vibrant multiple o composta (arrepentit). CH al final de paraula sona com a C. (Domenech, Albuixech); al principi i en mig de paraula equival a la Ch castellana: es un digraf molt valencia i no deu ser reemplaçat ni per X ni per TX (chiquet, no xiquet; Bechi, no Betxi).

El digraf IG sustituix al final de paraula a la CH, (Elig, fuig). En les demes posicions actua com a digraf, pronunciant-se les dos lletres successivament, (di-ri-gir, si-g-ne).

La W i la Ñ son estranyes al valencia, aixina com els digrafs TG, TJ, TL, TLL, TM, MPT, TN, TZ, excepte alguna rara vegada (Cfr. núm 78. nota 2).

La LL pot estar al final de paraula (castell, conill).

NY se pronuncia sempre com eñe (Ñ) castellana (monyo, pany). No mai es descompon la NY en dos sons o lletres: Company no com-pa-ni.

El nexe GU davant de E o I representa el so velar (guerra, guitarra). En les demes posicions el digraf es desfa en dos sons (igual, aguantar)

El nexe QU representa el so velar davant de E o I (quedar, quilo) en els restants casos es pronuncien els dos sons successius (quadro, quorum).

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* En Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galàn

viernes, 29 de mayo de 2020

184-Cites i Resenyes

"En la Universidad de Valencia el día 27 de Enero de 1918 se crea una cátedra de Llengua Valenciana por iniciativa del Centre de Cultura Valenciana, la cual fue regentada por el docto filólogo P. Lluis Fullana, y esto da origen a la creación del 'Patronat de Llengües' del mencionado centro docente. Igualmente, y a propuesta de este centro, el P. Fullana ser el primer profesor de Llengua Valenciana en la Universidad Literaria de Valencia. Sobre la competencia de su magisterio, de sus documentadas lecciones, y sabia didáctica, es elocuente el testimonio que en carta del 29 de Marzo de 1974 escribe el catedrático de Paleografía y Diplomática de la Universidad de Barcelona, D. Felip Mateu i Llopis, al P. Benjamín Agulló en estos términos:

'Me pregunta V. concretamente mi parecer sobre significación (del P. Fullana) como filólogo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar él la auténtica gramática valenciana popular; porque el P.Fullana era un gramático docente. Yo asistí a sus clases en la Universidad, y no era un filólogo con ambiciones y ni ensorberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trató de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en ésta.'"

Font: 'Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana' per Francesc Moreno (1995).

* Felip Mateu i Llopis (Valéncia, 1901-Barcelona, 1998). Historiador. Doctor en Història, archiver i bibliotecari i un dels més importants investigadors sobre numismàtica. L´Associació Numismàtica Espanyola (ANE) el nomenà president d´honor (1984).

Pare Fullana

lunes, 25 de mayo de 2020

182-Cites i Resenyes

Un poquet d´ortografia de nostra Llengua Valenciana.

ORTOGRAFIA
Encara que l´Ortografia siga la part mes convencional i movediça de la Gramatica, i per tant, exposta a nous perfeccionaments que la envellixquen, en un Tractat de Gramatica no podem prescindir de donar conte de son estat actual, normalisat atinadament per l´Academia de Cultura Valenciana, d´acort ab Lo Rat-Penat i el mon cultural valencia.
ABECEDARI
70. Els signes grafics corresponents als sons valencians, estan compressos en l´abecedari, el qual consta de les vintisis lletres següents:

A, a a
B, b be
C, c ce
Ç, ç cedeta
D, d de
E, e e
F, f efe
G, g ge
H, h haig
I, i i
J, j jota
K, k ka
L, l ele
M, m eme
N, n ene
O, o o
P, p pe
Q, q qu
R, r ere
S, s ese
T, t te
U, u u
V, v ve
X, x xe
Y, y i grega
Z, z zeta

A mes de les anteriors lletres simples, existixen en valencia lletres compostes, o siga, nexos de lletres (digrafs) que representen un so nomes. Son els següents:

CH, ch, che
Ll, ll elle
IG, ig ig.
NY, ny enye
RR, rr erre doble
Ss, ss esse doble
Qu, qu. Cu
Gu, gu gu

Les vocals son set: A, E oberta, E tancada, I, O oberta, O tancada i U. Poden tambe admetre accents i signes diacritics. Les consonants son les restants.

Font: 'Gramatica normativa de la Llengua Valenciana' (2ª part. Ortografia. Capitul III), per Josep Mª Guinot. Editat per Lo Rat Penat, dins de la Coleccio Didactica, l´any 1987.

* En Josep Mª Guinot i Galàn (Artana, 1907-Castelló, 2005). Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fundador de l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha escrit diverses obres sobre tematica religiosa i llingüistica.

En Josep Mª Guinot i Galàn

viernes, 22 de mayo de 2020

99-Notes Històriques

"1.4. La voluntat de seguir sent valencians.

Des de llavors, el proces despersonalisador ha continuat incansable, utilisant ara les armes de la subvencio i de la manipulacio social. Del manteniment d´eixe sentiment valencià dona conte el que, a pesar dels recursos empleats i de l´enormitat dels diners invertits, no han conseguit l´exit en la seua empresa. La voluntat de seguir sent valencians continúa manifestant-se alla a on la pressio oficial o mediatica no la cohibixen o silencien."

Font: Llibre 'Consens per al futur'. Document Marc consensuat en la Convencio Valencianista V2012 (Castello, 2012). Editat per Edicions Mosseguello.

* Esta publicació arreplega el Document Marc consensuat de manera totalment democràtica, transparent i participativa pels més de 150 participants de la Convenció Valencianista V2012 celebrada en abril de 2012 en Valéncia ciutat.


lunes, 18 de mayo de 2020

181-Cites i Resenyes

"L´obra d´Amiguet, igual com la d´Esteve, va tindre gran importància entre els estudiants d´aquell temps, que normalment no coneixien més llengua que la valenciana i que, per a poder accedir als Estudis Generals, havien de tindre un cert domini sobre la llengua llatina."

Font: Revista Renou (nº 76, juliol 2013). Editada per l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.

Notes:

- El 'Liber Elegantiarum' (1472) de Joan Esteve.
- La 'Sinonima Variatiorum Sententiarum' (1502) de Jeroni Amiguet

Foto treta de la web de Teresa Puerto.

De latina a lengua valenciana

viernes, 15 de mayo de 2020

180-Cites i Resenyes

"No cap dubte. Si el mestre Antoni Canals oponia la llengua valenciana a la catalana en la seua obra 'Valeri Maxim' i el mestre Eiximenis les opon igualment en els seus escrits, sera perque estos escritors excelents, per la purea i elegancia del seu llenguage i de fama mundial, sabien i entenien que la llengua valenciana no era la catalana i volien conservar la personalitat propia de cada una d´elles dos."

Font: Revista Renou (nº 76, juliol 2013). Editada per l´Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.

- Antoni Canals, al traduir el Valeri Maxim (1395), diu: '... tret del lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lenga cathalana; empero com lur stil sia fort larch e quax confus...'.

* Canals, Antoni: “Valeri Maxim”, pròlec-dedicatòria, fol. 4 del còdex de la Biblioteca de l´Universitat Lliteraria de Valéncia. Canals (Regne de Valéncia, 1352-1414) era escritor, gramàtic, filòsof, teòlec i frare de l´Orde dels Predicadors.

- Francesc Eiximenis en el final del 'Art del Ben Morir', diu: '…del meu pobre entendre en llengua valenciana…'.

* Eiximenis, Francesc (Girona, 1330¿?, Perpinyà, 1409). Doctor en Teologia, professor i frare de l´Orde dels Franciscans.


viernes, 8 de mayo de 2020

97-Notes Històriques

"Valencia tiene un tesoro histórico de valor inapreciable por lo rico, y este tesoro lo guarda en su archivo municipal. Lo que ha sido la ciudad, desde que fue conquistada por el Rey Jaime, allí está escrito en millares de legajos amarillentos, que siglo tras siglo se han ido depositando, sin sufrir grave detrimento. Allí están los ‘Manuals de Concells’ y ‘Establiments’, o sea los libros de actas, que arrancan de 1306 y comprenden 232 volúmenes, y donde vive toda la historia de Valencia, desde principio del siglo XIV; allí hay otra serie complementaria de aquellos, como la de ‘Previsións dels Jurats’, con 192 volúmenes (de 1432 a 1691), figurando junto a estos, como expresión del régimen financiero de la ciudad los libros de ‘Clavería Comuna’ con sus dos secciones de ‘Albarans’ (libramiento) y de cargo y de data y los de ‘Clavería de Censals’, que contiene los préstamos ofrecidos a la ciudad por corporaciones y particulares, y por último la valiosa colección de ‘Notals’, escrituras notariales en que una de las partes era el Consejo General, remontándose la primera a 1343. Merecen también citarse las Cartas Reales y las Misivas, valiosa colección de letras de cambio, en la que se halla la más antigua que se conoce en España, y autógrafos de varias personalidades, entre ellos uno de San Ignacio de Loyola.

Todo este inmenso fardo de papel contiene la Historia de la ciudad de Valencia y de parte de su antiguo reino, pues la capitalidad de éste no podía sustraerse de la vida de aquél."

Font: El tesoro histórico de Valencia del llibre ‘En defensa de la personalidad valenciana’. Colección de artículos publicados en Las Provincias de Valencia (Tomo II, segunda edición), per Jordi de Fenollar (Imp. Doménech-Valéncia), sense data.

Nota: Jordi de Fenollar és el pseudònim de Teodor Llorente i Falcó (Valéncia, 1869-1949), fill del patrici Teodor Llorente i Olivares. Llicenciat en Dret, periodiste i escritor. Fon Secretari de Lo Rat Penat i Director decà del Centre de Cultura Valenciana (ara RACV) i croniste oficial de la província.


Teodor Llorente i Falcó

lunes, 4 de mayo de 2020

179-Cites i Resenyes

"El catalán es una bonita lengua romance, derivada del latín a través del provenzal, que en el siglo XIX tuvo su esplendor con la llamada Renaixença. Pero, a vueltas con el manido tema de la unidad lingüística del catalán, valenciano y balear ¿Saben ustedes que, muchos siglos antes, el valenciano ya fue una lengua con siglo de Oro, antes que el recio castellano, con Joanot Martorell (autor de Tirant lo Blanch, citado en el Quijote como el verdadero libro), Ausiás March o Joan Roís de Corella? ¿Saben ustedes que el mallorquín vio nacer la filosofía medieval española con tamaño monumento literario como fue el beato Raimundo Llull? Valencia y Mallorca fueron esplendorosos reinos de España, y lo habían sido también de Sepharad y de Al-Andalus. Cataluña, en esos siglos que van desde el medioevo hasta las bombas de Espartero, no fueron sino unos condados primero, y con suerte, cuatro provincias después."

Font: "Pan con catalanismo, comida de tontos", per Fernando Sánchez Dragó (El Mundo, 28.2.1999).

* Fernando Sánchez Dragó (Madrit, 1936). Llicenciat en Filologia Romànica i en Llengües Modernes, especialitat Italià. Doctor en Lletres. Professor de Lliteratura. Escritor i periodiste.

Fernando Sánchez Dragó