jueves, 18 de febrero de 2016

9-Notes històriques

"Començaré per u dels casos que també fa que el denigren els catalans [l´autor es referix a Jaume I]: 'regalar' Múrcia a Castella. No puc continuar sense recordar que ara hi ha catalans i valencians que propugnen retornar o 'regalar', a Múrcia el tros d´ella que Jaume II incorporà al Regne de Valéncia; aixi com volen també regalar atres trossos valencians a Castella i a Aragó, per mor del 'País Valencià' monolingüe integrant dels 'Països Catalans'. ¡Cosas veredes! Joàn Fustér (1), numen valencià del pancatalanisme, escrigué en 1962: '... les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitàt: Aragó, Castella i Múrcia'. No debades Elías de Tejada (2) ha escrít: '... Joan Fuster aspira a matar a Valencia...'; 'Quiere acabar de matar al Reino de Valencia'." 

Font: "L´espirit juridic del rei Don Jaume", per Miquel Adlert Noguerol (Valéncia, 1980).

(1) Joan Fuster. 'Nosaltres els valencians' (Barcelona, 1962)
(2) Fco. Elías de Tejada. 'El concepto del Reino de Valencia'. Aparisi y Guijarro. (Valéncia, 1974).

* Miquel Adlert Noguerol (Paterna, 1911-Valéncia, 1988). Escritor i editor. Estudià Dret i fon juge. Formà part de la directiva de Lo Rat Penat i fundà l´editorial Torre junt a Xavier Casp. Participà en l´elaboració de les Normes d´El Puig. Publicà varies obres. Es un dels mes brillants intelectuals del sigle XX.

Miquel Adlert

lunes, 15 de febrero de 2016

37-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"El último tercio del siglo XIV, todo el siglo XV y el primer tercio del XVI contemplan el desarrollo y esplendor en tierras valencianas de una lengua que todos cuantos escriben y componen en ella coinciden naturalmente en llamar valenciana. Desde el gerundense Eiximenis, a finales del siglo XIV, hasta Martí de Viciana y Cervantes en el XVI, la lengua y literatura valencianas se hacen acreedoras de inusitados elogios, hasta el punto de poderse hablar de un auténtico siglo de Oro, a pesar de todos los esfuerzos de apropiación o minimización por parte de algunos, hace imposible otra denominación que no sea la de 'Lengua Valenciana'." 

Font: En el pròlec de Joan Costa, del llibre 'Antes y después de la conquista de Valencia' de Francisco Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

* Joan Costa i Català (Palma de Gandia, 1935-Valéncia, 2005).Jesuïta. Llicenciat en Filosofia i Teologia. Llingüiste, escritor, articuliste i conferenciant. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Ha investigat els texts bíblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana del Sigle d´Or i ha publicat diverses obres.


jueves, 11 de febrero de 2016

36-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable."

* Miguel de Cervantes Saavedra (Alcalá de Henares, 1547- Madrid, 1616), en "Persiles y Segismunda". Soldado, novelista, poeta y dramaturgo. Es considerado una de las máximas figuras de la literatura española y universalmente conocido por haber escrito "Don Quijote de la Mancha", que muchos críticos han descrito como la primera novela moderna y una de las mejores obras de la literatura universal.

Miguel de Cervantes Saavedra

lunes, 8 de febrero de 2016

35-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

En 1569, l´humaniste Llorenç Palmireno, natural d´Arago, publicà un 'Vocabulario del Humanista' (1569), en el que al traduir les equivalencies del llati en llengua vulgar, explica:

"... si no hallo vocablo con el que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, Francés o lengua Portuguesa."

L´autor no nomena atres llengües.

* Juan Lorenzo Palmireno (Alcañiz, 1514-Valéncia, 1579). Dramaturc, pedagoc i humaniste.

Juan Lorenzo Palmireno

jueves, 4 de febrero de 2016

8-Notes històriques

"En el siglo XV se habla en Zaragoza un lenguaje aragonés con ciertas diferencias con el del norte de Huesca, con ciertas diferencias con el leridano de Sena... 

No es extraño en aquella época carente de medios de comunicación, que los lenguajes se comarcalizaran. Ya lo vimos en el Rosellón con sus tres variedades de dialectos.

El extenso vocabulario de palabras zaragozanas podría pasar como valenciano.

A través de 'Tirant lo Blanch' y de la mano de la profesora M.A. Cabanes, así como a través de 'L´espill', encontramos el habla del pueblo valenciano.

En este siglo Valencia es la que brilla en todo. Ausias March es el máximo representante de este florecimiento y, como ya dijimos, el primero que dejó de escribir en provenzal y escribió usando la lengua del pueblo, la lengua valenciana."

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Fco. Lliso i Genovés (Valéncia, 1991).

* Foto: Dª Amparo Cabanes junt al pare Guinot (D. Josep Mª Guinot i Galàn). Mª Desamparados Cabanes Pecourt (Valéncia, 1938). Llicenciada en Filosofia i Lletres i Doctora en Història per l´Universitat de Valéncia. Membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Amparo Cabanes

miércoles, 3 de febrero de 2016

En Maximilià Thous.

Maximilià Thous
Gran poeta. Naixqué per casualitat en Muros de Nalón, Astúries (1875) i muigué en Valéncia (1947). Son família provenia de Benidorm (Alacant) pero ya de menut vixqueren en Valéncia. Fon periodiste i escritor.

Fundà les revistes: "El Gladiador", "El Guante Blanco" i "El Sobaquillo".
Treballà en "El Criterio", "El Palleter" i "El Correo Valenciano".
Dirigí "La Correspondencia de Valencia".
Milità en Unió Valencianista Regional.
Obtingué en 1901 la flor natural als Jocs Florals de Valéncia.

En l'any 1909 compongué en el músic En Josep Serrano Simeón, l'Himne Valencià de l'Exposició Regional Valenciana del mateix any.

Fon pioner en territori valencià del cine, rodant en la dictadura de Primo de Rivera les películes: "La bruja", "La Dolores", "La alegría del batallón", i Nit d'albaes.

Quan acabà la Guerra Civil li llevaren els drets d'autor del nostre Himne i a partir d'eixe moment sols escrigué llibrets de falla. Lo Rat Penat li va dedicar un homenage pòstum.

Escrigué diferents obres entre sarsueles, sainets i comèdies:
  • De Carcaixent i dolces (1896)
  • Portfolio de Valéncia (1898)
  • Moros i cristians
  • L'escala de Jacob
  • A la vora del riu, mare (1920)
  • Ama, ¿hi ha foc? (1920)
  • Foc en l'era (1916)
  • L'últim lleó (1921)
  • El dragó del Patriarca (1931)
  • El rei dels auques (1931)
  • La cua de la rabosa (1931)

També escrigué obres en castellà:

  • "La casa blanca" (1904)
  • "La taza de té" (1906)
  • "La banda nueva" (1907)
  • "La feliz pareja" (1907)
  • "Episodios nacionales" (1908)
  • "El pecado venial" (1908)
  • "La herencia roja" (1909)

En 1923 li dedicà una poesia a la Real Senyera:

BANDERA DEL MEU AMOR

Tinc una bella Bandera
que te tots els meus amors.
La tela es de seda fina,
or, roig i blau els colors.

Simbol de la meua terra
anyorant i redemptor
es la seua vera image:
sobre'l camp de blat de l'or
quatre roselles esclaten
baix el blau cel llumenos.

Entre els seus plecs quan la eleve
porta la meua ilusio.
Quan l'or i el grana s'ajunten
al revolar baix el sol
son com vivissima flama
que dona llum al meu cor.


En Maximilià Thous en l'any 1911 i en Llengua Valenciana li dedicà estos poemes al seu amic En Manuel Salvador en la publicació de poemes de L'escala florida.


L'Escala Florida
Poema
Títul: L'Escala Florida
Autor: Maximilià Thous
Any: 1911
Imprés: Imp. de Antonio López y C.ª


































lunes, 1 de febrero de 2016

34-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"La noción de catalanismo como la lengua madre de la valenciana y de la balear es falsa históricamente. Las manifestaciones culturales baleáricas y valencianas son muy anteriores a las del catalán." 

1985. Torcuato Luca de Tena.

* Torcuato Luca de Tena y Brunet (Madrid, 1923-1999). Escritor, periodista y miembro de la Real Academia Española de la Lengua (RAE).

Torcuato Luca de Tena y Brunet

viernes, 29 de enero de 2016

A la memòria d'En Vicent Blasco Ibáñez

Vicent Blasco Ibáñez
En Vicent Blasco Ibáñez naixqué en el Cap i Casal el 29 de giner de 1867. Son pare fon En Gaspar Blasco i sa mare Na Ramona Ibáñez. Muigué en França el 28 de giner de 1928.

En Vicent fon un gran defensor tant de la Pàtria Valenciana:

"El valenciano procede del sustrato ibérico común a todas las lenguas desde el sur del Ródano hasta Alicante. Son escasos los catalanes que llegaron con Jaime I, por lo que el Siglo de Oro de las letras valencianas a los cien años de la reconquista no puede ser influencia de las letras catalanas sólo conocidas a partir del siglo XIX."

Com d'Espanya. En un viage que feu a Filipines digué:

“…y os encuentro especialmente a todos vosotros, hijos de las Islas Filipinas, que verdaderamente me habéis sorprendido, porque yo, al llegar a este país me imaginé que únicamente me encontraría con algunos intelectuales que hablarían el español, que conservarían el recuerdo del idioma español, Y ME HE ENCONTRADO CON TODO UN PUEBLO CULTO, con un pueblo vigoroso, con un pueblo que tiene derecho a una vida amplia, inmensa, Y COMO SÍMBOLO ESPIRITUAL DE SU PERSONALIDAD, EMPLEA EL IDIOMA DE ESPAÑA, IDIOMA DE SUS PADRES, EL IDIOMA DE LA CIVILIZACIÓN EUROPEA QUE VINO AQUÍ POR PRIMERA VEZ.”
Font: elmunicipio.es

En 1888 es llicencià en dret, professió que apenes eixercí. Sa vida la dedicà a la política i a la lliteratura.

En l'any 1893 fundà el diari "El Pueblo" de caràcter republicà. Entre 1906 fins a 1929 passà a ser propietat de Félix Azzati i des de 1929 fin a 1936 passà a ser de Sigfrido Blasco Ibáñez, fill menut de Vicent.

Diari El Pueblo

Entre 1898 i 1907 representà al Partit Republicà en el Congrés dels Diputats.

Encara que sabia parlar i escriure valencià la majoria de les seues obres les escrigué en castellà, utilisà el valencià en les publicacions de l'almanac de Lo Rat Penat i en l'almanac del Cuento del Dumenche que fon una publicació semanal molt popular, dedicada als sainets i obres curtes que s'estrenaven en terres valencianes. Dirigida per l'editor Vicent M. Carceller durant els primers anys del sigle XX, es convertí en un exponent clàssic de la prolífica tradició teatral en llengua valenciana, que hi havia fins la guerra civil espanyola.

Almanac de 1915 del Cuento del Dumenche

1915-Almanac del Cuento del Dumenche
Vicent Blasco Ibáñez

1915-Almanac del Cuento del Dumenche
Vicent Blasco Ibáñez

Fiquem unes de tantes obres que escrigué:
  • 1893 El Femater
  • 1894 Arroz y Tartana
  • 1898 La Barraca
  • 1900 Entre Naranjos
  • 1902 Cañas y Barro
  • 1904 El Intruso
  • 1909 Los muertos mandan
  • 1910 Argentina y sus grandezas
  • 1915 Los Argonautas
  • 1916 Los cuatro jinetes de la apocalipsis
  • 1922 El paraíso de las mujeres
  • 1926 A los pies de Venus

Depaig de Vicente Blasco Ibáñez
Moltes gràcies En Vicent.

miércoles, 27 de enero de 2016

33-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"...el valenciano nació y se desarrolló en el Reino de Valencia..." 

José Alemany i Bolufer (Cullera, 1866-Madrid, 1934). Filòlec, professor i escritor. Doctor en Filosofia i Lletres. Membre de la Real Acadèmia de l´Història i de la Real Acadèmia de la Llengua (RAE). Publicà diverses obres.

Mural

lunes, 25 de enero de 2016

¿Saps d'a ón deriven les paraules Berena i Almorzar?

Berena

Berena llaugera
Pareix ser que hui en dia es diu que esta paraula està en desús, encara que n'hi ha molts pobles que encara l'utilisen. 

Prové del llatí “mĕrĕnda”.

El Diccionari Universal Llatí-Espanyol fa la següent definició: Menjar de poca cantitat que es fa a migdia.

Com podem comprovar segons esta definició es feya a mitat matí, lo que hui seria l'almorzar, encara que ací en la península ibèrica s'utilisa més per la vesprada. En tot cas, és un menjar que es fa entre els més importants del dia, es dir, entre el desdejuni i el dinar i entre el dinar i el sopar.

Berena, -nes:
Fer la berena, fer el berenar, preparar-lo.

Berenar:
Menjar un poc de vesprada, entre el dinar i el sopar.
Antigament menjar al migdia.
Destruir una cosa, devorar-la, fer-la desaparéixer, acabar en la seua existència, eliminar: El corredor s’ha berenat a tots els competidors.

Podem comprovar que ya en 1460 s'utilisava esta paraula.

Cites de Berenar:
1ª doc. com a infinitiu substantivat "berenar" (Roig: Espill, 1460)
"atre berenar més apetitós" (El Tabalet, 1847, p. 96)

Almorzar

Almorzar típic
Esta paraula hem de dividir-la en dos parts, al-morzar.
“Al” nos ve donat per l'àrap (ال) que hui en dia és l'artícul “el”
“Morzar” nos ve donat pel llatí, de “mŏrsum” que significa mòs, tros arrancat en les dents
Per lo que tenim de l'unió d'estes dos paraules: “el-mos”


Com a substantiu:
Menjada, generalment llaugera, que es fa a mitan matí, vora les dèu, entre el desdejuni i el dinar: L’almorzar de hui és titaina en botifarretes. Els chiquets es mengen l’almorzar a l’hora del pati en el colege.
Acció d’almorzar: El conveni laboral ha de contemplar mija hora per a l’almorzar. El desdejuni, l’almorzar, el dinar, el berenar, el sopar i el resopó, són les menjades tradicionals valencianes.
El significat d’almorzar com a la menjada de migdia és un castellanisme semàntic, puix en valencià esta menjada es diu dinar (Dinar de treball, de negocis...)

Com a verp:
Prendre l’almorzar: És una costum molt nostra almorzar a mitan matí.
Menjar en l’almorzar alguna cosa: Hui hem almorzat llomello en tomata fregida. Tots els dies almorze una pataqueta de faves tendres en allets.

Cites d'Almorzar
1ª doc. "la gent no almorza" (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400)
"almorsar" (Roig: Espill, 1460)
"almorsar" (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521)
"al llit puchen l'almorsar" (Ros, C.: Segona part de les penes, c. 1745)
"li vaig donar almorsar" (Coloqui dels serenos, c. 1780)
"¿asó es almorsar, caballers?, profit y salut" (El Mole, 1841, p. 243)
"l'almorsar aquell" (Bernat: Un ensayo fet en regla, 1845, p. 20)
"voré hasta almorsar" (Mentres pasa la diana, Alcoy, 1855, p. 11)
"pera almorsar de matí" (Baldoví: La tertulia de Colau, 1867, p. 17)
"y s'angaldix p'almorsar" (Bellido: Un francés de Rusaza, 1876, p. 16)
"a almorsar, bones chulles" (Tafalla, V.: Un defensor de Melilla, Alacant, 1893, p. 14)
"demá... tots a almorsar" (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 50)
"pera anar a almorsar a Sant Roc de Canet" (Breva Branchadell, Vicent: Anem a la Madalena, Barcelona, 1930, p. 5)
"almorsar, soc masa serio yo en estes coses" (Valls: Matí de Gloria, Alcoy, 1932, p. 7)
"sen anaven a almorsar" (Valls: La verbena del barrio, Alcoy, 1935, p. 4)

jueves, 21 de enero de 2016

32-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Fra Antoni Canals, fon frare dominic, discípul de Sant Vicent Ferrer, catedràtic de Teologia de la Catedral de Valéncia, autor de la traducció del Valeri Màxim (Valerio Máximo) a la Llengua Valenciana. Diu en el seu pròlec:

"... perque yo a manament de vostra senyoria, el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, axi breu com he pogut, jatssessia que altres lagen tret en lengua cathalana...".

* Antoni Canals (1352-1419). Frare dominic, naixcut en el Regne de Valéncia. Orador i escritor.

Foto: 'La llengua valenciana i els nostres clàssics'. Mª Teresa Puerto.

Antoni Canals

lunes, 18 de enero de 2016

7-Notes històriques

"En 1814, el catalán B.C. Aribau que escribe en latín, castellano y catalán, es autor de la "Pàtria, Trobes", en lengua catalana. Se puede decir que, hasta que aparece esta publicación, los autores catalanes anteriores han escrito en provenzal.' (Fco. Lliso Genovés).

* Foto: Bonaventura Carles Aribau i Farriols (Barcelona, 1798-1862).

B.C. Aribau

jueves, 14 de enero de 2016

31-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

Mapa dels dialectes del valencià. Arées dialectals de la Llengua Valenciana: Septentrional, Central (Apichat) i Meridional.

* Manuel Gimeno Juan. Filòlec i professor de Llengua Valenciana.

Dialectes del Valencià

lunes, 11 de enero de 2016

6-Notes històriques

"En Francia, en la Edad Media, existen las lenguas del sur, lenguas d´oc, y algunas de ellas se introducen en tierras españolas. Posteriormente estas lenguas, en Francia, fueron arrinconadas por la norteña lengua francesa, declarada 'lengua nacional'. Con la Revolución Francesa fueron rehabilitadas pero este gesto quedó, finalmente, como algo testimonial.

En Aragón las diferentes modalidades, según comarcas, de la lengua aragonesa van desapareciendo por la presión de la lengua castellana. Aunque si observamos los estatutos de Torre del Compte, siglo XVI, encontramos en redacción: libre, establiments, estatuts, loch, comte, fets, ordenats, jurats, prhomes, consell, dit, ab, cridas, capellans, homes, ligallo,..." 

Font: 'Antes y después de la conquista de Valencia', per Fco. Lliso i Genovés (Valencia, 1991).

* Foto: "Influència i entrada de les llengües d´oc a principis de la reconquesta (sic). Relació directa entre els Estats d´una i atra banda dels Pirineus", per Salvador Faus i Sabater.

Llengües d'Oc

viernes, 8 de enero de 2016

¿Saps d'a ón deriven les paraules colombro, alficòs i pepinell?

Este vegetal és originari de l'Índia, ya el cultivaven fa 3000 anys. Foren els espanyols quan conquistaren Amèrica, els que el portaren ad este continent.

Colombro

Colombro
Esta paraula valenciana prové directament del llatí, de “cŭcŭmis”, pero la seua arrel és molt antiga i prové del grec “Σιχυόν”, estava estesa per tot el mediterràneu i moltes llengües l'incorporaren ad elles, com és el cas del llatí.

Definició de colombro de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

1.Fruit de la colombrera (“Cucumis sativus”)
2.Meló vert o carent de dolçor, per ser de la primera collita.
3.Més vert que un colombro, loc. Molt vert.

Pertany a la família “cucurbitàcees”.

Alficòs

Alficòs

Paraula que deriva de l'àrap “al-fakkus”.


1.Fruit de l’alficossera (Cucumis flexuosus).
2.Persona molt simple o sense trellat.
3.Ser un tros d’alficòs, loc. Ser molt simple, tindre poc de trellat.

Pertany a la família “cucurbitàcees”, també se li coneix com a Colombro Serpentí.

Ya podem trobar esta paraula des de 1721.

Cites de “Alficòs”:
"alficòs, la paraula es a soles valenciana" (DECLLC.)
"en la Mancha es cohombro, que en Valencia llaman alficoz" (Dicc. Aut. 1721)
"alficòs" (Cavanilles: Obs. 1797)
"el bosí d'alficòs" (La nit que venen els musics. Alcoy, 1855, p. 4)
"insigne tros de alficòs" (El Cullerot. Alacant, maig 1898)
"insult: "la tros d'alficòs" (Quevedo, C.: Per menchar carn de burro, 1932, p. 12)
"en el Reyno de Valencia, alficoço" "alforrador dinés), valencianisme" (DECLLC)
Pepinell

És una varietat del meló.
Deriva del llatí de la paraula “pepo” que significa meló.

Cites de pepinell:
"pepinell, varietat de pepí en Xixona y Altea" (Corominas: DECLLC)

miércoles, 6 de enero de 2016

N'Anfós Ramon i Garcia

Ofici de Paraules. Simfonia en gris obert (I)


Soc un simple caminant
que va perdut pel bosc
a on la mitat dels arbres son oblit
i l'atra mitat, recort.
Tinc en les mans l'instant d'una rosa
que fon capoll ahir
i espera el seu dema per a ser fem.
El sol, se transparenta de miseries
i crema els pardalets que anhelen llum.
Pronte comprenc lo patetic d'un viure
discret o canviant com un camalleo.
Comprenc que l'estrela no caiga
en el fanc apegalos que fruix el renoc.
Les tentacions, se van amontonant
com les garbes de palla en el meu ser.
Els amics me conviden
a la mort de les lletres que he sabut
no valen per a res entre la roba.
Es inutil parlar
quan no hi ha qui t'escolte en el carrer.
No es gens facil entendre lo que dic
quan hi ha un immens tumult
de veus desganyitant-se dins del mon.
I seguixc caminant
entre els arbres del bosc que no conec
i no se fan recort ni son oblit.
De repent, el futur
que estava recolzat davall d'un om,
me diu: seguix avant
per mes que desconegues el cami.
I en arribar al fi, besa la terra.


Editat per Lo Rat Penat en 1995

N'Anfós Ramon i Garcia

lunes, 4 de enero de 2016

5-Notes històriques

"En Nápoles, y en Italia, la palabra 'catalán' se aplicaba a toda persona no sólo catalana sino también aragonesa, valenciana... algo similar a lo de los gallegos en la Argentina, que a todo español se le conoce como 'gallego'. Lo de 'catalán' en Italia era debido a que con anterioridad las huestes catalanas ya eran allí conocidas y a todos los que llegaron después se les llamó también catalanes, aún sin serlo. Por eso cuando entró en Nápoles Alfonso el Magnánimo, el cronista de la época relata: "... encabezaban el cortejo aquellos españoles a los que llamamos catalanes"."

Font: Fco. Lliso Genovés. 'Antes y después de la conquista de Valencia' (Valencia, 1991).

Foto: Alfons el Magnànim, V d´Aragó i III de Valéncia (Medina del Campo, 1396-Nàpols, 1458).

Alfons el Magnànim

sábado, 2 de enero de 2016

30-Cites i resenyes de nostra Llengua Valenciana

"La lengua valenciana y la catalana están en paridad y al mismo nivel, existiendo, una mayor antigüedad de la lengua valenciana, ya que sus raíces se hallan más próximas al latín."

* Dámaso Alonso y Fernández de las Redondas (Madrid, 1898-1990). Licenciado en Derecho y en Filosofia y Letras. Catedrático de Lengua y literatura españolas y Catedrático de Filología románica. Miembro de la Real Academia de la Historia y de la Real Academia Española de la Lengua (RAE).

Dámaso Alonso

miércoles, 30 de diciembre de 2015

4-Notes històriques


"A la medida que conquistaba territorio valenciano, Jaime I comienza a repartirlo para ser repoblado por cristianos. La repoblación del Reino de Valencia es hoy perfectamente conocida gracias a la difusión del Llibre del Repartiment. Las donaciones recogidas se inician en 1237 y finalizan en 1252. Durante los años 1238, 1239, 1248 y 1249 es cuando se produce una mayor cantidad de donadíos. Existen dos tipos de repoblación: la señorial y la real. La primera abunda en el norte de Castellón, siendo menos importante en el resto del reino, aunque se halla presente tanto en la costa como en el interior; el segundo tipo de repoblación es el real: el monarca se reserva para su repoblación los núcleos más importantes: Peñíscola, Burriana, Castellón, Sagunto, Valencia, Alcira, Xátiva, Denia, Alcoy, Cocentaina, etc... Allí instala colonos; ninguna de estas repoblaciones se realiza con gentes provenientes sólo de Aragón, sólo de Cataluña o de otro lugar; aragoneses, catalanes, navarros, castellanos, extranjeros, son quienes se asientan en el Reino de Valencia, con predominio de los aragoneses sobre el resto." 

Font: 'Antes y despúes de la conquista de Valencia', per Fco. Lliso i Genovés (Valéncia, 1991). 

Foto: Llibre del Repartiment.

Llibre del repartiment

lunes, 28 de diciembre de 2015

3-Notes històriques

“L´idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels mes cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valencia, los de Castello nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres." 

Font: Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, 21 d´octubre 1916).

* Gaetà Huguet i Breva (Castelló, 1848-1926). Llicenciat en Filosofia i Lletres. Fon professor en Amèrica llatina i en els EE.UU., coneixedor de diversos idiomes. Empresari, articuliste i mecenes. Està considerat un dels pares del valencianisme.

Gaetà Huguet i Breva